1.
Baixava la Via Laietana en hora punta, amb la meva Vespa fidel ja portava quatre retrovisors abatuts enmig de l’embús, un d’ells de taxi, que tenen més mèrit. Havia rebut la trucada de la Fundació aquell matí, la veu que em requeria una cita va pronunciar el nom d’un amic comú i això va aplanar el camí. Normalment casos on s’hi ensumi ni una mica així de política no els agafo, ja n’he sortit escaldat més d’una vegada, i la veu que invocava el comodí d’una amistat comuna tenia un to ètic que em feia malfiar. Vaig deixar a la dreta l’Ajuntament i la Generalitat, però si hagués pujat per la Rambla, els pares –i les mares– de la pàtria haguessin quedat a l’esquerra. La vida va segons com tens encarat el manillar de la Vespa i només hi caben dues persones, com a molt tres si portes sidecar. Un cop davant les coloraines d’en Lichestein vaig tombar per agafar el carrer Ample fins arribar a Avinyó. Arrambada la Vespa contra la paret d’un casalici restaurat vaig pujar les escales que em separaven de la porta de la Fundació. Ara no explicaré els detalls domèstics de l’entrada, tot d’una em vaig trobar davant de dues persones, un home i una dona, asseguts cadascú en una butaca.
– Moltes gràcies per haver vingut.
– No es mereixen. Vostès diran que volen.
– Miri veu que hi ha en aquest pati.
– Una olivera.
– Això mateix.
– I...?
– Doncs que ahir no hi era. Algú l’ha posada aquí.
Tots dos es van aixecar i jo vaig alçar el cul per seguir-los cap al patí. Tots tres drets davant l’olivera, contemplàvem aquell arbret esquifit i les rajoles escrostonades i la terra regirada. La dona es va girar cap a mi i va aixecar un braç assenyalant la novetat.
– Ens ajudarà?
– Miri, no sé, truquin a Parcs i Jardins.
– No fotem. El que vull és que descobreixi qui ho ha fet. De regar-la ja ens n’encarregarem nosaltres.
Tenia per norma no acceptar casos on hi haguessin involucrats animals domèstics, però amb vegetals encara no m’hi havia trobat mai. En Ferrer, o en Guàrdia, que encara no sabia qui era cadascú, va continuar.
– Suposo que se n’adona del significat que té que sigui una olivera.
– Perdó?
– L’olivera, sí, la de la unificació de l’esquerra.
– Merda!
– Això mateix he dit jo aquest matí quan l’he vist.
Un vegetal i a més a més polític, ja m’ho temia que no era només ecologista la cosa. No vaig dir res. Encara hi era a temps de desdir-me.
– Vol mirar-se-la de més a prop?
– El què? –continuava rosegant el mort que em queia a sobre.
– L’olivera, home.
A la Vespa li va costar tres trompades fer el primer pertadeig, vaig col·locar la primera i la sensació d’arrossegar un llast incòmode féu que la moto em semblés més lenta que mai. No calia tenir massa nas per veure que m’acabava de fotre en un merder. És clar que no havia dit ni que sí ni que no. Però aquells de la Fundació ja tenien coll avall que jo em dedicaria a descobrir qui havia estat el simpàtic que els havia encolomat l’olivera. Mentre rosegava la magnitud de la feineta la Vespa s’anava enfilant Eixample amunt. Havia d’arribar abans no es fes fosc per connectar la il·luminació de la porteria. Perquè la meva professió principal es desenvolupa al front d’una porteria de la Via Augusta. Sí, ja sé que no pega gaire amb la imatge que la gent té dels investigadors privats. Però jo el meu sou fix me’l trec de la porteria i, a més a més, heu vist algú més xafarder i ben informat que l’encarregat d’una porteria? Ara amb la merda dels electrònics el gremi va de baixa i només hem quedat els més forts. Doncs, vaig clavar frens davant del meu portal i encara no havia baixat les escales d’entrada al meu catau que ja sonava el telèfon. Vaig despenjar i –ja m’ho temia– a l’altra banda del sense fils la veu del xicot de la Fundació em cridava esverat.
– Fonollosa? Faci el favor de tornar a la Fundació. Ha passat una cosa...
– Què hi ha?
– Vingui de seguida, l’olivera... la policia.
– Ja els hi deia que truquessin a l’autoritat.
– No, no, han vingut ells. L’esperem aquí.
Molt sovint en aquesta feina tens la sensació que ets una baldufa a la que tothom atia perquè rodoli sense descans. Vaig tornar a enfilar la Via Laietana. Intentava imaginar què em trobaria a l’arribar, però els dubtes es van desfer al moment de pujar les escales del carrer Avinyó. Un mosso d’esquadra m’impedia el pas.
– Sóc en Fonollosa, porto el cas de l’olivera.
Un cop salvats els entrebancs de la porta em vaig abraonar cap al patí. Allí me’ls vaig trobar. El cap dels mossos i tota la colla dels Ferrer i Guàrdia, i l’olivera. Però aquesta vegada amb les arrels enlaire. El mosso se’m va acostar i jo abans no em digués res ja m’estava identificant. Però ell amb un gest em va aturar.
– Fonollosa, què en sap de tot això. –i mentre em parlava m’assenyalà el cos d’un home que s’escampava dins del forat de l’olivera.
La història tot just havia començat. Ja m’ho imaginava, l’olivera només era una excusa per amagar el mort. Un mort que començava a pesar. Qui era? Qui l’havia pelat? Per què l’havien colgat de terra sota una olivera?

S’havia fet fosc i allí drets tots barrinàvem els interrogants. Una veu anònima havia trucat a la bòfia i ara el cas agafava volada. De cop, un ocellot negre va passar per damunt dels nostres caps. Però era de nit i no el vam veure. De vegades, les coses passen per davant teu i no les veus. L’olivera jeia desmanegada i tot es va omplir de mals presagis.