Núm 48. Quart trimestre 2007

Editorial

Enveja i vergonya

Sí, és clar.

L’enveja és un sentiment negatiu, fruit d’un afany d’apropiació d’algun bé, d’alguna característica, d’alguna virtut que no tenim i que, per algun motiu, veiem en els altres.

I la vergonya sembla prou vinculada a una incapacitat d’assumir allò que som, de totes totes, a una certa baixa autoestima que ens produeix algun complex d’inferioritat., o que ens deixa amb mala consciència davant d’alguna situació que ens sembla incorrecta, la causa de la qual ens incomoda, tant si és per acció com per passivitat…

Hem sentit enveja, darrerament, de la capacitat d’alguns sistemes polítics i jurídics, com és el cas de Xile, per encausar els responsables de la dictadura i de les seves atrocitats. Sí, d’acord: Pinochet no va morir a la presó, com hagués estat decent des d’una posició mínimament respectuosa amb la dignitat ciutadana, però, com a mínim, se’l va poder encausar –gràcies, en darrera instància, a la iniciativa d’un famós jutge espanyol– i tan sols va poder lliurar-se dels tribunals al·legant incapacitat mental. Què més haguéssim volgut nosaltres amb Franco! Fins i tot, tota la seva família ha pogut veure’s encausada per delicte econòmic… Per cert, la dreta xilena només ha deixat de ser activament pinochetista per aquest últim motiu. Ja se sap, els interessen molt més els diners que no pas els drets de les persones i la dignitat dels ciutadans que van veure’s represaliats, torturats o morts per defensar la democràcia.

I ens fa vergonya (aliena, òbviament…) la barra immensa de la dreta espanyola que es nega a donar suport a la tímida mesura d’obrir temporalment una antiga finca de la família Franco a l’ús públic. Segueixen sense condemnar la dictadura feixista, sense reconèixer els seus crims, i no són capaços, ni tan sols, de tenir algun petit gest simbòlic. Més raons, encara, per impulsar una Llei de memòria històrica que restitueixi la dignitat de la ciutadania i el valor de la democràcia i dels que la van defensar, condemnant explícitament la dictadura franquista i rebutjant-ne totes les mesures arbitràries i injustes del seu ordenament jurídic.

Quan no hi ha justícia poètica, resten l’enveja i la vergonya. Quina enveja, quanta vergonya!