Núm. 41 Primer trimestre 2006

Lluís Cabrera

Dirigent de moviments populars a Nou Barris (Barcelona). Fundador del taller de Músics. Coautor d´Els altres andalusos

– Potser convindria que ens definissis una mica el concepte de cultura andalusa que, de vegades, des del franquisme, ens ha arribat deformat…

– Bé, jo parlo per oposició: sé què és el que no ajuda a que les persones es coneguin… Però, de vegades, és molt difícil saber allò que fa que les persones s’entenguin. Fet i fet, si a Andalusia hi ha un tret diferencial penso que és el flamenco. Òbviament, no engloba tota la cultura andalusa, però sí que és un tret importantíssim. Arrenca a partir de 1860, a la baixa Andalusia –n’hi ha que diuen que a Cadis, altres a Sevilla– però també n’hi ha que pensem que no era impossible que es desenvolupés de la mà d’altres cultures mediterrànies. La interrelació no és només cosa d’ara, d’Internet i de la societat de la comunicació. Hem trobat tonades, tonás, cantes a les Balears, a València i a l’Aragó que són exactament iguals que alguns palos flamencos. Totes les músiques tenen alguna cosa a veure. Aquesta era una idea que, abans de la transició, alguns van defensar des d’algunes penyes flamenques, com la nostra, la penya Enrique Morente, de Nou Barris, fundada l’any 1970 i autodissolta el 1977. Pensàvem que hauria estat més útil apropar Andalusia i Catalunya per mitjà del flamenco que no pas traslladar nostàlgicament una Andalusia que ja no existeix, que podia haver estat la de la postguerra però que ha anat evolucionant al mateix temps que la resta dels pobles ibèrics…

– Aquesta és una idea semblant a allò que ha fet la Maria del Mar Bonet, per exemple, en relació amb el Magreb?

– Sí, s’ha basat també en cants de feina, similars als anomenats cantes de Levante, de Cartagena, de La Unión, de les antigues zones mineres, d’Almeria… Hi ha moltes línies melòdiques que són iguals aquí que a Andalusia. Vam arribar, entre els anys 1950 i 1970, gairebé un milió de persones procedents d’Andalusia –jo sóc d’Arbuniel, província de Jaén i vaig aterrar als nou anys, al 1964, a Nou Barris… Però no podem quedar-nos, només, a la part folcklòrica, a la part més superficial. S’ha oblidat tot el que era la poesia, la literatura, la pintura en la cultura andalusa…

– I hi havia una Andalusia anarquista…

– Home! No és un element estrany el fet que els llocs on més arrelen les idees llibertàries a Espanya siguin Andalusia i Catalunya…a part de València i Aragó.

El lliurepensament és un punt en comú entre el poble andalús i el poble català. Per aquesta via trobaríem eines que ens haguessin fet entendre millor tot el fet de la immigració, amb més comprensió entre els pobles.

– Per què va marxar la gent?

– Pel condicionament de l’estructura econòmica i social, pel fracàs de la República, per la rebel·lió franquista, per no poder fer-se la reforma agrària. En no disposar d’eines de treball, mantenint en una societat burgesa unes relacions pràcticament feudals, un milió de persones es van autoexiliar, sobretot a Catalunya, Madrid, al País Basc i altres a diferents països europeus. Era un sistema molt caciquil. Jo me’n recordo d’haver vist el meu pare, a la plaza de los hombres, on s’asseien els jornalers per veure si els señoritos –n’hi havia cinc al meu poble- els llogaven per un plat de llenties o mig quilo de cigrons… Allà, el meu pare era “Manolillo, el de la Noguera”. Aquí hi havia una diferència, evidentment l’explotaven també –treballava al carrer Zamora, a la Metal·lúrgica dels Gonzalvo, que havien estat jugadors del Barça–  però era el senyor Manuel, arribava a casa els dissabtes amb vuit-centes pessetes i no era el “Manolillo”!

– També n’hi havia que fugien de la repressió, que estaven compromesos amb l’esquerra andalusa…

– Sí, n’hi ha –com el meu sogre– que havien de sortir d’Andalusia perquè si no els haguessin pelat o empresonat. Però la gran majoria venien per buscar feina, per necessitat econòmica i, sobretot, per poder oferir un futur diferent als fills. També una part molt ínfima s’hi va traslladar abans de la guerra, per anar a la Universitat, a determinades empreses. Però són molt pocs. Després, el franquisme, per mitjà del partit únic, el Movimiento Nacional, munta les Casas Regionales, una per província, amb tots els membres de les Juntes directives que eren gent del Movimiento. Jo, tot i que era jovenet, en vaig conèixer alguns quan vam voler muntar la penya Enrique Morente…

– I d’abans, hi ha algun moviment de recuperació de la memòria històrica? Perquè la guerra civil va acabar molt ràpid a Andalusia. Fins i tot n’hi ha que expliquen que, per a ells, Gibraltar era una mena d’oasi perquè s’hi podien refugiar…

– Sí que n’hi ha. S’està recuperant la memòria de la repressió, les canonades brutals d’Arias Navarro contra Málaga, les proclames incendiàries per la ràdio de Queipo de Llano, a Sevilla. A Andalusia va haver-hi molts morts. El caciquisme actuava represaliant molt els jornalers, a través del sistema dels capataços. Per això, potser, no hi hauria l’oposició d’altres llocs, perquè en van matar moltíssims, a molts pobles.

Això queda desvirtuat pel fenomen de les Casas Regionales, que tractaven de dividir la gent pel lloc d’origen. S’hi associava poca gent, però tenien cert poder econòmic i podien servir per col·locar-se a determinades empreses. Sota el control de gent del Movimiento es volia rememorar la part més folcklòrica de la cultura andalusa, la més banal. La mateixa que s’ha potenciat aquí amb el pujolisme.

– Però hi ha una part raonable, amb això d’agrupar-se per l’origen. Per exemple, els Casals catalans de l’exili…

– És evident, però aquí es tractava que la gent que havien perdut i que havien de marxar del seu poble, més per repressió econòmica –impossibilitat de guanyar-se la vida– en molts casos, que no pas per repressió directament política, anessin a agrupar-se a una “Casa” regida pels guanyadors de la guerra. I això crea una certa contradicció. Quan jo era jovenet –ja estava connectat amb els ambients antifranquistes- me’n recordo que, si anava a alguna d’aquestes Casas, t’havies de vestir diferent. Allà et trobaves amb la foto de Franco, la de la Virgen que fos –l’Església va beneir el franquisme, recordem-ho–, la bandera espanyola, la foto del comissari de policia, que era andalús o era afiliat, com molts militars. Alguns eren andalusos o fills d’andalusos que, així, deixaven de ser treballadors del camp… Si tenies una mica de sensibilitat –no estrictament política, sinó simplement sensibilitat…– veies que t’havies fotut en un lloc que repetia el que hi havia al teu poble: un capellà, el maestro de escuela de la Falange, els afectes o conversos del règim, els mateixos que manaven al poble. El president i la Junta directiva d’aquestes Casas regionales eren com els señoritos a Andalusia: vestien, sentien i tractaven la gent igual. És a dir, gent del règim, militars, policies, clergat, que bàsicament el que rememoraven eren sevillanes i trajes de faralaes. A partir de 1964, amb la llei d’associacions, neixen les penyes flamenques com alternativa a aquesta superficialitat. No tenien res a veure amb les Casas Regionales, volien defensar l’art flamenco, en sentit artístic, i van tenir molta acceptació entre els anys 70 i 80. Tampoc no s’ha de dir que fossin integrades per antifranquistes, tot i que alguna en va haver, sobretot la penya Enrique Morente, de caire més o menys anarquista. Perquè hi ha un flamenco llibertari: Morente, Angelillo…

– I què pretenien aquestes penyes?

– Bàsicament això, però nosaltres volíem vincular-les amb el moviment veïnal. Les penyes sorgides a Cornellà, l’Hospitalet, la Verneda, tenien els mateixos problemes de precarietat urbanística, educativa, sanitària, que la resta dels barris. Però la Federació de penyes sostenia la seva apoliticitat… A veure, a més a més, resulta que, a Nou Barris, per exemple, ser del PSUC era de dretes, perquè eren els que manaven a la clandestinitat, els que aglutinaven… La resta, Moviment Comunista, PCE(i), Bandera Roja, ORT, PORE … estaven al Centre Social Roquetes. Al moviment veïnal confluïen la gent dels barris que volien lluitar per millorar les condicions socials i els que hi venien a fer feina política. I a la penya Enrique Morente ens vam trobar amb alguns avis anarquistes que veien en nosaltres una gent jove “no contaminada” –com deien- pel marxisme-leninisme en la seva versió stalinista, perquè se’n recordaven del maig de 1937 i aquestes coses. Vam aprendre molt, d’ells. Eren gent que tenien encara aquest record de la guerra i per això no participaven en les associacions de veïns, per no ser manipulats. A les veladas flamencas del dissabte, a la penya, van trobar un lloc on poder fer feina cultural, des del qual poder intervenir en la lluita general. Des de la penya proposàvem mètodes assemblearis a l’hora de les lluites populars, com va ser, per exemple, la de l’Ateneu popular de Nou Barris.

– I d’on sortien aquests avis?

– Doncs del barri. Eren andalusos que no havien tingut canals de participació en les associacions de veïns, gent represaliada, que havien estat amagats. En dic avis, però devien tenir seixanta anys –jo en tenia quinze!- que ens parlaven de naturisme, de l’avortament, del paper de la Frederica Montseny com a ministra de Sanitat, que ens feien llegir Kropotkin, Bakunin… Van connectar amb gent com Pasqual Maragall, que ens feia classes d’Economia, en Balcells que feia classes de català. Una penya flamenca que fes classes de català als anys 1970-1971! Ara seria inviable, a part que les penyes ja no hi són, però si ho proposessis a les Cases regionals, et dirien vés-a-saber què! Ens vam autodissoldre als anys 1977-1978, perquè vam patir transversalment les conseqüències del cas Scala. Tota la gent que van enxampar eren socis de la penya… Vam arribar, però, als cinc-cents socis i vam participar en tots els sistemes de lluita alternatius i horitzontals. A partir de 1980 les penyes desapareixen, només queden algunes bastant endogàmiques i comencen a revifar un munt de Cases regionals per tota l’àrea metropolitana. El fracàs de l’opció lerrouxista del PSA –que només va treure dos diputats en les primeres autonòmiques–, la desfeta del PSUC, deixen descol·locada molta gent… Les primeres mesures del govern de Felipe González –quan a un govern socialdemòcrata li toca enfrontar la reconversió industrial– fan que molta gent es mostri desencisada. I això es nota molt als llocs on hi ha un fort component migratori. Així s’arriba al 1982 amb la fundació de la FECAC –Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña– que pacta amb en Pujol, que veia aquest teixit de Cases fragmentades –cada poble, no tan sols cada província, té la seva casa- com una substitució del fracassat PSA. La FECAC juga a política sense passar per les urnes i això fa por a la classe política catalana. Ho explica el llibre d’en Pere Cullell: Pujol hi pacta per potenciar la part folcklòrica de la cultura andalusa, per posar-nos a tots els que hem nascut a Andalusia o tenim antecedents andalusos a ballar sevillanes. Com si la majoria de la gent a Catalunya ballés sardanes! Doncs tampoc no ballen sevillanes la majoria dels andalusos! –És un fet cultural i social molt específic de Sevilla capital. Aquest pacte s’explica perquè CiU, per mitjà de Benestar Social –l’Antoni Comas– troba que, per aquestes Cases regionals, poden tenir una certa presència en determinades zones. La qual cosa és lògica, des d’una perspectiva de la dreta nacionalista catalana, com a forma d’infiltració en sectors que ells en diuen “immigrants”. Sobretot després de la desfeta del PSUC, que hagués pogut jugar la carta nacional en clau d’esquerres, i d’un PSC, la direcció catalanista del qual estava molt separada del que era la base d’aquests barris. El que no van calcular bé és la força d’aquestes Cases regionals, que és mínima. En Josep Ma. Violant, que era el segon de l’Antoni Comas en aquells moments –i que ara és gerent de la UGT– va fer un treball extraordinari en aquest àmbit, perquè procedia del món obrer i estava acostumat a tractar-hi.

– Tu creus que això els dóna resultat?

– Jo crec que no. Que és un error i una perversió que podia portar conseqüències greus per a Catalunya. A veure, el 99% de les persones d’origen andalús no som en cap Casa regional. La FECAC ha organitzat, bàsicament, la Feria de Abril, donant la imatge que qui hi va és el component andalús, amb l’adjectiu andalús com a fórmula de disgregació, de resta més que no pas de suma. És en Josep Ma. Sala el qui alerta d’aquesta infiltració de CiU a les Cases regionals andaluses i aleshores s’opta per crear una altra federació davant del pacte García Prieto-Pujol, una federació més progressista, propera al PSC, a través de l’antic diputat del PSA Paco Hidalgo. Es va arribar a organitzar dues Ferias de Abril diferents, fins que es va veure que no es podia superar la primera. I el problema fonamental, per a mi, és que aquesta gent estan segregats culturalment i socialment. Hi han contribuït els mitjans de comunicació, amb la falsa creença –mítica!– que allà hi van tres milions de persones, qüestió que és impossible, fins i tot físicament! És una mentida que va quallant, de tant repetir-la, i que aprofiten els polítics per fer bany de masses “amb el poble” (amb la part “pobra” del poble). I s’hi aprofita el mateix García-Prieto quan, a l’any 1998, amb la llei Pujals, posa el crit al cel i amenaça amb recollir un milió de signatures contra la normativa lingüística. A la FECAC se li augmenta la subvenció del Departament de Cultura per por a que García Prieto sigui capaç de recollir un milió de signatures en contra. Si això hagués passat, voldria dir que el país estava desestructurat, descohesionat, evidentment. Crec que aquesta crisi es va resoldre amb diners. Jo penso que la FECAC no tenia força ni per recollir un miler de signatures. La classe política dominant, segons el meu parer, es va equivocar.

– Des d’un punt de vista lliurepensador, la cultura catalana és la fusió de moltes coses, de tot allò de bo que ens arriba, per tant si anéssim a les arrels pràcticament no hi hauria res…  I ens havíem pensat que fenòmens com la Feria de Abril passarien a formar-hi part en aquest sentit…

– Però el problema ve amb l’ús de diner públic per donar rang polític, amb l’excusa de defensar la diversitat, a qüestions estrictament vinculades als sentiments o nostàlgies dels grups comunitaris. Cadascú hauria de fer front a les seves despeses amb els seus propis mitjans... La Feria és l’únic esdeveniment cultural que està més que subvencionat a Catalunya –està arxisubvencionat!– perquè hi ha el component andalús, l’adjectiu andalús. Si no hi fos aquest adjectiu, no estaria tan subvencionada. Els Ajuntaments cedeixen el terreny, però el propietari de tot el que es consumeix a les casetes o s’exposa en els stands és el García-Prieto. Això no passa a l’aplec del cargol, ni a la Patum, ni a les festes de Gràcia, encara que estiguin subvencionades. La Mercè l’organitza el mateix Ajuntament, però no t’obliguen a consumir en un bar determinat. Els firaires i els restauradors també en pateixen l’extorsió, pagant en negre un munt de diners. Tota la publicitat la paga Imatge i Comunicació de l’Ajuntament de Barcelona –l’Enric Casas–, Transports Municipals col·loca autobusos per anar-hi de franc. Durant deu dies hi ha una quarantena de casetes-bars, exempts d’impostos, on tot el que es consumeix és propietat del president de la FECAC. És que el negoci és tan fort que no caldrien les subvencions! A més, a la Feria no hi ha cap vida andalusa de debò, tot és en ‘playback’ i de músiques que poc tenen a veure amb la música nascuda a Andalusia.

– En Manuel Delgado diu que a la Feria hi ha elements positius, com una manera d’importar allò que està bé de la cultura andalusa, “deixant el guàrdia civil, la creu i el señorito” i no limitant el dret d’admissió…

– Això és fals. És demagògia. A veure, la Feria de Abril de Sevilla, l’original, se la va inventar el Narcís Bonaplata, amb un industrial basc, fa 157 o 158 anys, i era una fira de ramat, de compra-venda i, a la nit, feien foc i cantaven. Ara, és d’una dimensió enorme, amb una superficie com a trenta camps del Barça, amb entitats tan fortes que poden pagar a l’Ajuntament el terreny que ocupen per disposar de casetes privades, però coneixent algú, s’hi pot entrar. A més, hi ha casetes públiques, d’institucions i organismes socials. A Sevilla tothom paga a l’Ajuntament en funció del terreny, l’erari públic no hi posa res, cada caseta ven el que vol i és regentada per un restaurant, i la música és en directe. També hi ha una norma –de l’any 1980– sobre l’estètica de les casetes. La de Barcelona és bastant cutre! Només quan es feia a Barberà del Vallès tenia prou nivell. Ara, per no haver-hi cap control, qualsevol any hi haurà una infecció massiva per l’estat dels aliments, la música és enllaunada i el component social que s’hi veu és una barreja de lumpenproletariat i pijeria barcelonina. Per què, a part, aquí ha de durar 10 dies i allà 6? Perquè així es fa coincidir amb més festius. Els dies laborables no hi va ningú! S’hauria d’haver començat per identificar la cultura andalusa amb les identitats compartides de les cultures del Mediterrani. Ho hauríem pogut fer millor, identificant-nos, per exemple, amb aquesta cultura urbana –que no és ni la sardana ni les sevillanes– que podria representar la rumba catalana. Tenint això, no cal imitar els espectacles a la brasilera. I això és així perquè n’hi ha hagut uns quants que s’han pensat que Catalunya és seva i que l’ús del patrimoni i del territori és exclusiu d’uns quants cognoms, i n’han volgut obviar el component mestís, gitano, flamenco i tan autènticament català que, per tant, és tan universal!

– I tu, amb la Feria què hi faries? La suprimiries?

– No, la convertiria en una Festa de benvinguda de la primavera, de caràcter mediterrani. Ja n’hi ha prou, a més, d’identificar tots els andalusos amb Sevilla! Per alguns –de Jaén, Còrdoba, Granada, Málaga, Cadis…– és el mateix que si a Catalunya algú proposés imitar Madrid!

L’Ajuntament de Barcelona hauria de treure la Feria a concurs públic, o bé formalitzar un consorci.

– Per acabar, quin missatge donaries al nostre públic jove?

– Penso que s’ha de deixar clar que un dels elements claus de la cohesió social passa per la cultura. En aquest sentit, reivindico la rumba catalana i la flamenquitud “del Nord”, aquest moviment que ha arrelat molt a l’àrea metropolitana, un tipus de flamenco hondo, amb molt rigor, amb gent com Miguel Poveda, Mayte Martín, Ginesa Ortega, Chiquelo, Cañizares, Duquende, Sara Flores…

La via de la música fa de gresol de tot això, lligant les tonades antigues amb els cants de feina de les Balears, de València, els cants lliures del flamenco que vénen del fandango, les alegries de Cadis –que, de fet, són jotes!– Aquí hi ha una enorme via de trobada de la gent, d’integració de la pluralitat i la diversitat. Als joves d’aquestes zones metropolitanes els agrada molt Estopa o Ojos de Brujo, perquè, hi ha una part d’aquest component de flamenquitud “del Nord”.

Vull aprofitar, també, per denunciar un pacte –hi ha documentació que ho prova- entre la FECAC i els arquebisbats de Sevilla –Carlos Amigo– i Barcelona –Martínez Sistach– per revifar a Catalunya les processons! Deixant de banda l’aspecte estètic, pensem què significa això en uns barris en els quals alguns regidors públics –escollits en nom de tots i no d’una confessió religiosa determinada– presideixin aquestes manifestacions, al mateix temps que es nega a la població musulmana la possibilitat de comptar amb mesquites en edificis dignes. Això atempta contra la laïcitat i posa en perill la convivència a mig termini!