Resum del capítol anterior:
L’aparició d’un dia per l’altre d’una olivera plantada al bell mig del pati de la Fundació Ferrer i Guàrdia és l’inici d’aquesta història de despropòsits. Diligents i discrets, però amb un empipament considerable, els de la Fundació es posen en contacte amb un detectiu de pa sucat amb oli, un empleat d’una porteria de la Via Augusta, busca-raons i descregut. Però quan encara no s’havien acabat d’entendre apareixen els Mossos d’Esquadra –estrenant competències– i descobreixen un cadàver sota l’olivera. Una veu anònima havia cantat i el que semblava una conya botànico-política va passar a ser un cas d’assassinat amb totes les lletres. D’entrada desconcert i un mort. I l’olivera amb les arrels enlaire.

2.
M’anava polint l’horari laboral repenjat al taulell de la meva porteria, les dues mestresses del principal s’estaven de xerrameca ja feia més d’un quart. Em destorbaven la lectura de les notícies sobre l’estranya aparició d’un mort al carrer Avinyó, així que em vaig ficar cap dins i vaig trucar per telèfon a la del principal segona que tenia la porta oberta i la conversa més fràgil que la del primer. "Ai, la deixo senyora Puig que truquen". Quan vaig sentir el seu "digui?" agut com un punxó vaig penjar ben descansat i vaig tornar cap a la lectura. Els diaris només donaven, ben justeta, la informació. Quatre breus amb la transcripció de les incògnites; el cadàver d’un home no identificat aparegut al carrer Avinyó ocupava poc més d’un parell de línies. La porteria per fi estava en silenci i només el meu fullejar tallava l’aire de mig matí. Ahir la cosa havia acabat amb el mort cap al dipòsit i el jutge enviant-nos a tots cap a casa.

Els Mossos em van comunicar amb una bufada del sergent que ells es feien càrrec de tot a partir d’aquell moment i que si em trobaven entrepeus no dubtarien a fotre’m una puntada de peu als morros. Els de la Fundació em van donar les gràcies per tot amb la fesomia compungida de qui es veu aclaparat per cada segon que passa. Van insistir en pagar-me les molèsties de manera generosa. Per ells l’enrenou només havia fet que començar. La policia va escorcollar la Fundació de dalt a baix, a cada racó hi havia un mosso furgant i tot plegat va quedar més capgirat que l’olivera.

Així que vaig agafar la Vespa i cap amunt. No hi ha cosa que més m’emprenyi que se’m treguin de sobre només començar una investigació. Em quedo sobtat, amb una mala llet agra sense lloc on escampar-se. Falta que en un lloc no m’hi vulguin perquè jo hi posi la banya. És una de les meves qualitats detectivesques. Però potser qualsevol que m’escolti dirà i aquest que fotre s’enfila, d’on surt fent de detectiu un porter. Bé, a la cara no m’ho diríeu, però segur que ho penseu.

Vaig començar per atzar. Un dia que una veïna va perdre un pequinès que era l’hereu de casa. El vaig trobar i això em donà un cert nom entre el barri. Així vaig iniciar-me en la recerca d’animalons de companyia. Un parell de gossos més, un gat i una iguana i ja em vaig establir professionalment. Vaig deixar les bèsties, que odio profundament i em foten fàstic, i vaig obrir raó social d’investigador privat.

Així que prou d’explicacions i suspicàcies. Havia començat un cas d’assassinat de debò i això no passa cada dia. Aquell sergent arrogant faria el que li diguessin els seus superiors, o sigui res, però jo no pensava deixar passar l’oportunitat de fer una mica de currículum. A més aquells xicots de la Fundació, que m’havien pagat amb escreix, no es mereixien carregar amb la broma macabra del mort sota l’olivera.

El meu contacte als jutjats, un bidell company de cassalla, em va passar les quatre dades que la policia havia arreplegat i que encara no havien dit a la premsa. L’informe oficial era breu i desmanegat, però em proporcionà algunes novetats, suficients per començar. Germinal Puig i Lòpes era nascut a les Borges Blanques (Les Garrigues) i n’hagués fet setanta si no hagués anat a parar d’adob d’una olivera. El forense era del parer que l’havien pelat d’un tret a boca de canó i que no hi havien hagut pinyes prèvies. El meu col·laborador havia fet prou, tot plegat per un parell de cassalles i un paquet de ros americà. Vaig enfilar el passeig de Sant Joan i mentre botava per l’empedrat vaig començar a barrinar l’estat de les coses.

Tot just havíem encetat el mes d’abril i la primavera començava a veure’s les orelles. Ja et trobaves algun eixelebrat amb màniga curta i la veïna solitària de l’edifici del davant obria les finestres a mig matí. En aquest punt meteorològic es produeix un optimisme que per incipient fa més mal –com ho diria un informe policial si es fixés en aquests detalls.

Vaig començar pel principi, pel domicili de l’interfecte i per la seva porteria, que potser no caldria que ho digués, però és el punt neuràlgic de tots els pisos. Mireu-vos la porteria i sabreu com viu tota l’escala, per moltes diferències culturals i individualitats familiars que hi hagin, una porteria és l’espill de l’ànima domèstica. Ara amb l’automatisme electrònic totes tenen un aire de mas robat que es neteja un cop per setmana. La tecnologia està per l’autogestió –és l’anarquisme rendible del ja us ho fareu. Però malgrat la pèrdua d’una professió, tan antiga com els límits del paradís, les porteries encara ensenyen la llesca del pressupost comunitari. A mi no em cal més que veure un replà per saber qui hi viu.

En Germinal Puig i Lòpes vivia davant per davant de can Ferrer i Guàrdia, la qual cosa no sé si tenia massa importància policial, ells s’ho sabran, però el que si era clar és que s’havia de començar pel carrer, com sempre. Avinyó ja no és carrer de putes cubistes, sinó un passadís barreja de nous funcionaris revitalitzadors i pakistanesos i magribins, alguns caminant arran de paret perquè no se’ls vegi l’ombra sense papers. Massa barreja per treure’n res d’entrada. Vaig passar de llarg l’edifici de la Fundació i vaig buscar el número on segons la poli vivia en Germinal.

No calia gaire perspicàcia professional per veure que aquell portal estret i brut corresponia a un veïnatge escurat i envellit. Vaig mirar les bústies rovellades i vaig comprovar que el paio vivia sol en un àtic d’un edifici de cinc pisos sense ascensor. L’escala era fosca, escrostonada d’humitats i amb la barana greixosa, la fortor era tan espessa com la tenebra, el botó de la llum no s’immutà al pitjar-lo i vaig anar pujant a les palpentes. El darrer replà tenia un fil de llum que sortia d’una porta que devia ser la del terrat. No esperava pas entrar al pis, potser més endavant, però ara el precinte del jutjat estava massa fresc encara. Vaig allargar la mà fins a repenjar-la contra la porta d’en Germinal. Vaig fotre un bot de sorpresa quan va semblar que cedia, però només es va obrir un dit. Havien petat el pany i la bòfia hi havia fotut un cadenat. Res. Vaig girar cua i arrossegant el peu per no perdre graó vaig començar a baixar. De sobte la foscor es va fer més profunda i va dibuixar el perfil d’un embalum alt com una persona. D’instint em vaig agafar a la barana i vaig tirar el cos enrera. Llavors vaig sentir una trompada a l’entrecuix i mentre el meu cos corregia la trajectòria i es cargolava cap a endavant vaig sentir una fiblada intensa que començava als collons i esclatava al cervell. Vaig baixar d’un cop uns quants graons amb les ròtules, el meu nas tocava l’arpa de la barana i llavors vaig sentir com em clavaven el canó d’una pipa entre les costelles. "Quiet o et mato, fill de puta!". La veu era precipitada i jove, jo em sentia el cor a la gola a punt de saltar escales avall. Tot d’una vaig pensar: "Quiet... o em mato, fill de puta!" El cap em va picar contra la paret i vaig sentir que el vertigen es feia agut. Intuïa que el meu cos s’havia aturat quan la punxada entre les costelles es va fer més forta. Llavors em van agafar ganes de riure com un imbècil.