Núm. 41 Primer trimestre 2006

Violències inexplicables
Sébastien Bauer, director adjunt de l´Aliança Francesa de Sabadell

L’1 de gener de 2006, el telenotícies de les 20 h de TF1 (el TN més vist a França) fa un balanç de la nit de Cap d’Any: 450 a 500 cotxes cremats durant la nit, que vol dir “tan sols un centenar més que l’any passat” i això significa, segons la periodista, “un retorn a la normalitat”,  de la qual cosa el Ministeri de l’Interior se n’alegra. Per la seva banda, el Partit Socialista, que no comparteix aquesta interpretació, assenyala la seva inquietud respecte a la violència urbana. El Partit Comunista (o el que en queda) rep una bronca de la premsa per haver proposat una lectura “marxistitzant” de les violències del novembre: per als intel·lectuals orgànics encarregats dels editorials de la premsa francesa, és fals, ridícul i, fins i tot, inconcebible, pretendre que els joves responsables de les violències urbanes són elements radicals d’una classe popular en revolta. Més sorprenent encara: l’extrema esquerra, que a França intenta ocupar el lloc deixat pel Partit Comunista, i, per tant, intenta aparèixer com una força política “sèria” i “creïble”, denuncia “alguns esquerranosos que presenten el que anomenen el radicalisme dels joves de suburbi com un exemple a seguir pels treballadors” (Lutte Ouvrière, desembre 2005).

Vet aquí el panorama francès, sis setmanes deprés dels esdeveniments. D’una banda, el govern de dretes i la seva administració, totalment convertits a les polítiques neoliberals de tractament de la violència i de la delinqüència, proclamen una “tolerància zero” de cara als electors, mentre estableixen, de fet, un llindar de tolerància de 450 a 500 cotxes cremats en una nit.

De l’altra, una esquerra massivament guanyada per allò que els alemanys anomenen la Gesellschaftspolitik, és a dir per l’organització de la societat en funció de les regles liberals del mercat, que ha perdut, al mateix temps que els seus instruments teòrics, la seva capacitat de comprendre la societat. Aquesta esquerra que es queda reduïda a comentar la política governamental, a reclamar més fermesa, més policia, i a mostrar-se més alarmista que el Ministre de l’Interior, aquesta esquerra critica amb més duresa que el Sr. Sarkozy les poques veus que reclamen una altra anàlisi pública dels esdeveniments, més enllà de la simplista “la xusma ha cremat els seus propis cotxes, autobusos i escoles, l’ordre republicà està en perill, cal prendre mesures definitives contra la inseguretat”.

No proposaré aquí una explicació del que s’ha produït en els suburbis de diverses grans ciutats franceses al novembre: caldria, per això, reprendre la història de la creació d’aquest lumpenproletariat immigrat des dels anys 60, mostrar com els pares dels amotinats d’avui han construit la França dels trenta gloriosos¹ sense pensar realment que s’hi instal·larien definitivament, i com els germans grans han vist frustrades les seves temptatives d’apropiar-se de la cultura dels francesos mitjans. Caldria explicar les dificultats econòmiques, socials, escolars, les vexacions i el racisme en el moment d’un contracte de treball o de buscar habitatge, i més en general els fracassos de vides que no s’aconsegueixen adaptar al model liberal de l’individu “empresari d’ell mateix”, que gestiona els seus estudis, la seva carrera, la seva família, i es veu recompensat pel poder de comprar tots aquells béns de consum pels quals la publicitat suscita sàviament el desig. Caldria explicar, finalment, l’explotació cínica de la immigració a França des de fa 30 anys, responsable de tots els mals segons el Front Nacional i una part cada cop més gran de la dreta, eterna càrrega d’una esquerra dividida entre un humanisme cosmopolita i el seu deure de defensar els treballadors amenaçats per la immigració d’un “exèrcit de reserva del capitalisme”. Entendre què ha passat reclama un llarg i just estudi que pot canviar completament moltes idees rebudes, i un informe exhaustiu que exposi tots els components del fenomen (econòmics, culturals, socials, educatius, estètics –sobretot, s’hauria d’analitzar el rol de la televisió i del cinema en la construcció d’una imatge, d’un model de comportament de la “xusma”).

Però ¿és possible, en aquest curt espai intentar aclarir una altra qüestió, que aquests aldarulls han evidenciat i que és, sens dubte, encara més important a mig termini: per què l’esquerra no ha entès res, no ha proposat res, no ha indicat res? ¿Com s’ha pogut arribar al punt que una revolta popular, encara que sigui tan violentament absurda (ja que no podem oblidar que és una violència popular que va contra el poble, en lloc d’anar contra el poder, o contra els rics), no suscita res més, per part de l’esquerra, que una condemna moral i una crida a més repressió policial? O, per dir-ho d’una altra manera: què és una esquerra que no té mitjans intel·lectuals per comprendre les revoltes populars? Què ha passat des del 1968 perquè l’única explicació una mica seriosa sigui aquesta vella antiga pseudomarxista proposada pel Partit Comunista que no arriba a representar ni al 4% dels electors? Evidentment, els fets són complexos i la novetat és desconcertant: és cert, és difícil comprendre una revolta popular quan crema els seus propis barris. I és més difícil encara proposar una explicació simple, accessible al públic en general. En poques paraules o en poc temps. En sóc testimoni. Però existeixen teories explicatives. A la dreta, les polítiques i els periodistes que les serveixen han sabut  recolzar-se en cinquanta anys de recerques liberals en polítiques socials (G. Stiegler, G. Becker, etc.) i treure’n alguns eslogans i principis explicatius propis per adornar els diaris.

A l’esquerra, existeix l’arsenal intel·lectual a la disposició de les polítiques, i està ben fornit. L’esquerra francesa no tindria ni necessitat d’aprendre llengües per llegir alguns autors que li permetrien comprendre, més enllà dels aldarulls de novembre, quines transformacions brutals estan vivint les nostres societats: podria trobar en alguns autors francesos (i, a sobre, no marxistes) molt material. Per exemple, si llegís Bourdieu, podria veure fins a quin punt la cultura i els seus criteris de gust reforcen les divisions de classe. Aprendria que les eleccions en matèria d’estudis, però també de lleure i de diversions, no són lliures, sinó que estan socialment determinades, i la determinació respon a estratègies insconscients de classe, gràcies a les quals les diferències de capital econòmic es reforcen mitjançant les diferències de capital social i cultural. En els llibres de Deleuze, descobriria com el capitalisme és, per naturalesa, destructor de territoris i de lligams, i produeix desarrelament i violència. En Foucault, trobaria una història del poder i dels seus mecanismes i, particularment, de la manera en què el neoliberalisme ha planificat una revolució social destinada a permetre l’adveniment d’un món d’emprenedors individuals, les accions dels quals serien regulades pel mercat i la lliure competència. Hi trobaria explicades les polítiques econòmiques i socials fundades en una veritable “fòbia d’Estat” que es desenvolupen a Alemanya des de 1948, a França des de 1969 (excepte potser el breu parèntesi 1981-1983), i a Europa des que existeix el projecte d’Unió.

Ara bé, és aquesta política, són aquests mecanismes que han conduït a l’explosió de novembre de 2005 (sense oblidar el bosc que s’amaga darrere l’arbre: el desmembrament del teixit social francès i europeu). D’una banda, des de fa 30 anys les polítiques econòmiques segueixen el dogma neoliberal segons el qual el manteniment de la moneda i dels preus són l’únic objectiu concebible per un govern: ni la plena ocupació, ni el benestar, ni la redistribució de les riqueses, ni la construcció d’una industria nacional no poden ser objecte d’una política econòmica digna d’aquest nom. És així que es fabrica, des dels inicis dels anys 70, una societat en la qual l’especulació financera és l’únic mitjà per mantenir o augmentar el seu poder adquisitiu i en què, per tant, el treball perd una gran part del seu valor.

He fet classes al Mirail, en aquest suburbi de Toulouse on les nits han estat particularment violentes: he vist fins a quin punt els joves estudiants, fills d’immigrats algerians, menyspreaven la vida laboriosa dels seus pares, que només els havia permès sobreviure abans de trobar-se a l’atur per la resta de la seva vida activa. He vist que les polítiques econòmiques tenen un impacte directe sobre el teixit social: renuncieu a la plena ocupació, suprimiu, per als pares més vulnerables, la possibilitat material de fer viure la seva família, ensenyeu als fills que el treball no aporta res i que la virtut consisteix a posseir (un Mercedes, un Rolex, la noia més bonica), i obtindreu una contra-societat en què els nois de 14 anys fan la llei a casa seva, perquè amb els seus tràfics fan viure millor la família que amb els subsidis d’atur del pare. Per què, aleshores, no haurien de cremar els autobusos que porten els seus pares a la feina?

D’altra banda, l’escola que, després d’haver constatat que havia fracassat en fer entrar els fills dels immigrats africans en el motlle “els nostres avantpassats els gals”, ha decidit abandonar aquest model, en lloc de reformar-lo, i doblegar-se a les ordres terminants de les polítiques escolars neoliberals: es tracta, des d’ara, d’oferir, a aquells que en tenen els mitjans, unes “carreres” que els asseguraran un lloc escollit en la societat de demà. Per als altres, els de les Zones d’Educació Prioritàries (ZEP), els que se sap que no en treuran res, una espècie de guarderia fins als 16 anys: el temps d’escola es concep com una “inversió” de la qual l’individu en treurà una certa renda en el futur que beneficiarà el país. Com per a tota inversió, es tolera un cert marge de pèrdues: però els estudiants de les ZEP no són idiotes i saben molt bé que formen part de la “pèrdua seca” de la societat. Per què no haurien de cremar les seves pròpies escoles?

Ja que han cremat les escoles dels pobres i els cotxes dels pobres, els aldarulls de novembre no constitueixen un fenomen de lluita de classes: d’acord. Però, encara que sigui així, l’esquerra no té res a dir? No caldria que algú expliqués, per exemple, que hi ha encara una explotació econòmica, i que, si la lluita de classes ha desaparegut, no és perquè ja no hi hagi desigualtats sinó perquè els mecanismes i els símbols d’identificació que feien que els antics explotats tinguessin consciència de formar una classe han desaparegut?

La tasca històrica de l’esquerra, des que existeix, ha estat sempre pensar en el fenomen de la dominació i proposar una organització social susceptible de disminuir-ne els efectes. En un temps, l’esquerra ha estat marxista i la dominació s’ha pensat aleshores en termes d’explotació. El fet que l’esquerra francesa hagi deixat de ser marxista potser és bo, però convertir-se al neoliberalisme, com ho han fet totes les esquerres europees, implica deixar, en el mateix moment, de ser l’esquerra. En efecte, des del moment que es subscriuen les polítiques educatives, socials, econòmiques, fonamentades en una veritable fòbia a l’Estat, i que tenen com a finalitat declarada modelar la societat de manera que un mercat de lliure competència pugui esdevenir el regulador del conjunt de relacions socials, es renuncia a qualsevol programa “d’esquerra”, al mateix temps que es destrueixen els fonaments històrics de la vida en comú. I, si al mateix temps, es manté un discurs tradicional d’esquerra, potser s’arribarà a enganyar els electors uns vint anys, però es condemna a una esquizofrènia política de la qual avui constatem els efectes en tots els partits d’esquerres europeus.

El primer d’aquests efectes, i el que aquí ens interessa, és la ceguesa progressiva per a tots els fenòmens de marginació, de pobresa, d’augment de les desigualtats que són conseqüència de les polítiques neoliberals. Ceguesa també per a les reaccions populars, amb aquest efecte devastador: no essent ja capaç de reflexionar sobre aquestes reaccions (ni teòricament, col·locant-les en categories, ni políticament, incorporant-les en estratègies) no se’ls pot fer costat, ni portar-les a la consciència de si mateixes. Privades de consciència, aquestes reaccions cegues només poden ser violentes i mal dirigides, i és així com hem viscut al 2005 un aldarull bàrbar com el que descriu Émile Zola a Germinal: una còlera bruta de la multitud, en un estat pre-polític. Un cop acomiadat el marxisme, que no ha estat reemplaçat, l’absència de pensament polític d’esquerra condemna les revoltes populars a ser només insurreccions estúpides i sense objectiu.

1. “Els Trenta gloriosos” (1945-1973) és una expressió de Jean Fourastié que designa, per a alguns països, com França, uns anys d'expansió econòmica i d’un cert benestar, fins al crack petrolífer i la crisi energètica.