Núm. 42 Segon trimestre 2006

L’Occident senil
Juan Andreanó-Weyland, periodista

Quan hom parla de la “civilització occidental” dóna la impressió que es tracta d’un bloc homogeni, en el temps i l’espai. Tanmateix, n’hi ha prou amb un cop d’ull per comprovar que no només no és així, sinó que es pot parlar d’una coexistència –gens pacífica– de diverses subcultures occidentals que han anat conformant una identitat contradictòria i moltes vegades confrontada. Fent una mica d’història, les arrels d’Occident s’estenen per la conca mediterrània, centrant el seu focus a Atenes i amb punts de ressonància especials com Corint, Tir, Biblos o Tartessos. Es tracta d’una civilització unitària en la seva pluralitat politeista i comercial, que dóna lloc a algunes de les més sòlides manifestacions culturals d’Occident: la filosofia grega.

Partint de les premisses egípcies i babilòniques (societats mediterrànies en part) la civilització grega afegirà al món de l’Antiguitat solucions tècniques, científiques, religioses, morals i filosòfiques de primer ordre. Solucions que canvien per sempre la percepció de l’home i la seva relació amb el Cosmos, i que perduren avui com a pedres angulars d’Occident.

En efecte, en el nucli de la nostra civilització trobem Sòcrates, Plató, Pitàgores, Parmènides, Heràclit i Aristòtil. Res del que ha vingut després ha partit de zero; tot està ja insinuat, començat o derivat en ells. Tanmateix, aquest eix civilitzatori es traslladarà aviat cap a Roma, que no és sinó una extensió en el temps i l’espai de la civilització grega. Roma aportarà una mica de seny a la filosofia i l’encaminarà cap al terreny polític amb Ciceró¹, Sèneca o Lucreci.

Però gairebé al mateix temps un petit poble mediterrani està experimentant una gran transformació. A l’actual Palestina, el poble d’Israel torna del seu captiveri babilònic i comença una sèrie de guerres civils que duraran gairebé tres segles i que culminen amb la dinastia dels Asmoneus. Al mateix temps, codifica de manera definitiva els seus escrits religiosos, establint dues categories de llibres: els bàsics i comuns a totes les seves branques reben el nom de Torah², i van ser fixats com a canònics, amb tota seguretat, per Ezra (aprox. 458 aC). D’altra banda floreix un nombrós cos d’obres més o menys transversals que conformen la resta de la Tanakh³, i que trigaran encara molt de temps a ser ordenats i codificats.

En aquesta època turbulenta, anomenada període del Segon Temple (516 aC-68 dC), floreixen nombroses sectes, algunes de les quals van desaparèixer i d’altres encara perviuen. Es tracta d’un temps d’invasions i barbàrie, en el qual els jueus es pregunten per què el poble escollit per Déu ha de patir tant?⁴ La resposta definitiva arriba amb les darreres invasions –els selèucides i els kittim o romans. El poble escollit per Déu pateix perquè s’apropa la fi del món i s’estan vivint els Dies Finals.

D’entre les moltes sectes apocalíptiques que comencen a escampar-se, moltes d’elles alhora religioses i polítiques, en coneixem actualment unes quantes: saduceus, filisteus, zelots, essenis, nasoreans, hassidim… Tanmateix, és justament una de les més petites la que està destinada a escriure la segona gran pàgina de la civilització occidental: el cristianisme. Mentre la majoria de les altres sectes desapareixen després de la gran Guerra Jueva (66-70 dC), amb la destrucció del Temple⁵, el cristianisme persisteix i comença a engrandir-se.

En relativament poc temps arriba a Roma i es converteix, al segle IV, en el centre d’una Europa encara pagana, gràcies a Constantí i la seva sincrètica –i pragmàtica– política religiosa⁶. L’eix de la civilització occidental passa, doncs, a Constantinopla.

El cristianisme, que és l’altra gran branca de l’arbre occidental, tindrà un període de màxim esplendor des del segle IV fins al segle XVIII. Encastada en un sistema, l’Antic Règim, completament piramidal i inamovible, la doctrina cristiana creix fins a superar la seva massa crítica i comença un lent però imparable procés de mitosi que dóna lloc a les seves variants: luteranisme, anglicanisme, calvinisme, puritanisme… alhora que una vessant encara més inamovible que el catolicisme, l’Església Ortodoxa, es refugia en l’Estat més feudal del món occidental, la Rússia Tsarista.

Amb el segle XVIII, però, Europa i Amèrica entren al segle de les Llums. Per assolir la seva majoria d’edat, el món occidental haurà de suar la samarreta: alliberar-se de les tuteles teocràtica i feudal i recuperar l’esperit de la polis grega, la Res Publica.

L’Edat de la Raó, l’altra gran subcultura occidental, semblaria la definitiva. I de fet ho és… fins ben entrat el segle XX, tot i les resistències que l’Antic Règim desenvolupa a tot arreu, i que encara avui perduren, sobretot en forma de fanatismes religiosos. És important destacar aquest fenomen (Arno Mayer en diu «de persistència⁷») perquè tindrà i té encara un pes específic en aquesta narració.

L’edat de la Il·lustració acabà de cop, entre fumeroles negres als camps de concentració d’Auschwitz, Bergen-Belsen, Treblinka, Sobibor… El cop de gràcia van ser els pogroms stalinistes i els milions de persones deportades o assassinades pel règim soviètic durant els seus gairebé 70 anys d’existència.

Com si d’una persona es tractés, Occident, al final de la seva edat adulta, sembla haver iniciat el lent declivi cap a la senilitat. N’és un bon indicador el problema palestino-israelià: el 1948, amb els forns crematoris encara calents, es proclama un nou Estat d’Israel, les úniques credencials del qual passen pels Llibres Revelats: la vella Tanakh, que semblava superada per l’inexorable pas del temps.

Aquest retorn a la mentalitat teocràtica es pot comprovar, a l’actualitat, com el triomf de les opcions més reaccionàries en el país més poderós del món. La creixent importància del creacionisme, el clímax assolit per les sectes, la cada cop més estesa creença en els fenòmens paranormals i la davallada dels valor culturals i científics són fenòmens contemporanis que semblen indicar que la reforma dels Il·lustrats, duta a terme als Salons literaris, a les Lògies i als Ateneus, mai no va ser rupturista. Occident ha tingut una edat adulta de curta durada… i tot seguit en presenciem la seva senilitat.

Ara comprovem un fenomen curiós: el xoc de civilitzacions de què parlava Samuel Huntington s’ha estat produïnt al davant dels nostres nassos i no ens n’hem assabentat. De fet, és un xoc que patim a diari, gràcies al triomf, allà al segle XVII, dels puritans com a religió més infuent als Estats Units.

En efecte, els puritans del Mayflower encara perviuen. De fet, són legió. I amb ells persisteixen alguns fenòmens típics de l’Israel del període del Segon Temple, com les caceres de bruixes. El boc expiatori –un pobre animal al qual es feia carregar amb els pecats de tota la comunitat per després acabar ritualment amb ell⁸– van ser, al segle XVII, les bruixes dels processos de Salem, i, alternativament, el paper ha passat als comunistes, els alienígenes, els jueus, els asiàtics i ara els musulmans. No és d’estranyar en uns pelegrins que es veien a ells mateixos com el nou Poble Escollit que arribava al Nou Israel després del seu forçós èxode⁹.

També a petita escala succeeix diàriament, i no en som prou conscients. Les successives invasions culturals per part dels Estats Units han portat amb elles el fanatisme de la prohibició. L’estigmatització dels malalts de sida, als anys vuitanta, o dels fumadors a l’actualitat en són un exemple.

Aquesta invasió cultural no s’està donant, però, sense una dura resistència per part de la vella Europa, orgullosa dels seus tres mil anys d’història. I mentre uns segments de la població ja són culturalment ciutadans dels Estats Units, una part majoritària encara es resisteix a les cadenes de menjar ràpid, la MTV, la prohibició de fumar als trens… i les guerres preventives.

En efecte, el xoc de civilitzacions s’ha donat, però s’ha donat al si de la nostra no-tan-homogènia civilització occidental.

I continua. Com a eix vertebrador de la consciència occidental, encara cap de les parts implicades no s’ha pogut alçar amb la corona de manera exclusiva. Tampoc no sembla que la invasió puritana estadounidenca estigui propera a triomfar a Europa, malgrat algunes aparents victòries. Els Estats Units són una nació en descomposició social, i és aquest el veritable vector de poder de cada Estat.

La lenta però imparable ascenció de la Xina posarà a prova els seus recursos humans i econòmics. Mentrestant, Europa cerca desesperadament un aliat a l’Est per no veure’s «aixafada» entre aquests dos colossos. Aquest aliat, que és la Rússia postsoviètica, es troba en aquests moments en un estat embrionari de creixement, amb reptes seriosos per superar. Però si l’annexió es produís, caldria veure quins nous vectors assoliran el protagonisme d’aquesta contínua, vella dialèctica intercivilitzatòria que en diem l’Occident.

Un Occident que, sovint, per generalització, ens és presentat com un ens coherent i monocromàtic, però que, evidentment, no és sinó un procés dialèctic, l’embolcall final de desenes de capes que, com si d’una ceba es tractés, es troben tan fermament lligades que de vegades semblen confondre’s.

És per això que, quan sentim parlar, als defensors de la teoria més reaccionària, d’exportar «el model de civilització occidental» a la resta del món, caldria preguntar-se de quin ens parlen. De la democràcia grega? Del teocentrisme medieval? De la Il·lustració? Molt em sembla que, en realitat, es refereixen a una restrictiva barreja de conceptes teocràtics, de clara ascendència puritana, i liberalisme econòmic salvatge i sense mesura. I això poden ser moltes coses, però no és pas tot l’Occident.

1. Cal recordar, per exemple, el discurs més famós de Ciceró, les Catilinàries.

2. Es tracta del Pentateuc o cinc primers llibres de l’Antic Testament.

3. La Tanakh (nom composat per les primeres lletres hebrees dels llibres Torah, Neviim i Khetuvim) és, parlant en general, l’equivalent a l’Antic Testament. Tanmateix, a l’antiguitat la Tanakh comprenia nombrosos textos particulars de cada comunitat, com Gènesis apòcrifs, els llibres d’Enoc, els Testaments dels profetes i els Pesher o interpretacions de textos bíblics, antecedents dels Mishnà del Talmud. No és fins el segle II d. C. que queda fixat el cànon actual, tot i que les diferents esglèsies cristianes accepten o exclouen alguns textos.

4. Hodge, Stephen. Los manuscritos del Mar Muerto. Madrid, EDAF, 2005.

5. La majoria d’experts considera, de fet, aquest com un dels factors clau: el cristianisme és l’única secta de l’època que no fa del Temple de Jerusalem un aspecte central doctrinari, mentre que les altres, un cop destruït el Temple, símbol màxim de les seves aspiracions, senzillament desapareixen.

6. Que passa, essencialment, per fusionar el nouvingut cristianisme amb la doctrina més estesa a l’Imperi, el mitraisme.

7. Mayer, Arno. The persistence of the old regime. Europe to the Great War. Londres, Croom Helm, 1981.

8. Levític, 16:8; 16:21-22

9. Galtung, Johan. Fundamentalismo USA. Fundamentos teológico-políticos de la política exterior estadounidense. Barcelona, Icària, 1999. Y Bruce, Steve. Fundamentalismo. Madrid, Alianza, 2003.