Núm. 45 Primer trimestre 2007

Les recomanacions

El quinto día
(Títol original: Der Schwarm)
Frank Schätzing. Editorial Planeta. Barcelona, 2006.

Si voleu una lectura llarga (900 pàgines) d'aventura i emocions, no pas per passar l'estona sinó per connectar amb la natura, recomanem llegir El quinto día, una novel·la que continua sent un èxit. Darrera el que sembla la història d'una revolta de la fauna marina contra la humanitat, l'autor ha construït un al·legat a favor de posar seny en la nostra relació amb l'entorn. D'altra banda, cal destacar que, tot i ser un llibre de ficció, tots els elements descrits (i el llibre n'és molt precís) són veritables i basats en el coneixement científic més actual. Així, doncs, a banda de passar l'estona, és un llibre de divulgació científica. Que una història de ficció se sustenti sobre la realitat és quelcom que també es pot veure en la pel·lícula Happy Feet. Rompiendo el hielo (2006) que, amb format d'animació infantil, retrata amb gran precisió la vida del pingüí emperador que viu a l'Antàrtida i que el documental El Viaje del Emperador (2005), ja va coronar i que ara està disponible en DVD. En definitiva, que els oceans continuen sent un mar de sorpreses...

(JMF)

Els Montseny Mañé. un laboratori de les idees
Dolors Marín/Salvador Palomar. Reus: Publicacions de l'Arxiu Municipal de Reus, 2006.

Dones que construeixen llibertat

Un altre llibre deliciós que continua la tasca sostinguda de construcció d'un edifici inabastable que vol afermar-se, fonamentalment, en la idea aferrissada de la llibertat. I per construir llibertat cal aprofundir en el pensament i en l'acció d'aquells que s'hi han compromès al llarg de la història. I en la nostra història en tenim sucosos exemples, d'homes i dones que han cregut que l'ideal de llibertat, de tota la llibertat, podia estendre's per mitjà de la implicació pedagògica i de la difusió (gairebé de la predicació...) de la paraula. Per això es dedicaven a l'ensenyament laic, despullat de prejudicis i de dogmes, i a la divulgació periodística i editorial. Una mostra activa –i activista– la tenim en una família de Reus –els Montseny Mañé–, amb la seva opció per una interpretació purista de l'ideal llibertari, i amb les inevitables contradiccions que podem trobar en totes les persones i, especialment, en totes les famílies. L'obra destaca especialment els anys de formació d'un actiu nucli intel·lectual integrat per en Joan Montseny (Federico Urales) i la Teresa Mañé (Soledad Gustavo), amb l'aportació de la seva filla, Frederica Montseny, i destaca, sobretot, el paper clau de la Teresa Mañé, pedagoga de formació i de vocació, una d'aquestes dones fortes que, gairebé sempre, han estat el puntal de cada casa, fins i tot a casa dels anarquistes. És d'agrair als autors la reivindicació del personatge, de les seves idees, de la seva projecció escolar i de l'ombra que planarà sempre per damunt dels compromisos històrics i polítics, potser més coneguts, de la seva filla, la futura ministra de Sanitat del govern Largo Caballero, primera dona en ocupar un càrrec governamental d'aquest caire a Europa. No ens sorprèn, en absolut, que, més d'un cop, fossin les dones –la mare i la filla, la Teresa i la Frederica– les que treballessin, mentre que en Joan Montseny es quedava a casa a escriure. De vegades, com a conseqüència de la repressió, d'acord. Però és que la Teresa Mañé, a més, també escrivia.

I, sovint, inspirava allò que el seu company signava. D'acord, també passava això a casa dels anarquistes...

(VMO)