Hi ha una generació que vam pintar "Visca Catalunya Lliure" per totes les parets de les ciutats i pobles dels país i que enarboràvem la bandera catalana com a símbol de la llibertat i la democràcia. Tant per una cosa com per l’altra érem perseguits pels franquistes. Reclamàvem l’Estatut amb dos arguments centrals. D’una banda significava la continuïtat legítima de la II República, amb l’Estatut de Núria. D’altra banda decidint les coses des d’aquí, es podrien proposar solucions més avançades, i d’esquerres.

Aquest esquema polític és el que forma bona part del pensament de l’ambient progre català. Però, alerta!, de la generació que té més de 35 anys. La meitat de catalans tenen avui menys de 35 anys i, és clar, cada dia que passa tendeixen a ser una majoria més ampla. Aquesta generació ja no funciona amb el mateix esquema. És tècnicament impossible. Des que han tret el cap a la societat –l’any 1980 no tenien ni edat de votar– han viscut amb Pujol com a President de la Generalitat. Pujol no iniciava els discursos amb "Ciutadans de Catalunya" com Tarradellas, sinó amb "Catalans". És un símbol decisiu per a la divisió entre aquells que tenen consciència nacional i aquells que tenen problemes d’adscripció identitària.

Avui la meitat dels ciutadans de Catalunya menors de 35 anys viuen entre la confusió i l’anacionalitat. Els seus pares –immigrants– no tenien aquestes dificultats. Sabien que eren murcians, andalusos, extremenys... Tenien clar d’on venien i què eren. Van arribar aquí en penoses condicions. Durant la transició, es va fer un pacte implícit: els immigrants s’integraven a la cultura catalana, i en compensació passarien a ser ciutadans de primera categoria. Per exemple, votarien als diputats al Parlament de Catalunya i no els diputats del seu lloc d’origen. Aquest és un debat que sembla no haver existit. El pacte va tenir èxit, perquè la major part de nous catalans han millorat notablement el seu nivell de vida i de benestar. Alhora les expectatives per als seus fills són superiors. Aquesta és la raó per la qual els pares i les mares votessin a les escoles, l’immersió lingüística. S’ha parlat molt de la tasca pedagògica del PSUC. Era aquest un partit polític ben organitzat però que en massa ocasions anava amb consignes. Les consignes van funcionar mentre hi va haver partit. El PSUC, però, aportava un model de Catalunya des de l’esquerra. CiU se l’ha apropiat i l’esquerra s’ha quedat sense model. Mentrestant, el PSC amagava el cap sota l’ala, adduint que la modernització d’Espanya solucionava el problema. ERC era un partit que vivia de la memòria, d’esquena al present.

Llavors la confusió va anar en augment. Aquesta confusió ha fet que molts pares traspassessin als seus fills el dolor de l’immigrant. Sense saber-ho els han fet una mala jugada. Els joves quan van al lloc d’origen dels pares no s’hi senten reconeguts. Allí són els catalans. A Catalunya no s’identifiquen amb el nacionalisme catòlic i conservador de CiU, perquè aquest apel·la a uns sentiments inexistents. No se senten nacionalistes catalans –no ho senten– i dubten de si ser espanyolistes amb l’absurda esperança de ser, per aquesta via, universalistes. A més, el perill d’exclusió social i de manca d’expectatives agreuja el problema. Els símptomes són preocupants.

Cal que l’esquerra –urgentment– es doti d’un nou discurs. Cal una nova esquerra, entesa com un ampli i plural moviment progressista. L’objectiu central ha de ser el de construir un discurs catalanista que no apel·li als sentiments sinó a la raó. Cal un discurs amb el qual un ciutadà se senti orgullós de ser català des del racionalisme.

La nostra història és plena de personatges, organitzacions i esdeveniments per sentir-se orgullós de la lluita del poble per la llibertat i el socialisme. Per què no explicar als joves que abans de Pujol –i de Prat de la Riba i de Torres i Bages– ja existia Catalunya? Per què no explicar als joves que sense esquerra en aquest país no hi hauria democràcia? Per què no explicar als joves que sense esquerra no hi hauria ni II República, ni Assemblea de Catalunya, ni Estatut, ni Generalitat?

Els catalans que cantaven la Marsellesa (als segles XIX i XX) no ho feien per la grandeur i el nacionalisme francès, sinó com a símbol de la Il·lustració, la llibertat i la solidaritat expressades en la Revolució de 1789. Per què no reivindicar d’una vegada per sempre aquesta altra Catalunya avançada que lluitava i lluita per fer d’aquest país –Catalunya– un lloc on valgui la pena de viure-hi?

Nota: Saludem l’actitud de Felipe Gonzàlez en dimitir. Algú més pensa fer un gest similar?