Núm. 41 Primer trimestre 2006

Qui està en contra de la república?
Oriol llla, politóleg

El debat polític que s’ha produït a Barcelona, com a conseqüència de la campanya mediàtica que va iniciar La Vanguardia el darrer estiu al voltant del civisme a la ciutat, ha permès evidenciar algunes de les contradiccions que assumeix la ciutadania, en el conjunt de les aglomeracions urbanes dels països occidentals, en relació a un debat molt vell: la civilitat. Tot i que, per vell, no menys important, perquè de la convivència en l’espai públic se’n desprenen molts dels símptomes que ens poden orientar sobre el grau de cohesió social de les ciutats.

Cal apuntar dues consideracions per fer la síntesi d’una qüestió que, possiblement, sigui menys inextricable del que hagi pogut semblar a priori. La primera, la conceptualització del problema en un món globalitzat, a partir del nostre objecte d’estudi, la ciutat. La segona, què volem dir quan parlem de civisme i com enfoquem l’instrument de solució. Parlar de civisme és parlar de conducta a l‘espai públic, encara que pugui semblar moralista, però tota actitud comporta moral, fins i tot l’actitud amoral o immoral. Parlar de civisme és parlar de normes i, per tant, de comportament. Per tant, no parlem de pobresa, ni de justícia social, ni tan sols de prostitució, elements tots ells que transcendeixen l’abast de la mesura amb escreix, sinó que ens referim únicament a la gestió i ús de la via pública i a com democratitzem aquest espai que, afortunadament, la ciutadania ha guanyat la darrera dècada.

Comencem pel marc general, per eliminar especulacions teòriques al voltant de la civilitat. A finals de la dècada dels 90 es va viure una explosió i expansió a nivell global d’un fenomen que, tot i venir de lluny, va viure el seu màxim esplendor al tombant de segle, i que mediàticament es va donar a conèixer com a moviments socials altermundistes. La denúncia d’una globalització injusta provocada per l’absoluta llibertat de moviments del gran capital financer orquestrada per la Reserva Federal, l’FMI i l’OMC, contrasta amb una estudiada restricció del moviment de persones a través de l’opció de recuperar els murs de l’aïllament, per evitar el trànsit no desitjat de persones de sud a nord i d’est a oest.

Seattle, Gènova i la nostrada Barcelona, van ser a finals dels 90, escenaris on s’exhibia el mosaic del que es podria assimilar al nou proletariat ideològic de classe mitja del segle XXI. Colors, orígens i llengües d’arreu clamaven per un món diferent, un món més humà, en definitiva un altre món possible. Pensar globalment i actuar localment passava a ser una marca de referència per als altermundistes i les plurals esquerres, igual que el patró dòlar i l’inexpugnable Davos ho era pels neocapitalistes transnacionals. Un autèntic xoc, no de civilitzacions, sinó d’interessos particulars fets convergir a força de cop borsari, d’excedents d’estocs i de generació de riqueses i pobreses com mai en la història de la humanitat no havia succeït, i, tot plegat, en un espai comú amb recursos limitats: el planeta. Per això, en un món global, els problemes de naturalesa social a resoldre precisen d’una òptica o un gran angular més gran del que ens en permet la solució. És conseqüència d’un món en xarxa que s’evidencia en algunes de les patologies socials més profundes de la nostra societat però, també, del nostre món. Això és així fins al punt que, per a la majoria de problemes d’arrel social que tenim a la ciutat de Barcelona, podem recórrer a models d’altres ciutats europees, perquè els problemes de Barcelona no són gaire diferents dels de Londres, Berlín, París o Marsella. De fet, algunes d’aquestes ciutats ens han de permetre anticipar-nos a un futur no gaire llunyà per a nosaltres.

Aquest desequilibri socioeconòmic afecta també la cohesió local, tant com les diferències a nivell global. La manca d’identificació amb la república d’acollida, la necessitat de sobreviure que tenen les onades d’individus arribats d’arreu a la nostra comunitat, com a símptoma d’uns desequilibris que afecten als nostres veïns del sud, les grans misèries generades en ciutats pròsperes i riques que s’expressen en forma d’individus desarrelats del sistema, embriaguesa en forma humana i despulla sota mantes, són estocs sobrants que les societats materialistes rebutgen i amaguen en forma de serveis socials –sempre ineficaços i insuficients– i que la resta de la població els ignora per indesitjables.

En segon lloc, l’instrument. Sembla que hi ha una correlació directa entre maduresa democràtica i ús de la via pública. A mesura que un país és realment democràtic, l’expressió al carrer es multiplica i adopta infinitud d’expressions. Afortunadament, Barcelona és una ciutat de llibertat. Per tant, hauria de ser lògic, des d’un punt de vista de l’administració, que la dosificació d’usos es faci respectant l’interès general o col·lectiu. Molts opinadors i evangelistes de l’estalinisme teòric han bramat en contra de la regulació de l’espai públic sense cap altra més opció que la crítica i la manca de diagnosi. Veus que clamen i titllen de dreta reaccionària qui gosa, amb menys o més fortuna posar sota l’imperi de la llei –autèntic exèrcit de l’esquerra– la res pública o espai col·lectiu. Perquè l’incivisme de naturalesa polièdrica, com és el cas que ens ocupa, com altres fenòmens d’arrel social que apareixen a les grans ciutats de l’Europa benestant i opulenta, no és només una conseqüència de les deficiències en la política de la ciutat, com tampoc no ho és només, tot i que també, per la suposada permissivitat o passivitat dels gestors públics o de les seves forces de seguretat i ordre.

Potser l’error és parlar de valors, quan en realitat hauríem de parlar de quelcom més abastable i delimitable, com és l’espai públic. Finalment, és el dia a dia, la quotidianitat i la necessitat de tornar a l’aparent tranquil·litat en el sistema el que s’ha de traduir en instruments o accions que garanteixin el dret a l’ús de l’espai públic. El dret universal a gaudir de l’espai comú és el dret a exigir, per part dels ciutadans autistes o que no s’expressen col·lectivament i que són la majoria, que l’abús i monopoli en l’ús de la via pública que exerceixen determinades persones i que són objecte de l’ordenança, permeti un ús més democràtic de la via pública per part d’aquesta majoria silenciosa. És el dret de tothom a passejar i gaudir de la ciutat sense veure’s limitat per l’activitat d’altri. Res més que això.

La progressia estètica barreja la política social, qüestió de molt més fons i de difícil solució, per no dir utòpica, amb l’ús de l’espai públic. Diuen que cal regular i legislar menys i atendre més les necessitats de les persones, però, un cop més, és un gest estètic i sofista en detriment del discurs ètic, que és aquell que respecta i es fa respectar. Com l’essència de la res publica que només té una arma per defensar-se: la llei, i amb ella l’acompliment i el respecte per part de tothom: el ric i el pobre, l’autòcton i el forani, els de dretes i els d’esquerres. Quin pot ser millor exemple de democràcia que el respecte per la mateixa? Quina democràcia no tindríem el dia que l’espai públic no fos l’espai de tothom? Negar l’existència de limitacions en la via pública per part de molts ciutadans, avui, és admetre un ús de la via pública amb restriccions, amb dificultats i empesos a revisar el complex present amb instruments caducs del passat. No admetre que la velocitat de canvi és cada vegada més gran, ens evita avançar. Tot i que, per prosperar, s’han de vèncer, i sempre ha estat així, les reticències dels conservadors.