"T’estimo tant que et menjaria", em digué amb el perfil dels llavis ple de xocolata mentre sucava un melindro a la tassa. "A petons?", li vaig preguntar per dir alguna cosa i procurant d’oblidar les comparacions sexualment massa gruixudes. "A queixalades", em contestà amb una contundència que em féu tremolar el bocí de l’espiral d’ensaïmada que anava camí d’empassar-me. Aquella dona seia paral·lela al meu berenar i la nostra conversa casual l’havíem disparat contra el taulell sense gairebé ni mirar-nos. "A queixalades", tornà a repetir mentre feia girar un quart el tamboret i se m’encarava desafiant.

Aquesta era la clau: la mossegada. Sovint, en el rondejar per les granges i xocolateries de la ciutat, trobava víctimes propícies que, a partir del joc amorós, m’oferien sense saber-ho la seva carn fresca. Però el millor complement al berenar dolç el trobava quan saltava, imprevist, el repte de la mossegada recíproca. Una dona, aparentment com les altres, s’esmolava els ullals i temptejava la lluita. "A queixalades...". Només els iniciats sabem la conseqüència final de la seducció. Per això aquella tarda, quan remenava una tassa de te i espolsava el sucre excessiu d’una ensaïmada, cansat de voltar per locals amb dones incomestibles, fou una sorpresa escoltar la contrasenya, aquell ham que els supervivents de la fam llencem per trobar el plaer de la carn, sempre guanyada a força de barres. Perquè no hi ha res més fat que la ignorància de la víctima.

"A queixalades", tornava a repetir la dona, per excitar-nos les glàndules inconfessables mentre començàvem a marxar discretament cap alguna habitació anònima. De sobte, enmig d’aquell local ple de cors solitaris xarrupant escalfors a la tassa, una presència em va distreure del berenar salat que se m’oferia. Una nena seia tota sola en una de les taules i menjava una llesca de pa amb oli i sucre, un anacronisme fantasmagòric que em féu saltar la vàlvula del record inconscient. La nena tenia un rostre virginal i interrogant, quan vaig passar a prop seu va alçar la llesca de pa i em va dir:

"La padrina ens espera a berenar". Definitivament vaig perdre el fil de la caça.

Llavors se m’aparegué, com un núvol intrascendent, la imatge del passat. Quan ella, la padrina, agafava l’esponja, la gibrella i em rentava els genolls. Hi passava l’esponja mullada i queien regalims negres per la cama. En acabat em donava una llesca de pa, gran, ondulant amb oli i sucre. Jo llavors sortia corrent, guillava, i m’omplia de vertigen. De vegades esclatava a riure. Més tard, a tot el poble, el sol s’amagava com cada capvespre i les coses transcorrien sense significat aparent.

Aquell dia, però, havia arribat l’hora del berenar i jo campava ben lluny de la cuina de la padrina. Les cigales clamaven el darrer sol i l’horitzó de les meves gambades no tenia límits. El berenar era una gana sobtada que bé podia confondre’s amb el sopar que encara no arriba, o fins hi tot oblidar-se, perquè qualsevol llei que no fos la de la velocitat progressiva cap a l’infinit no regia aquella tarda. Jo corria i malgrat que tots els xiquets de la colla havien anat, ara l’un, ara un parell més, cap al poble, de retorn a buscar el berenar, jo continuava corrent sense girar-me, sense veure la taca rogenca i acollidora de les cases del poble enmig del bosc. Com una papallona suïcida tirava cap al verd cremat de la muntanya. Els meus genolls s’anaven ennegrint mentre travessava el camp, botant entre clarianes i pedres favorables, corrent cap al joc inconegut, més enllà dels límits de la comarca devastada.

El record dibuixa trenes rosses allà on només hi havia un esbarzer punxegut. La padrina ja llescava neguitosa quan jo tot just m’enfilava cap a l’erm, amunt fins al rocam, la frontera que tanca la vista del poble. Els perfils de la pàtria segura del berenar. Però aquell dia, la tarda de la corredissa inconscient i impuntual, els efluvis d’una menja més salada es flairaven en l’aire, com una crida estrangera que venia de més enllà de les muntanyes.

Tot va ser veure una ombra fora de lloc i llençar-m’hi. Què coi! Rosada i ondulant, la figura d’una noia desconeguda trencava el gris de la pedra del cim. No era pas del poble, ni tant sols dels topants propers, qui sap si no venia d’un altre món. Ens vàrem vigilar les respiracions i encaixats com la peça d’un mosaic ens vàrem anar tastant, menjant-nos un mos cadascun, en una antropofàgia educada i recíproca, però a veure qui pot més. Me la vaig menjar sencera. Fou el meu primer berenar sense sucres infantils. I quan s’ha tasta la carn, la molla de pa sobra. Per això des d’aquell dia, sempre deixo al costat de les víctimes un crostó eixut, que s’endureix al costat dels ossos escurats de les meves ex-amants.