Núm. 43 Tercer trimestre 2006

Editorial

La pau i la paraula

La pau dels valents no és tan sols una possible metàfora. Perquè quan la mort i la humiliació s’han enquistat i han conduït a les allaus de crispació provocades pel fanatisme i la intolerància d’una opció violenta, no hi ha més remei que atrevir-se a córrer riscos insospitats per tal que, d’una vegada, pugui establir-se una negociació de pau. De fet, la pau sempre s’ha de negociar. La pau entre els diversos, la pau entre els contraris, la pau entre els rivals, la pau entre els qui competeixen, la pau entre els habitants d’una comunitat sempre és el fruit d’un contracte. D’un pacte, d’una negociació. D’alguna renúncia a les posicions de màxims, per tant. I, per aconseguir-la, cal atrevir-se, cal ser valents. I cal dir-ho. És a dir, cal parlar-ne. És prou evident que, a Euskadi, l’opció irracional del fanatisme violent no té cap excusa. Però sí té –tenia!– un cert suport social i polític. Han canviat les condicions estratègiques en el context internacional des de l’inici del procés de mundialització de la violència, com dissortadament hem pogut comprovar. No s’han sabut donar les respostes adequades per part dels grans poders –polítics, econòmics i fàctics- en el context internacional, com, també dissortadament, podem saber dia rere dia. Però ha perdut peu qualsevol altra mena d’activitat violenta que pretengui justificar-se amb pretesos arguments polítics irredentistes que vulguin gaudir de la hipotètica presumpció d’inscriure’s en un marc “racional” (?). No hi ha cap moviment reivindicatiu europeu que no sigui explícitament mafiós que pugui continuar justificant una intervenció armada amb pretextos polítics. És l’hora, doncs, de parlar-ne. Per parlar s’ha de ser valent. Perquè de la paraula vindrà la pau, i el compromís de conviure, sense renúncies, sense excuses, sense matisos. Sense rendicions formals, que inclourien el reconeixement del caràcter irracional dels plantejaments que servien per atorgar justificació aparent a l’opció violenta. Tampoc no s’han rendit mai, ni han reconegut la irracionalitat del seu comportament, ni el caràcter violent de les seves accions –i prou que els demòcrates els hem acceptat en el joc de la casa comuna de tots– aquells que, encara en l’actual període de sessions del Parlament europeu, es neguen a condemnar el franquisme i el cop d’estat feixista contra la República, aquells que seien en consells de ministres de la dictadura en què es condemnava a mort els presos polítics, prou abans del començament de l’activitat terrorista d’ETA. No hi ha cap més mètode. Des de la democràcia, des de la legitimitat republicana d’aquells que, malgrat tots els entrebancs, volen acabar d’una vegada amb aquesta resta arqueològica del feixisme espanyol, l’activitat terrorista, donem ple suport a la paraula. Donem ple suport a la pau. A la vida. A la llibertat.