Núm. 41 Primer trimestre 2006

Ens han canviat la ciutat
Joan Andreanó-Weyland, periodista

Em diu el Paco que m’he passat, que sóc un punki, que hi ha una campanya mediàtica contra el Govern Municipal. Ostres, és possible! Vull dir, tot. Tot això. El Paco és un paio molt sensat, no pas com jo, que sóc un arrauxat i un bèstia per a segons quines coses. De manera que, trencant un costum molt sà, torno a llegir els diaris i, home, sí, és cert: hi ha una campanya.

A mi m’agradaria explicar-li al Paco que vaig escriure enrabiat l’article que ell va llegir, perquè, per tercer cop consecutiu, vaig veure rates campant pel barri. Tornava amb la meva xicota, gironina ella, en moto, i baixant pel carrer Bolívia vaig haver d’esquivar tres rates, dues de mortes –bé, una i mitja, per ser exactes– i una de ben viva. I és una situació en què m’he trobat més d’una vegada, la d’avergonyir-me de la meva ciutat davant d’algú: els meus pares, la noia, algun amic estranger.

El pitjor de tot no és la defensa tancada que fa l’esquerra, ni la furibunda campanya mediàtica de la dreta, ni les absurdes i feixistoides mesures que proposa la dreta. El pitjor de tot és que el ciutadà barceloní, anònim patidor, sap que tota aquesta ventada passarà i que les rates continuaran allà.

En realitat, el pitjor de tot va venir al ple extraordinari. Un ple que va tenir moments d’alerta roja, com escoltar l’Alberto Fernández Díaz ficant en el mateix sac els vàndals de Gràcia i la Ruta Cultural Anarquista.

De ben segur, la dreta aplaudeix l’actuació policial, trets inclosos, al metro de Sants i, fins i tot, es pregunta si els graffiters no són una branca de Jarrai o d’Al Qaeda. Però això no sorprèn.

Hi va haver moments d’hilaritat continguda, quan CiU va presentar les seves propostes: una ciutat sense drogues, alcohol ni soroll nocturn. Hilaritat continguda perquè, ja posats, podem demanar també viatges a Port Aventura per a tothom, i un ou bullit. El provincianisme de la dreta catalana sembla que li dificulta reconèixer que Barcelona té gairebé tres milions d’habitants, xifra que creix espectacularment durant l’estiu. Una mica de pena també em va fer, perquè una ciutat com la que demanaven ja hi és, a Montjuïc. Tothom es mor per anar-hi.

Tanmateix, la tristesa de debò va venir quan el ple va acabar sense que ningú no fes cap esment a l’única causa de tot plegat. Es diu «especulació immobiliària». I jo sí que vull parlar d’especulació immobiliària. Paco, és que m’han canviat Barcelona! Me l’han canviada a pitjor. Aquesta no és pas la ciutat que jo m’estimava, no sé si m’explico.

Mira, des que es van gastar aquella pasta en el Fòrum (un esdeveniment «bonrollista», el·laborat des d’una òptica etnocèntrica, gairebé una mostra de curiositats indígenes) em vaig adonar que els colors polítics s’esvaeixen quan s’apropen als calers. I això passa aquí, a Madrid i a Java. Jo no dubto pas que les instal·lacions del Fòrum seran útils algun dia. Mentrestant, faig prou intentant dormir a l’estiu gràcies als concerts del Carlinhos Brown, que sembla Déu perquè és omnipresent i beu Schweppes. Tots aquests terrenys requalificats, aquesta «millora urbana», tenen l'avantatge indubtable d’aixecar el preu del sòl. Això no sembla pas importar ningú, però al costat mateix hi ha La Mina, un lloc on uns pocs han fet del barri el centre delictiu de la zona, i els veïns fa temps que han donat la batalla per perduda.

No gaire lluny, al costat de les rates del meu carrer, s’aixeca la imponent tita –minga, pito, com en vulgueu dir: l’opinió veïnal es divideix entre els que en diuen El supositori i els que en diuen El consolador- d’Aigües de Barcelona, que, mèrits o demèrits arquitectònics a banda, és un magnífic monument a la nova fal·locràcia especulativa catalana, colors del Barça inclosos. I la darrera vegada que vaig anar al meu antic barri, Sagrada Família, el vaig veure en un estat de degradació lamentable, incloent-hi les famoses rates del parc Gaudí. La qüestió és que calers n´hi ha, però és més bonic i fashion gastar-los en monuments a les multinacionals que no pas en el poble.

I l’especulació immobiliària, gran paradís dels evasors fiscals i la usura legal, és la causant dels ghettos de Ciutat Vella i La Mina, cada dia més enquistats. I en els ghettos el que es desenvolupa no són parelles de disseny i ciutadans cívics. Als ghettos es cria més marginació i criminalitat. Home! entenc que a la gent del ghetto no els interessa el Dia de la Bicicleta, que no vesteixen samarretes Custo i que Labanda per a ells és el perfum del desodorant, però no estaria malament que els nostres polítics (almenys els que no els volen caçar i fer fora) hi fessin un cop d’ull de tant en tant, i intentessin aturar la ghettització de la ciutat. Només una idea, eh? De res.

Però Paco, amic, germà, no és només aquest estat de coses el que em treu de polleguera. Tant de bo. El que em fot, i perdona el meu llenguatge barroer, és que, a més, se’ns vulgui vendre aquest bon rotllo del disseny, del locals fashion i els barris supermoderns, de les cadires de vuit-centes mil peles i les pel·lis del Lars Von Trier. Vull dir que em fot la gauche divine. Jo sóc ingenu, potser, però crec en l’esquerra per al poble. I veig que un carrer abans interessant, com Avinyó, pàtria petita d’artistes, putes, mariners i gent collonuda, el van deixar perdre fins que va expulsar els seus antics amos i el van convertir en un poti-poti de botigues cool, de nois amb serrell i clons d’Audrey Hepburn, de música de Björk i de moda retro. Alguna vegada t’he explicat que vaig preguntar quan costava una camisa, un dia de calor en què la meva estava xopa i tenia una reunió urgent? Em demanaven 350 euros, Paco. Veus què et vull dir? Vaig haver d’anar al carrer del Call per trobar una camisa de les de tota la vida, al preu de tota la vida. D’acord, sóc un punki. Fins i tot vaig portar cresta, durant l’adolescència. Però no em faran pagar una quarta part del meu sou per uns pantalons.

Vull dir-te, amic, col·lega, que aquesta ja no és la ciutat que jo m’estimava. Ara has de pagar per aparcar el teu cotxe al teu barri, i compte que no siguis de fora! A la meva xicota, venir a veure’m cada cap de setmana li sortirà ara encara més car, per si no tingués prou amb els peatges que assetgen la ciutat. I digue’m exagerat, però si jo visqués als barris alts de la ciutat, a Pedralbes, Sarrià o Sant Gervasi, aquest sobrepreu no el pagaria, perquè, hòstia!, allà no n’hi ha, de zona verda! Es veu que alguns espais públics tenen preferència sobre d’altres, perquè crec recordar que els carrers són públics i els paguem amb impostos, tot i que l’economia no és la meva assignatura més forta.

Que no, Paco, que t’ho dic de debò. Que ens han canviat la ciutat. Aixó sí que ha estat una invasió subtil, i no la de Calders.