Núm. 41 Primer trimestre 2006

Pensament laic i científic en Cajal
Nicolás Brihuega, historiador

Les biografies del nostre històleg més universal, Santiago Ramón i Cajal (1852-1934), donen escassa importància al paper jugat per la filosofia en la formació del seu pensament. Malgrat això, per a l'investigador aragonès, el coneixement i exercici de la filosofia enriqueix intel·lectualment al científic, en enfortir el que, molt gràficament, definia com la "musculatura" del cervell.

Cajal va reaccionar ben aviat contra el pla d'estudis de filosofia pel qual es regien les institucions acadèmiques a les quals va assistir. Com en plena Edat Mitjana, l'assignatura s'estudiava com un simple apèndix de la teologia. Del rebuig a aquest model caduc va derivar l'aproximació de Cajal als lliurepensadors europeus que el clergat havia titllat d'enemics de la religió, la moral i els bons costums, com Condilac, Rousseau, Voltaire, Diderot, D'Holbach, Locke...

Com més irracionals i irreflexius eren els atacs als pensadors il·lustrats, més gran era la curiositat que es despertava en el futur premi Nobel.

Fill del seu temps, Cajal va créixer intel·lectualment en l'entusiasta atmosfera científica del xix, declarava la seva fe en el progrés i dignificava l'aventura del coneixement. L'idealisme filosòfic, consideraven els positivistes –i Cajal amb ells–, havia donat eminents pensadors i encunyat regles morals, però ni un sol invent pràctic que millorés les condicions de vida de la majoria.

El segle XIX, segle de grans invencions, d'hipòtesis i teories revolucionàries, va modificar profundament la vida quotidiana dels europeus, en enfrontar-los a un al·luvió de novetats que expressaven a la perfecció aquesta fe en la ciència que el col·lectiu científic dels països més desenvolupats havia erigit en bandera. Confiança en la ciència i el progrés emanat de la seva pràctica, però també rebuig de l'idealisme filosòfic i de la seva pretensió de tutelar el coneixement i interferir indegudament en el seu desenvolupament. Solidari amb aquest esperit, Cajal va abraçar críticament l'evolucionisme darwinià ("els principis del qual –escriu– em van seduir") i el positivisme, exigint, com ja aconsellés Kant, "més anatomia del cervell". "Què em proposo? –es preguntava Cajal– rebutjar qüestions inabastables i atacar la filosofia per la ciència. No més filosofia ni més psicologia que la basada en la ciència". "...explorar el nostre propi esperit per descobrir en ell les lleis de la naturalesa, ja només inspira sentiments de commiseració i disgust" (Records).

 La resposta de l'intel·lectual i investigador compromès amb el seu temps –reflexionava Cajal– havia de recolzar-se en la justa combinació d'una voluntat fora del comú amb l'autodidactisme i, fins i tot, l'autofinançament. En absoluta coherència amb aquesta afirmació, els microscopis emprats a l'inici de la seva carrera, els va pagar Cajal amb el seu modest salari, i gràcies a que les seves habilitats en la fabricació de plaques fotogràfiques li van proporcionar una font d'ingressos complementària amb la qual sufragar les seves investigacions.

Cajal va desplegar la seva obra sense ometre la denúncia pública del desinterès per la ciència i la cultura, present històricament en totes les classes socials del país. Especialment, entre els seus governants, que (denunciava en una columna d’El Imparcial): "...es creuen triats per Déu i reserven els seus dons no als qui prometen cultura, sinó a qui els garanteix el cel".

Cajal va reivindicar un model d'investigador científic la pràctica quotidiana del qual estigués regida per un conjunt de regles metodològiques recollides en un text cabdal del seu llegat teòric: Els tònics de la voluntat. Regles i consells sobre investigació científica. Còpia corregida i ampliada del seu discurs d'ingrés en l'Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, les Regles... van ser editades en l'emblemàtic 1898.

Es tracta d’una fidel expressió teòrica de les conviccions més sòlides, tant científiques, com humanes i filosòfiques, del nostre Nobel, i fruit de dècades d'obstinat esforç al servei d'una idea que rendiria òptims resultats: "...només en els tenaços que la senten amb vehemència i en la virtualitat de la qual posen tota la seva fe i tot el seu amor". Sota aquest aspecte –prossegueix Cajal–: "Bé pot afirmar-se que les conquestes científiques són creacions de la voluntat i ofrenes de la passió". Sumades les seves potències a la raó, la voluntat i la passió emmarquen el caràcter d'un pensador obsessionat per la realitat, que igual que els Unamuno, Machado, Maeztu, Ganivet o Ortega, sentia en el seu fur intern la necessitat de despertar el seu país d'una letargia de segles, traient el màxim partit d'unes energies malgastades que sempre han estat latents, però ni aprofitades ni reconegudes per generacions de governants incapaços i temorosos de qualsevol producte intel·lectual capaç de remoure els fonaments de la seva existència com a classe ociosa.

El títol, Els tònics de la voluntat, no és casual; la voluntat intervé com catalitzador imprescindible en la reacció del savi contra els dèficits del seu temps en un país "on la mandra és més que un vici, una religió i puerils vanitats i preocupacions...ens allunyen de la tasca principal: el culte a la veritat i la passió per la glòria". El científic (un heroi filantròpic que converteix la humanitat sencera en destinatària de la seva obra) té molt de rebel; i, com tot geni, està obligat a nedar contracorrent i alterar així "el medi moral". La seva comesa no és l'adaptació de les seves idees a la societat "sinó l'adaptació de la societat a les seves idees" (Regles...). Manifesta el seu compromís amb el món i els seus semblants per mitjà de la investigació científica: "el rumb que pot conduir-nos a una explicació racional i positiva de l'home i de la naturalesa que l'envolta". I prossegueix: "saber, però transformar, conèixer, però obrar". És a aquesta norma a la qual ha d'adaptar-se el veritable home de ciència.