Núm. 40 Quart trimestre 2005 10è aniversari

El aventurero cuerdo. Memorias (1977-1981)
Mario Onaindía. Espasa, Pozuelo de Alarcón, 2004.

Mirando atrás. De las filas de ETA a las listas del PSE
Teo Uriarte. Ediciones B, Barcelona, 2005.

El segon volum de les memòries de Mario Onaindía i les memòries del seu amic Teo Uriarte vénen a contribuir al coneixement (tan difícil!) de l’Euskadi més actual, des del discurs polític de dues persones extraordinàriament honestes que descobreixen el significat de la tradició liberal en la construcció d’una societat democràtica. Onaindía i Uriarte, militants antifranquistes, condemnats a mort a Burgos com a membres d’ETA l’any 1970, amenaçats pels assassins de la banda fins al darrer dia d’Onaindía (amb escolta a l’hospital on va morir de càncer) i havent vist la mort  de tants amics seus, eliminats per les seves conviccions democràtiques.

El lector català laic i progressista farà bé de llegir l’experiència vital d’aquests dos homes d’esquerres, que beuen de joves en les fonts del nacionalisme, del catolicisme i del marxisme-leninisme, per militar en la seva maduresa en la social- democràcia, i condemnar radicalment el nacionalisme foralista i segregador del PNB i dels seus companys de viatge. L’habitual distància  dels catalans respecte al que succeeix a Euskadi, una certa simpatia per tots els colors del verd que cantava Raimon i, fins i tot, la recent dèria de reivindicar el concert econòmic foral com la darrera innovació política, es posen seriosament en qüestió després de llegir la difícil vida quotidiana de dos demòcrates en un entorn hostil. De dos homes que, el dia de la mort del seu amic Fernando Buesa, van haver de patir amb indignació no continguda com els militants del PNB sortien al carrer a defensar Ibarretxe, en comptes de plorar la mort del seu conciutadà, o de guardar un silenci respectuós.

Onaindía i Uriarte denuncien la tradició anti-il·lustrada del nacionalisme basc i la seva impermeabilitat a la revolució francesa i a les seves conseqüències en la construcció d’un món basat en l’humanisme i no en la raça o en la religió. Tenen raó. L’herència de Sabino Arana és una forma terrible de feixisme i de terror, de neteja ètnica per la mort o per la por, de foment -des del bressol- de l’odi a l’estranger, que constitueix el pitjor enemic de la república i de la pau. El diàleg, el famós diàleg del que parlava Ernest Lluch –mort per la gent amb la que volia dialogar–, el diàleg que, sovint, reclamem des de Catalunya com un instrument de mediació, només prosperarà el dia en què una majoria de ciutadans d’Euskadi no solament abandoni qualsevol temptació de segregació entre “ciutadans” i “nacionals” (la proposta balcanitzadora del pla Ibarretxe), sinó que es congregui en el si d’una república d’iguals. O, dit d’una altra manera, el dia en què els conciutadans d’Onaindía i de Uriarte segueixin els passos del camí intel·lectual proposat amb la seva vida i el seu exemple per aquests dos homes bons.

(J-F.P)

Arcadia
Constantin Costa-Gavras. Coproducció hispano-franco-belga, 2005.

La darrera pel·lícula de Costa-Gavras, mestre del cinema polític no renyit amb la direcció d’actors ni amb la capacitat creativa, ens torna a situar enmig de l’angoixa contemporània: Competir, competir, competir…!

Competir fins a la mort… I és ben bé així, en aquest cas. Aquest és el missatge clau de l’amo del món, déu de l’univers: el mercat, al qual cal adaptar tots els recursos –incloent-hi, òbviament, les persones– i totes les possibles maneres de vincular-se amb la realitat. Competir, competir i competir, sempre, quan ets al damunt de la piràmide i et trobes en el centre de la vida laboral i professional, per tal de continuar-hi. I també quan el monstre t’expulsa, mitjançant una bonica reconversió, una lògica deslocalització o una ben primmirada reestructuració: al carrer, busca’t la vida i, si vols trobar feina un altre cop, emmerda’t fins al coll maximitzant la competitivitat amb tots els teus possibles rivals que, afectats del mateix mal, també en volen trobar una. Així, ni parlar de solidaritzar-se amb aquells que pateixen el mateix efecte de la globalització embogida i del capitalisme salvatge, ni parlar-ne de cooperar amb algú per fer algun invent més oportú i captivador. Res de res, competir fins a la fi, exterminant i arrabassant tot el que calgui. Tot, ho enteneu? És a dir, tot! José García fa una interpretació molt eloqüent, en una trama que arriba a ser d’intriga policíaca, d’aquest paroxisme de la societat occidental –i oriental, i d’aquí, i d’allà…– amb tocs de comicitat que desvetllen la lúcida ironia dels qui ja sabien quina és l’arma amb la qual intentar combatre aquesta fira de les meravelles. És la mateixa d’abans, i, per tant, ens en continuem enfotent. Què faran els alts executius, els depredadors de persones i de béns, els campions del campi qui pugui ? Doncs això mateix que explica Costa-Gavras: mantenir-se competitius fins a la mort... Què farem els altres? Pensar que la vida és molt més important que no pas el triomf professional, l’èxit laboral o l’enriquiment, i riure. Combatre’ls, i riure. Intentar ser més aviat solidaris i cooperadors, i riure. I veure-hi més enllà, sense renunciar al somriure. Òbviament ! 

(VMO)