Núm. 42 Segon trimestre 2006

República mediterrània

Eduard Rodés, 2006. Amb interpretacions a la guitarra de Carles Trepat, MªJosé Boira i Halldór Már Stefánsson.

Doncs resulta que sí, que existeix la possibilitat d’expressar-se amb harmònica mesura, ritme elegant, melangiosa cadència i enorme força descriptiva, sense restringir, en absolut, l’horitzó de la sensualitat plàcida. I de fer-ho evocant una metàfora de la construcció d’horitzons de llibertat i de voluntària

i solidària cooperació entre aquells que són capaços de fruir de la diversitat, de gaudir de la plenitud dels múltiples enfocaments de la vida. D’aquesta vida pintada en blau i sol potent que tenyeix aquest vell mar nostre. Amb llum esclatant, la República de l’ànima deslliurada de la mediocritat i de l’angoixa d’aquells que tenen por de la seva pròpia recança a navegar en aquest mar de la barreja i del mestissatge, en aquest gresol d’antigues savieses i de reptes encoratjadors. En aquest mar de l’horitzó, suaument mogut per aigües amigues. Hi ha un crit de llibertat, clam d’afirmació humanista i de rebuig conscient dels fanatismes, de les intoleràncies de totes les sectes teocràtiques, que ens condueix fins a les platges d’Alexandria després d’esclatar en l’emoció de la celebració de la vida amb nom de Clara. Hi ha l’entranyable reviure del record dibuixat de la infantesa en el rostre d’una dona, ben enmig del voraviu de la història més propera, amb els esquitxos de sal i de sucre, contrarietats vives de les pulsions diferents que ens fan saber que aquesta vida és viva, és a dir, diversa i diferent, dissensual gairebé sempre.

I l’enyor d’un final del que sempre ens manca un tros, per l’absència, per les fugides del passat, per la incorregible entramaliadura dels temps i del temps. I hi ha la dolçor d’una melodia que ens retorna aquell clam de llibertat… I hi ha… per què serà, que la paraula llibertat ocupa un tros tan gran dels llavis que la volen fer seva i la proclamen constantment, que s’arrodoneix tant quan es pronuncia en francès?

 (VMO)