Núm. 41 Primer trimestre 2006

Editorial

Qui obliga qui a què?

Curiosament i, sobretot, malauradament, n’hi ha que es pensen que tots som gilipolles. Per exemple, un bisbe auxiliar de Madrid –un tal Herranz– que continua dient que la llibertat religiosa passa per considerar l’Església catòlica com a més important que cap altra. Fan falta més collons? Uns quants rabins esbojarrats ultraortodoxos que diuen que no s’ha d’anar a veure la darrera pel·lícula de Spielberg, Munich, crítica existencialment contundent i psicològicament fonamentada del terrorisme d’estat i les seves últimes raons: la venjança, és a dir, cap raó. Cal dir, però, que per molt de dretes que sigui l’actual govern d’Israel, no ha estat pas prohibida l’estrena del film. Per si no en teníem prou, ara resulta que una colla d’intransigents fanàtics de l’Islam consideren que la seva consciència privada ha de poder més que no pas el dret a la llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació de les societats democràtiques.

El principi contrari al de la laïcitat: les consciències privades se senten amb capacitat de generar ocupació d’espai públic fins al punt d’impedir que es publiquin unes quantes caricatures d’un profeta!

I, a més, demanen sancions i disculpes, i estenen la seva queixa cap al conjunt de la cultura lliure. I, per seguir reblant el clau, una colla d’estats autoritaris fortament imbuïts de totalitarisme –el totalitarisme es produeix quan una parcel·la de la realitat, en aquest cas una creença religiosa, pretén invadir tota la resta del marc de les relacions socials i ocupar per la força la totalitat de les consciències i de la vida pública– volen jugar a distreure l’atenció de les seves mancances i injustícies casolanes contribuint a l’extensió del fanatisme i a l’exacerbació de les passions més baixes. Que sempre condueixen a la violència, a l’odi i a la mort.

Alguns consideren que l’Islam prohibeix tota iconització gràfica dels seus elements de fe, de les seves figures representatives –entre elles, òbviament, la del profeta– i se senten ofesos quan algú altre en fa una caricatura en un diari. Generalment, aquestes mateixes protestes no es detecten pas quan es tracta de conculcacions de drets aliens: matrimonis forçats, desigualtat absoluta entre sexes, pressió sobre menors d’edat per impedir-los un desenvolupament personal lliure i autònom, intervencions quirúrgiques irreversibles sobre cossos de nenes (en això no hi ha una sola afinitat de caire religiós, sinó que més aviat hi ha components antropològics, perquè també ho practiquen alguns grups cristians de l’Àfrica). El cas és que ningú obliga els bisbes gais a casar-se, per exemple, ni els rabins ultraortodoxos a anar al cinema, ni als fanàtics islamistes a fer cap caricatura. Però que deixin en pau la resta de la Humanitat! Ja n’hi ha prou. Des d’aquí, com sempre, òbviament, defensarem el dret absolut al respecte a totes les creences, sempre que es mostrin disposades a conviure i a no interferir en l’organització de l’espai públic, a no invadir el dret a la llibertat de consciència dels altres. I que no confonguin el dret a la crítica i a l’expressió amb cap ofensa contra ningú. Però hi ha un problema: les conviccions monoteistes fortament arrelades en una cosmovisió totalitària, unidireccional i unívoca de la realitat no són fàcilment compatibles amb la llibertat. Ni amb la democràcia. Se’ls ha d’ensenyar, doncs, que cadascú pot fer ús de la seva llibertat –ningú no els impedeix a ells opinar, criticar o ridiculitzar la consciència dels laics amb aquestes manifestacions, per exemple–. Si no és així, vol dir que haurem de triar entre democràcia o monoteismes. La democràcia fomenta el pensament lliure i la llibertat de l’esperit, l’autèntica vida de l’esperit, tan sovint ofegada pels sistemes religiosos monoteistes i les seves estructures clericals. Ens quedem amb la democràcia.