Núm. 42 Segon trimestre 2006

Apostasia, el dret a abandonar la religió
Joan Carles Marset, geóleg i editor, vicepresident d’Ateus de catalunya

L’apostasia, en un sentit ampli, és l’abandonament conscient i voluntari de la religió que es professa. Ha de ser una decisió conscient, perquè, si no, es tractaria més d’un distanciament, progressiu o transitori, o bé de l’incompliment d’una pràctica, però no d’un abandonament real. La referència a la voluntat, per contra, va més associada a la intencionalitat, al desig personal de “deslligar-se” del compromís, a la decisió de desfer el “lligam” que, d’alguna manera, vincula els fidels amb la seva “religió”.

En el cristianisme, el baptisme és un ritu iniciàtic que suposa l’accés de l’individu a una “nova vida”: l’acceptació de la fe en Crist, l’adopció d’unes creences i l’ingrés en una comunitat religiosa. Segons el catecisme catòlic “pel baptisme som alliberats del pecat i regenerats com a fills de Déu, passem a ser membres de Crist i som incorporats a l’Església i fets partícips de la seva missió”. És a dir, per a l’Església catòlica el baptisme no és un simple acte de celebració, és un sagrament que, per la “gràcia” de l’Esperit Sant, converteix els pagans en cristians. Resulta, doncs, sorprenent que el nou fidel pugui ser batejat sense tenir consciència de la importància d’aquest acte i, fins i tot, en contra de la possible voluntat dels seus pares o tutors, la qual cosa en altres èpoques ha tingut conseqüències tràgiques.

Les confessions religioses són conscients de la importància de la dimensió social de l’ésser humà, del desig de celebrar els esdeveniments més significatius, les principals etapes de trànsit de la vida: el naixement, la pubertat, el pas a l’edat adulta, la mort... Aquests són moments pels que passem tots en un moment o altre, i controlar aquestes cerimònies pot atorgar un grau d’influència social molt considerable. A través d’aquest mecanisme s’aconsegueix que els individus s’apropin a la religió, es familiaritzin amb els seus rituals i creences, i els resulti més fàcil arribar a acceptar-les de forma natural. No es pot oblidar que el principal objectiu del cristianisme, des dels seus orígens, és, precisament, l’evangelització, estendre la fe –i implícitament la seva influència i poder– a tot el gènere humà.

Així, l'Església catòlica i altres confessions cristianes utilitzen tradicions seculars, com el desig dels pares i familiars de celebrar el naixement dels infants, per incrementar la seva penetració social. Molts pares, per tradició, fan batejar els seus fills nounats sense adonar-se que estan decidint l’ingrés del nadó en una comunitat religiosa. Tanmateix, l’absència d’alternatives laiques per a aquest tipus d’esdeveniments afavoreix la perpetuació dels ritus religiosos i fa que molts ciutadans, quan arriben a l’edat adulta, es trobin adscrits a una confessió religiosa que mai no han escollit i que no s’adiu amb les seves idees, mentre que les confessions treuen profit augmentant artificialment el seu nombre de fidels per aconseguir més pes polític i social.

Malgrat això, cada vegada hi ha més persones que comencen a qüestionar-se la seva “pertinença” a una organització a la que estan adscrits des de la infantesa, sovint més per inèrcia que no per decisió pròpia, però amb la qual no se senten identificats en absolut. Aquest fet, sumat, en els darrers temps a l’actitud pública de l’Església catòlica o, si més no, dels seus representants oficials, està portant cada cop a més persones a preguntar-se com poden “deslligar-se” d’una institució que entra en clara contradicció amb les seves conviccions. Aquestes persones, per regularitzar la seva situació i evitar que les confessions religioses es continuïn beneficiant de llur passivitat, poden optar per exercir el seu legítim dret a l’apostasia.

Per a l’Església catòlica l’apostasia és “la renúncia a la fe cristiana rebuda a través del baptisme”. És a dir, l’abandonament explícit i voluntari dels dogmes i creences infosos per l’Esperit Sant durant la cerimònia del baptisme, al marge que l’interessat pogués aleshores tenir consciència o no d’aquest fet, i posseir o no capacitat crítica per decidir si volia abraçar lliurement i voluntàriament aquella fe. És, doncs, una decisió personal que hom pot adoptar lliurement i que no necessita de cap autorització ni confirmació de ningú. Ara bé, en aquest assumpte l’Església catòlica té una particularitat respecte a altres confessions, i és que disposa d’un “registre” de totes les persones que són batejades, o sigui d’aquells que d’alguna manera “consten” com a catòlics.

Per això, a diferència del que succeeix amb altres religions que no disposen de registres similars –tot i que els vincles amb la comunitat poden ser tant o més forts– si un vol ser donat de baixa per l’Església catòlica, o vol que aquesta tingui constància de la seva decisió, cal fer una “declaració d’apostasia”. Al marge de les pròpies conviccions, aquest és l’únic mitjà que l’Església reconeix –almenys en teoria– perquè una persona “batejada” pugui deixar de pertànyer-hi de forma voluntària; ja que l’absència de pràctica religiosa sense una manifestació formal de rebuig de la fe –cosa força habitual– no comportaria cap situació especial, i l’expulsió de l’Església per part de les autoritats eclesiàstiques sense ser demanada no constituiria apostasia, sinó excomunicació.

Avui, l’exercici de l’apostasia no hauria de comportar cap conseqüència per a l’interessat, ja que és un dret reconegut tant a la legislació espanyola com a la internacional, que prohibeixen explícitament qualsevol possible discriminació per motius religiosos. De totes maneres, això que sembla de sentit comú pot no resultar tan senzill, perquè les organitzacions religioses són conscients que un dels mecanismes per preservar la seva força –sobretot enfront del proselitisme de les altres religions– és evitar la deserció o, si més no, obstaculitzar-la. Hem de recordar aquí que l’Islam fins i tot condemna amb la pena de mort l’apostasia entre els seus fidels…

Des d’un punt de vista civil la “declaració d’apostasia” no és altra cosa que una comunicació per donar-se de baixa d’una organització religiosa que, com qualsevol altra entitat, hauria de disposar de mecanismes perquè els seus membres puguin abandonar-la quan vulguin amb plena llibertat, però atès que l’Església catòlica no disposa de cap procediment explícit per poder tramitar aquesta “baixa”, és aconsellable tenir presents algunes recomanacions:

En primer lloc, cal assegurar-se que la comunicació arribi al destinatari adequat que, cal suposar, com a responsable de tots els membres de la diòcesi, hauria de ser el bisbe a qui estigui adscrita la parròquia on es va ser batejat. Per això, seria prudent enviar al bisbat corresponent una carta per correu certificat amb confirmació de rebut. En quant al contingut d’aquesta carta no hi ha cap model “oficial”, però tanmateix hauria de recollir els motius que porten a demanar la baixa de la confessió catòlica, que, en definitiva, hauria de ser el rebuig de la fe cristiana –es poden trobar diversos models a Internet, per exemple al web d’Ateus de Catalunya www.ateus.org, però n’hi ha d’altres igualment vàlids. Tot plegat es pot amanir amb experiències

o circumstàncies personals, però tampoc no cal abandonar l’àmbit de la bona educació ni entrar en massa més detalls. No es tracta de presentar una relació exhaustiva de greuges ni res semblant, sinó simplement de comunicar que es vol ser donat de baixa d’aquesta institució.

El que també és aconsellable és afegir una còpia del DNI o algun altre document d’identificació i indicar alguna forma de contacte, bé sigui una adreça postal, un telèfon, fax, adreça electrònica o altra. També pot anar bé aconseguir una còpia de la partida de baptisme, on constarà la parròquia i la data del bateig. En cas que no es conegui la parròquia pot resultar útil indicar la població i la data aproximada.

A partir d’aquí el procés pot variar d’una diòcesi a l’altra. És força habitual –encara que cada cop menys– que al primer intent no hi hagi resposta. En aquest cas, el més convenient seria insistir una mica interessant-se per l’estat de la sol·licitud. En general això és suficient per aconseguir una primera comunicació, que sovint consisteix a demanar més dades per verificar l’autenticitat i aprofitar la circumstància per proposar una entrevista a la persona interessada. Si s’accepta aquesta trobada el més normal és que es doni una d’aquestes dues situacions: o bé l’interlocutor simplement vol comprovar la identitat de la persona i es vol assegurar que està decidida a apostatar, o bé pretén convèncer-la que està cometent un greu error i tracta de fer-la canviar d’opinió o, si més no, d’aconseguir que posposi la seva decisió.

El més pràctic és, senzillament, negar-se a mantenir cap entrevista i, en tot cas, limitar-se a acreditar la pròpia identitat per evitar qualsevol possible suspicàcia –tret que es tingui curiositat per comprovar personalment el procediment–, amb la qual cosa és força probable que acabin donant per bona la sol·licitud. En alguns casos poden enviar una notificació per escrit reconeixent la condició d’apòstata, però en altres no, per això, després d’un termini prudencial, pot ser recomanable arribar-se a la parròquia on es va ser batejat per comprovar si al llibre de baptisme corresponent s’ha afegit una anotació a les dades marginals indicant la nova condició.

Un dels entrebancs més comuns que solen produir-se és que l’Església respongui dient que aquest és un assumpte personal de cadascú perquè ella no disposa de cap “registre” de fidels, sinó que compta tan sols amb documents que recullen fets “històrics” que no prejutgen les creences de les persones ni suposen la seva adhesió a l’Església. Això, però, contradiu de rel el seu propi concepte de baptisme com a sagrament, que estableix entre altres coses la incorporació a la comunitat de fidels...

També sembla raonable pensar que, si l’Església té necessitat de recollir en un llibre de registre les dades dels qui ingressen en la comunitat, aleshores els qui desitgen abandonar-la haurien de tenir la possibilitat que aquesta institució deixi igualment constància de la seva voluntat. Moltes persones van fins i tot més enllà i, en aplicació de la Llei de Protecció de Dades Personals, demanen que siguin esborrades dels registres de l’Església totes les seves dades –si és necessari amb la “destrucció” física dels apunts– i, per descomptat, les que fan referència a la seva ideologia o creences. Val a dir que això no s’ha aconseguit mai. A més, cal preveure que en aquest punt l’Església sempre s’empara en l’Acord internacional entre l’Estat i la Santa Seu de 1979 sobre Assumptes Jurídics per defensar la inviolabilitat dels seus arxius.

En definitiva, el més probable és que, amb una mica de perseverança, s’arribi a aconseguir per part de l’Església un reconeixement de la condició d’apòstata, però si en última instància es produeix una negativa persistent, o una omissió, aleshores no quedaria més remei que abordar el tema per la via legal, encara que sempre és recomanable esgotar totes les possibilitats abans d’emprendre aquest camí. En aquest supòsit seria convenient assessorar-se legalment i aconseguir una declaració notarial que deixi constància de la nostra voluntat i de les gestions que anem fent, que com a mínim tindria valor civil al marge de les autoritat eclesiàstiques, però d’entrada sempre hem d’esperar que no calgui arribar a aquests extrems.