Núm. 44 Quart trimestre 2006

Colòmbia, una aproximació a la seva realitat
Manolo Herrera, gerent de la Fundación Carolina

Hauria de començar per les dades estadístiques bàsiques: més de quaranta milions d'habitants, alguna cosa més d’1,1 milions de km. quadrats, tres milions d'emigrants, centenars de milers de desplaçats i, sobretot, un país profundament desconegut. Que és mostrat sistemàticament com insegur, fins al punt que “els dolents” de les pel·lícules (nord-americanes) ens els identifiquen ja no amb un nom, sinó que és habitual definir-los com “els colombians”. No vegin fins a quin punt causen indignació, entre els habitants d'aquest bell país, algunes escenes de superproduccions, que igualen per defecte tot el que és hispà, i si defineixen la maldat la situen a Colòmbia. Injust sí, però no menys cert que aquest és l'estereotip que “comprem” també a Espanya.

I és que la conclusió primera que em sembla que és convenient tenir en compte a l'hora de parlar d'aquest país i de la seva situació política i social és que desconeixem completament Colòmbia i, no és senzill, des d'Espanya, tenir una idea aproximada de la situació a Colòmbia i de Colòmbia. Si algú té interès per informar-se sobre el país com a futur visitant, que no es molesti a buscar una guia a la FNAC, o en llibreries a l'ús, perquè no n’hi ha. És senzill, comercialment no ha de ser un país atractiu per ser visitat. Tot el contrari que l'interès que mostren les nostres empreses per implantar-se en aquest país. D'alguna manera fem conviure una idea estereotipada del país que ens espanta, d'una banda, amb un alt interès pel seu potencial econòmic, per una altra.

Comencem per la primera, la fama que precedeix Colòmbia és la de ser un dels països més insegurs d'Amèrica Llatina. No cauré en l'error d'intentar convèncer ningú que és un país segur, però el primer que entenc que hem de destacar és que no és igual de segur per a tothom, colombians o no. Fa uns mesos Amnistia Internacional publicava un informe sobre la inseguretat a Colòmbia amb una lectura del tema que, si més no, és nova. Situava els problemes de seguretat, també, en les classes menys afavorides, especialment en aquells ciutadans que resideixen fora de les ciutats i que són objecte d'assetjament permanent pels paramilitars i els diferents escamots, el que provoca, al seu torn, un moviment migratori constant cap a les grans ciutats, especialment cap a la capital, Bogotá. Tot això, com és lògic, ve a condicionar el desenvolupament econòmic del país. Les grans ciutats han donat resposta a aquesta situació acollint amb petites ajudes les famílies que transiten a l’urbs, però això no pot ser una solució en el llarg termini.

És, per tant, la seguretat un element que ve a condicionar-ho tot o gairebé tot. Des de l'opinió que tenim els europeus o, no diguem, els nord-americans, fins a la percepció que els colombians tenen de si mateixos i, per tant, del seu desenvolupament econòmic i social.

El discurs de la seguretat s'ha implantat de tal manera que la resposta política a aquest discurs és la que ha provocat aquest suport que sembla massiu a l'actual president, Álvaro Uribe. Li va permetre guanyar les eleccions el 2002, va sotmetre a una interpretació constitucional sense precedents a Colòmbia sobre la reelecció, i això li va permetre reeditar el triomf fa tot just 4 mesos. Si bé en aquestes últimes eleccions ja comença a consolidar-se una alternativa a l'esquerra a través del Pol Democràtic.

Vist des de fora, des d'un estat com Espanya, on la societat no és aliena a aquest tipus de debats, com el de la seguretat, sembla que se'ns queda curt el contingut polític, falta alguna raó de ser que ens permeti interpretar el perquè d'aquesta simplicitat, que, fins i tot, pot denotar un nivell de conformisme que no és possible pensar en pràcticament cap país europeu.

La societat colombiana està estratificada formalment en sis estrats, i, si us plau, no pensem que és equiparable als trams de renda del nostre IRPF. Aquesta estratificació està present de forma permanent en la població colombiana, particularment a la capital. Per fer-nos una idea de com es formula l'estratificació cito textualment un document de la capital Bogotá: “L'estratificació en el Districte Capital s'empra per: realitzar la facturació de les empreses de serveis públics domiciliaris, focalitzar programes socials i, determinar tarifes de l'impost predial unificat dels habitatges, de la contribució per valorització i de les procuradories urbanes. Els immobles residencials als quals es proveeixin serveis públics es classificaran en sis estrats socioeconòmics així:

1) baix-baix, 2) baix, 3) mitjà-baix, 4) mig, 5) mitjà-alt, i 6) alt. La metodologia urbana per a l'estratificació socioeconòmica de Bogotá, D. de C. defineix com unitat de conformació d'estrat l’illa de cases...”.

Qualsevol que li pregunti a un colombià quin és el seu estrat, és respost immediatament. Aquí, si ens pregunten el mateix, a quina classe social pertanyem, podríem omplir llibres contestant especialment en les franges intermèdies.

Pesa tant aquesta divisió que, fa uns dies, recaptant opinions per escriure aquest article, em contestaven dues persones el següent “...doncs la veritat no m'havia parat a pensar la raó de fons que sustenta aquest sistema de classificació...” (A.M.G. pertanyent a l'estrat 4), “... realment el que subjau en el sistema d'estratificació és un sistema de castes a l'estil d'Índia... (M.V.W. estrat 5).

Atenent a l'espai limitat d'aquest article, i deixant moltes coses en el tinter, m'atreveixo, des del meu coneixement limitat del país i de la seva gent, a endevinar per on pot situar-se el seu futur... o per on hauria de fer-ho. Amb permís.

Hi ha un cert èxit de l'esquerra agrupada que pot permetre en el mig termini reequilibrar la balança política. Ja governen dos dels principals municipis, Bogotá i Medellín, insisteixo, amb èxit, amb polítiques socials i culturals que les estan posant a l'avantguarda de l’Amèrica llatina. Si aquesta alternança no arribés a donar-se, la solució dels conflictes de fons entre FARC, paramilitars i Govern no seria possible.

Si socialment no s'escurcen les distàncies, i aquest és un mal bastant general en la regió, aprofitant el clar impuls de l'economia i l'estabilitat institucional, amb polítiques socials redistributives, i bastint la societat amb massa crítica, estaran perdent la possibilitat de construir una societat que miri al futur sense por, amb tots els seus ciutadans i ciutadanes integrats, que correrà el risc de tornar al passat insegur per a tots.

Des d'aquest costat de l'Atlàntic hem d'empènyer perquè els surti bé i hem d'aprendre tots i totes que la seguretat passa per nivells de benestar bàsics que, ara per ara, per a Europa són irrenunciables i són la nostra millor carta de presentació.