Núm. 41 Primer trimestre 2006

Civisme? Diguem-ne… República
Vicenç Molina, professor d´Ética empresarial de la UB

No. No es tracta de l’aplicació de cap manual d’urbanitat. No es tracta que calgui assumir un sistema normatiu que vingui de fora de les consciències de cadascun de nosaltres. No és veritat que les virtuts cíviques puguin incorporar-se com si fossin matèries reglades d’un ensenyament avaluable per part del tribunal de la Ciutat. No hi ha pedagogia del civisme si no arrela en el rerefons dels mateixos ciutadans que li poden donar susbtància en la mesura en què viuen, quotidianament, el seu compromís amb la Ciutat. Amb la Ciutat que és seva. Amb la seva Ciutat, doncs. Amb la Ciutat que són totes les comunitats democràtiques on les persones saben que aquell és el seu lloc, que aquell és el lloc seu. La participació ciutadana en la configuració de l’espai públic, en el dret d’intervenció i de protagonisme que et confereix la condició de ciutadà –sigui quin sigui l’origen territorial o cultural, sigui quina sigui la condició personal o social– constitueix la clau de volta del respecte envers allò que és teu –i meu– perquè és de tots. La pedagogia del civisme no és altra que la pràctica dels valors republicans d’alliberament de les persones respecte a qualsevol fórmula de sotmetiment, de supeditació envers altres persones, grups o entitas. La igualtat en els drets al gaudi de l’espai públic no és, però, més que una tesi benintencionada de caràcter bonhomiós si no és acompanyada per la possibilitat factual, real, viscuda, de convertir els drets en realitzacions, de passar de les oportunitats a l’acció. De desenvolupar la nostra vida autodeterminant-nos. I això vol dir capacitat de fer aquelles coses que, sense pertorbar ni interferir en els drets dels altres, ens permetin esdevenir éssers plenament desenvolupats, lliures i, si pot ser, feliços. No hi podrà haver consciència d’exercici de la ciutadania activa sense la garantia d’aquests drets, que van més enllà dels de reconeixement de la participació política en l’estructuració de l’espai públic. Cal que siguin, també, garantits els drets socials i econòmics a poder accedir a tota la formació amb plenitud, a l’educació, a la sanitat, a l’habitatge, a la cultura i a la possibilitat de vincular-nos amb un horitzó de futur en què poguem aspirar a veure’ns realitzats en la mesura en la que els nostres projectes personals siguin racionalment i emocionalment compatibles amb els de la resta dels membres de la comunitat. Sabent que sempre hi haurà excepcions. I patologies restrictives. Quan l’espai públic és viscut com la casa comuna de la ciutadania i quan els drets de participació generen deures de responsabilitat és quan no cal dir-li a ningú –que ja sigui un pèl grandet– què és el que es pot i què és el que no es pot fer. El que passa és que, per tal que els drets de participació esdevinguin deures de responsabilitat, òbviament, cal que sentim la casa com a pròpia. La casa pròpia és sentida com a tal si ens resulta còmoda, acollidora, útil i generadora d’un mínim caliu. El món té recursos financers suficients per poder oferir caliu als que hi habiten. És hora de fer servir aquests recursos per oferir aquest caliu. No és compatible continuar desmantellant el mínim estat de benestar que s’ha pogut construir, ofegar el futur improbable de moltes persones –no és cosa únicament d’alguns grups de jovenets– que no veuen més alternativa que la que beuen algun cap de setmana, impedir l’emancipació de les persones amb menys condicions o capacitats per accedir al gaudi d’aquest espai que es vol reclamar de tots i pretendre apagar els desajustaments a base de prohibicions. O d’intervencions policials. No. No és qüestió de manuals d’urbanitat, ni d’un pretès civisme com a consigna municipal. És la inversió pública, és la redistribució fiscal dels béns econòmics, és la garantia de la qualitat de l’ensenyament públic, és la inclusió social dels més desafavorits, és a dir, són els valors de la República (de la República en el cor de les ciutats, més que no pas de cap república en particular) els que ens conduiran a un comportament cívic possiblement compartit per la immensa majoria dels éssers humans. Perquè la immensa majoria dels éssers humans tenen bones intencions, d’entrada, si poden i si la República –les Repúbliques– els permeten exercir amb dignitat tots els seus drets. I, per tant, exigir-los tots els deures. El civisme en serà la conseqüència.