Núm. 41 Primer trimestre 2006

El civisme: Algunes reflexions
Antoni Castells Duran, doctor en Economia

L’ordenança municipal de l’Ajuntament de Barcelona contra l’incivisme s’inscriu en la moda prohibicionista que s’ha imposat arreu, inclosos els països que havien gaudit de certes llibertats, com França, EUA, Anglaterra...

L’anomenada lluita contra l’incivisme s’ha convertit en la germana petita de la lluita contra el terrorisme. Ambdues empren la mateixa “lògica”: res de detectar i analitzar les causes per intentar solucionar o, com a mínim, minimitzar el problema, sinó, simplement, recórrer a limitar la llibertat de la ciutadania i a incrementar les prohibicions, els càstigs i la repressió, en especial contra els ciutadans més crítics i els més desvalguts. D’aquesta manera no es soluciona res, però es té la gent més controlada, atemorida i sotmesa.

L’Ajuntament de Barcelona diu que cal “fomentar i garantir la convivència”; d’acord, res a objectar. Tony Blair, en presentar l’últim paquet de mesures contra l’incivisme –Respect–, també diu una cosa semblant:  “el que hi ha en el fons dels comportaments antisocials és la manca de respecte pels valors que compartim la majoria de ciutadans d’aquest país, que són el respecte i la consideració pels altres i el reconeixement que tots tenim responsabilitats i drets, civisme i bones maneres”.

Boniques paraules, però que en boca de T. Blair, o de qualsevol altre dirigent d’aquests tan “correctes”, no són més que cíniques mentides.

En primer lloc, cal preguntar si “fomentar la convivència” o “respectar els altres i els seus drets”, vol dir que uns pocs explotin a la immensa majoria de la població, que s’estengui el treball precari i mal pagat, que els preus de l’habitatge augmentin desorbitadament any rere any, que els preus dels productes de primera necessitat siguin abusius i del tot injustificats, el mobbing immobiliari, el mobbing laboral cada vegada més practicat, fins i tot per la pròpia administració, l’exclusió social d’una part cada vegada més nombrosa de la població...

La resposta, evidentment, és que no. L’actual empobriment i desestructuració social en què la globalització neoliberal ha enfonsat la societat té greus i extenses conseqüències en tots els àmbits de la vida. No hi pot haver ordre cívic enmig del desordre social.

També, es pot preguntar a Blair com entén ell “el respecte i la consideració pels altres”, quan és ell el responsable de la participació de la Gran Bretanya en l’atac i la invasió de Iraq, amb la corresponent destrucció de llars, hospitals, museus, biblioteques, la mort de

milers d’iraquians, etc. Quan és ell el responsable de la política antiterrorista que, alhora que és incapaç d’evitar atemptats, assassina un ciutadà desarmat al mig de Londres.

I preguntar als “responsables” de l’Ajuntament de Barcelona si, per a ells, “fomentar i garantir la convivència”, consisteix en restringir i mutilar cada vegada més la raquítica participació dels veïns en els consells de districte, en afavorir l’especulació immobiliària en no utilitzar els potents mitjans dels que disposa per impedir-la o, al menys frenar-la, en protegir o com a mínim permetre la proliferació del mobbing immobiliari, en exercir el mobbing laboral contra els seus propis treballadors, tal com denuncia un del sindicats “oficials” –CCOO¹–, en les freqüents actituds prepotents i actuacions brutals de la seva policia, en especial envers els joves.

L’incivisme que mostra l’actuació dels governants, l’exemple que donen, és la millor propaganda per a l’extensió de l’incivisme entre la ciutadania. Aquests governants no tenen cap autoritat ètica per omplir-se la boca amb boniques paraules contra l’incivisme.

A més, els “valors”, avui predominants, que ha imposat el neoliberalisme, els de la competitivitat, el d’aconseguir el triomf individual emprant els mitjans que sigui i sense cap tipus de consideració pels altres, són tot el contrari dels valors que s’identifiquen amb la justícia, la llibertat i la solidaritat en els que es fonamenta la convivència i el civisme.

La prepotència i la busca exclusiva del propi benefici, de que fan gala els governants, sense que els importin les conseqüències negatives que això té per als governats, són els valors oposats al respecte mutu i el civisme.

Amb tot plegat, no té res d’estrany que hi hagi qui, si li ve de gust posar la música molt alta, ho faci, i els altres que es fotin, que es pixin o es caguin al mig del carrer, que trenquin ampolles i omplin el terra de vidres... No fan res més que posar en pràctica, d’acord amb les seves possibilitats, els valors que el propi règim econòmicosocial i els dirigents polítics prediquen i practiquen, i seguir el seu exemple.

Dictar noves ordenances i disposicions té, com a única finalitat, aprofitar el cansament de molts veïns per les molèsties que d’altres provoquen (jo també n’estic tip, tot i que hi ha moltes altres coses que m’emprenyen molt més), per fer veure que defensen uns valors en els que no creuen ni molt menys practiquen, i poder així incrementar legalment la seva capacitat repressora.

Tan sols un procés educatiu que porti un canvi total de valors al si de la societat, junt amb una profunda transformació de les condicions polítiques i econòmico- socials pot conduir a una convivència digna i a una societat en la que imperi el civisme.

1. “Des de fa uns quants anys, i cada vegada de manera més insistent, les queixes per “mobbing”, atac a l’autoestima, maltractament i descrèdit professional, produïdes a l’administració i en concret a l’Ajuntament de Barcelona i  els seus organismes autònoms, s’han convertit en una cosa quotidiana” (Manifest per la dignitat professional, novembre 2005).