Núm. 39 Tercer trimestre 2005

El barri de la utopia

Ministros anarquistas. La CNT en el Gobierno de la II República. (1936-1939)
Dolors Marín. Barcelona: DeBolsillo, 2005

L’autora s’inspira –fraternal privilegi de confidències...– en aquell entranyable –i també fraternal– escriptor portuguès que té tants noms i que va escriure, entre altres, El banquero anarquista. En deien Fernando Pessoa, però no sé ben bé per què resulta que, ara com ara, me’n recordo més de Ricardo Reiss... Ministres anarquistes –com banquers anarquistes– sembla un oxímoron, perquè si són sempre contra tota forma de poder i d’explotació no poden ser les dues –o les tres– coses alhora...! El que passa és que hi ha circumstàncies (la màgia de la circumstància, de l’accident històric!) en què els mínims elements de defensa de la dignitat i de les llibertats passen per damunt de les conviccions finalistes i dels sistemes de percepció ideològica de la realitat social. Hi ha hagut –i hi ha encara– debat ideològic sobre les impureses químiques de les decisions d’aquestes persones que van optar per formar part del govern de Largo Caballero l’any 1936, per mullar-se el cul plenament, malgrat tot, perquè la República era infinitament menys dolenta per a la situació de les classes populars i per al futur de la construcció d’una alternativa social que no pas el triomf del feixisme. I perquè l’entrada en el govern, per molt contradictòria que fos des d’un punt de vista maximalista, reforçava la dinàmica de les organitzacions revolucionàries enfront del que poc temps després es veuria com la llarga mà de l’estalinisme. És per això que Frederica Montseny, ministra de Sanitat, Joan Garcia Oliver, ministre de l’Interior, Joan Peiró, ministre de Treball i Juan López, ministre de Comerç, podien trobar legitimada la seva opció sense trair, en absolut, la mitologia resistent ni la idea de força forjada en els llargs anys de la lluita obrera. L’anàlisi i la rigorosa documentació que ens lliura l’autora dibuixen el perfil sociològic, intel·lectual i cultural de tot el sediment militant de la utopia anarquista viscuda, preferentment, en els barris obrers de la Barcelona del primer terç del segle XX. Una història que no es traeix per les mesures adoptades des del govern de la República, que tenen en Frederica Montseny, la primera dona ministra a Europa, un exponent de consciència dignificadora de les condicions de vida de moltes dones i que no esgota la dimensió de la seva obra fins a l’actualitat. L’espècie humana és com és i, per confirmar-ho, tenim el cas del final de Juan López, que no pertorba, malgrat tot, el que em sembla un esperit tècnicament molt útil per tal d’entendre com l’anarquisme i el sindicalisme, en casos d’urgència, poden fer, a més de col·lectivitzacions, obra de govern. Un llibre que no amaga les simpaties de qui l’escriu, humanistes i explícites en favor d’aquesta utopia dels barris de la que ha begut bona part de la tradició esquerrana a Catalunya. Un llibre que es llegeix, d’altra banda, amb molt de gust, des del cap i des del cor.

(VMO)

Bailando sobre la tumba, encuentros con la muerte
Niguel Barley; Col. Crónica; Barcelona: Anagrama, 2000

Novament recomano un llibre d’en Niguel Barley que fa una repassada sobre com la raça humana afronta la mort dels altres i la pròpia. Des de pobles que celebren el funeral abans de morir, passant pels que tenen els morts a casa, bé sigui físicament o bé les cendres, fins aquells que els consideren perillosos i els mantenen allunyats d’allà on viuen.

Ensenya la mort com la continuació de la vida i de les seves obligacions, dels temors i de les seves marginacions.

Sigui a través de la religió o sigui laicament, les cerimònies al voltant de la mort són un acte de la vida, la culminació de la mateixa amb tota la seva grandesa i tota la seva misèria. De després, ningú no se’n preocupa.

(JSC)

Permís cap a la felicitat
El creixement emocional del nen.
Arantxa Coca Vila. Viena Edicions. Barcelona, 2005

Una psicopedagoga, experta en anàlisi transaccional –és a dir, en allò que fem els individus quan ens relacionem– ens proposa un viatge per les circumstàncies de les quals pot dependre la configuració del nostre món emocional. En la mesura en què la nostra personalitat es va programant en funció dels missatges rebuts, des de l’estat fetal fins al començament de l’adolescència, podem trobar-nos amb diverses respostes. Respostes que poden contribuir a configurar, de manera prou notòria, les nostres estructures de personalitat. I, per tant, les nostres opcions relacionals. Hi ha alguns missatges que l’autora anomena “permisos”: per créixer desenvolupant allò que ens fa sentir-nos arrelats a la vida, convidats a participar-hi en plenitud i a optar lliurement per l’accés a les condicions de la nostra felicitat. I n’hi ha uns altres, anomenats “mandats”: els frens o limitacions, les imposicions o retallades a les possibilitats de plasmació d’aquesta vida mateixa respectant-nos com a éssers i sentint-nos cridats a créixer. En tres etapes, fins als cinc anys, fins als deu, i a partir dels tretze, se’ns dibuixa el panorama d’allò que, després, pot contribuir a donar a la nostra vida dimensions emocionals d’un o altre signe. És un llibre escrit amb el desig de divulgar com podem aspirar a viure en plenitud, reconeixent com ha estat aquest procés previ de “programació” de les nostres emocions. Un llibre, per tant, per als pares, per als educadors, i també per als fills. És a dir, per a tothom que vulgui recórrer el camí de l’autoconeixement. Des del permís per a viure en llibertat. Per a ser feliços.

(VMO)