Núm. 41 Primer trimestre 2006

La guerra
Antonio Machado. Denes, València, 2005

Recull d’articles i poemes escrits enmig de la Guerra Civil, publicat per Espasa-Calpe l’any 1937, i desaparegut de totes les recopilacions posteriors, Jaume Pont recupera, en una pulcra edició de Denes, les paraules d’Antonio Machado als seus conciutadans defensors de la República. El poeta, ja vell i malalt, es mantindrà fidel a l’Espanya que anomena cervantina, la genuïnament popular, gens catòlica, en el sentit sectari de la paraula, sinó humana i universalment cristiana; al mateix temps que combat l’Espanya que titlla de calderoniana, barroca i eclesiàstica. L’humanisme d’Antonio Machado és com el de molts dels seus contemporanis d’inspiració simbòlica crística – paraula que no figura al diccionari, però que es refereix al Crist com a home i no com a Déu, a la llegenda cristiana– i al mateix temps radicalment anticlerical. Trobem aquesta opció filosòfica entre una part dels iniciats en la francmaçoneria a finals del XIX i començaments del XX, com un altre del homes fidels a la República fins al darrer dia, Odón de Buen.

Critica Machado el senyoritisme que es complau a ignorar la insuperable dignitat de l’ésser humà. I ens dóna una clau per a debats d’extraordinària actualitat, com el d’alguns conceptes continguts al projecte de nou Estatut: “un pueblo es siempre una empresa futura, un arco tendido hacia el mañana”, doncs vivim cap al futur, davant una inesgotable caixa de sorpreses, “que el más hondo y veraz sentimiento del hombre es su inquietud ante la infinita imprevisibilidad del mañana”.

Humanista demòcrata, el combat antifeixista el porta a adreçar un discurs a les joventuts socialistes unificades l’u de maig de 1937. Critica els joves vells que alimenten el feixisme en parlar dels “jóvenes pervertidos por la vejez: ratas de sacristía, flores de patinillo, repugnantes lombrices de caño sucio”.

Humanista demòcrata, com deia, saluda amb respecte els joves socialistes unificats i, alhora que afirma no ser ni haver estat mai marxista, veu amb claredat que el socialisme, com a forma de convivència humana basada en el treball, en la igualtat dels mitjans concedits a tots per realitzar-lo i en l’abolició dels privilegis de classe, és una fase inexcusable en el camí de la justícia.

Un altre llibre que es llegeix amb rapidesa i amb delectació, completat per un munt de dibuixos de José Machado, una lliçó per a l’eternitat d’un home que veu darrere de totes les grans traïcions l’estupidesa de l’Iscariot.

(J.F.P)

Lutero
Eric Till. Alemanya, 2003 [121’] (estrenada a Catalunya desembre 2005]

En un país com el nostre, fill i hereu de la Contrareforma catòlica li sorprendrà una pel·lícula com Lutero destinada a glossar amb un gran desplegament de mitjans i una acurada descripció d’aquell temps la Reforma i la vida de Martin Luther (1483-1546), paper interpretat amb convicció per Joseph Fiennes. Entre els altres actors, crec que l’espectador surt especialment impressionat per Sir Peter Ustinov com el príncep elector Frederic de Saxònia, protector entranyable del Dr. Luther, i de la fortalesa de Claire Cox com Katharina von Bora, l’esposa del teòleg alemany. La pel·lícula és plena de moments emotius per a un lliurepensador, com la declaració de Luther davant la Dieta de Worms l’any 1521: Només si sóc convençut per l’Escriptura o per la raó pura i no per Papes i Concilis que sovint s’han contradit entre ells, la meva consciència es captiva de la paraula de Déu. Anar contra la consciència no és ni correcte ni segur. No puc i no vull revocar [les meves teories].  M’hi mantinc. No puc fer una altra cosa. Que Déu m’ajudi. 

La pel·lícula resulta molt instructiva  sobre la corrupció simoníaca de l’Església  Catòlica Romana d’aquell temps (la venda d’indulgències, que encara es practicava a l’Espanya dels anys seixanta del segle xx!), sobre els absurds teològics com la reducció de penes al purgatori explotats pel Vaticà per finançar la construcció de Sant Pere, i sobre l’heteronomia moral dels creients, subjectes així al poder de papes, reis i emperadors. La traducció de la Bíblia a l’alemany –prohibida i temuda per Roma– no només converteix a Luther en pare d’aquesta llengua, sinó en el símbol del combat contra tots els fonamentalismes que ahir i avui volen conservar els textos sagrats (la Biblía, l’Alcorà) en versions inaccessibles per a la gent, a la que es vol impedir així tenir un criteri diferent al del clergat opressor. La revolució de Luther és un pas històricament molt rellevant en la lluita per la llibertat i l’emancipació del gènere humà, sense amagar que les revolucions tenen també el seu costat fosc, el moment en que l’alliberament de l’esclavatge pot conduir a la violència i a la venjança fins que la majoria d’edat conquerida permet restablir un nou ordre de les coses.

(J.F.P.)