La flor de mi secreto
Director: Pedro Almodovar.
Intèrprets: Marisa Paredes, Juan Echanove, Carme Elías, Rossy de Palma, Chus Lampreave, Imanol Arias.
Amb el temps Almodovar ha millorat com el vi. Al principi va voler trencar motlles, retratant el canvi social en les noves generacions. Amb "La flor de mi secreto" relliga la realitat quotidiana amb les arrels més profundes. Som allò que volem ser, o allò d’on venim? Almodovar se’n va al seu poble, l’exprimeix i ens dóna resposta. L’àvia, interpretada per Chus Lampreave, dibuixa moltes de les nostres àvies i l’accelerada confusió dels temps viscuts. Ves-la a veure i si no rius és que t’han donat de baixa del registre civil.

Todos los hombres del Rey
Robert Penn Warren; Editorial Anagrama; Col. Panorama de Narrativas núm. 50; Barcelona 1984.
Mentre el vent gelat de les Dakotes, després de travessar 2000 Km. de camps nevats, peta violentament contra el darrera de la casa, un noi té el somni d’una vida més digna, però comprèn que no és possible aconseguir-la sol, i es converteix en polític el dia que aprèn a treballar la matèria primera dels somnis per a obtenir-ne el futur.
És la història d’una passió, del poder, d’un somni: per construir una vida més digna tot millorant la dels altres. Al seu voltant un huracà de passions fosques i sentiments ferits, lleialtats traïdes i amors absoluts, errors vergonyants i èxits demolidors, que tot líder arrossega. Basada en fets reals situats durant la depressió dels anys 30, presenta més d’una dotzena de personatges, amb llargs flash-backs i relacions creuades. Té la brillantor del grans mestres i la senzillesa del bons narradors que construeixen la història amb frases curtes, escasses d’objectius i riques de matisos.

Los Mitos de Cthulhu
HP Lovecraft y otros; Alianza Editorial 194; Madrid 1978 (possiblement traducció al català i/o edicions posteriors).
Lovecraft a finals del segle passat va proposar a un grup d’amics d’escriure un conjunt de contes sobre un món desaparegut del qual només en quedarien algunes restes en forma de llibres, com "El Necromicon", o de misteriosos ritus semi-oblidats.
Els herois dels diferents contes, de qualitat desigual, descobreixen de sobte móns ignorats on l’home és un titella sense voluntat ni força. La reiteració de les referències i les magnífiques i, diríem, viscudes descripcions dels fets fan que de vegades es caigui en el vertigen de dubtar si els contes són bons pel seu realisme o si són fluixos al no reflectir bé els fets reals que ens narren.
No són pocs els que han invertit hores a la recerca del Necromicon i d’altres llibres o llocs que apareixen als diferents contes, i és que a banda de la seva qualitat literària són un exemple de la credulitat humana, sobretot quan ens acostem als límits de l’aprehensió racional.