Assistim amb cara de babaus a un seguit d’esdeveniments sorprenents i contradictoris. En comptes d’anar endavant cap al segle XXI i la societat global i informativa, tal com diuen, tenim la sensació que retrocedim varis segles. Podríem posar innumerables exemples per demostrar que, en realitat, l’ésser humà continua tenint, essencialment, els mateixos problemes: solitud, incertesa, desorientació...

La revolució de la informació sembla endinsar-se en la societat per sotraguejar els cors de les multituds més que no pas per estimular la racionalitat sensata. Aquests darrers mesos la informació ha estat espectacle perquè entre tots hem assumit el paper de manyacs actors d’un teatre decadent.

Centenars de milions de persones han plorat la mort de Diana Spencer; una noia de molt bona família que, tot i els grans mitjans dels quals disposava, era incapaç de trobar el seu camí a la vida. La mort de Teresa de Calcuta uns dies després servia de bis en l’espectacle de la hipocresia global. Aquesta monja, fonamentalista catòlica, predicava amb agressivitat la no utilització de mètodes anticonceptius, a la Índia! Es feia fotografies amb els poderosos del món que, a canvi d’una almoina, aconseguien l’absolució dels seus pecats –la misèria del tercer món. La monja era venerada per tothom sense cap veu crítica dels danys irreparables que ha causat a milers de nens no desitjats de tot el món.

A casa nostra, se serví un espectacle d’intolerància i partidisme anunciant-lo com un acte de solidaritat. La pitada a Raimon a "Las Ventas" de Madrid es convertia en un episodi mediàtic sense que sobresortís el rerafons que alimenta la vulgaritat del feixisme sota la pell de xai. Segurament, si Raimon hagués fet un panegíric de Franco en català hagués estat molt aplaudit. La resistència catalana antifranquista era, bàsicament, una força democràtica no nacionalista. La presència de nacionalistes a l’Assemblea de Catalunya era solament testimonial. D’això ve que en la celebració del 20 aniversari de la manifestació de l’11 de setembre quasi totes les banderes fossin rojes.

Al país veí el pansit Woityla ocupava París amb l’aquiescència de l’Estat laic francès que pagà les vacances a milers de joves per satisfer el líder de l’orgull intolerant, per amabilitat envers el màxim representant i precursor d’idees tan avançades com la pena de mort o bé que ser gai respon a una "conducta desordenada". I la traca final es llançava en el recital de Bob Dylan (50 milions de caixet) a Bolònia. Un bon símbol de la crisi de la generació que ens mana.

Una generació de polítics i intel·lectuals és incapaç de fer senyera de les seves conviccions racionalistes, de forma pública i amb elegància, davant el casament de la Sra. Cristina de Borbó i el Sr. Urdangarín. En un estat laic, que dos joves protagonitzin una cerimònia religiosa (no qüestionem la monarquia constitucional ja que fer-ho probablement ens conduiria per camins no democràtics) no s’hauria de convertir en un esdeveniment de propaganda política.

Tots aquests esdeveniments han capturat l’ànima de milions d’humans que han plorat i han vibrat en directe i a l’uníson amb els protagonistes, vius i morts, de la vida feta espectacle. Morbo i curiositat han estimulat la difusió de milions de pàgines de diaris i milions d’hores de ràdio. Qualsevol veu discordant s’entén com la d’un esgarriacries.

L’esperit crític i d’anàlisi racional davant de tots aquests actes no existeix. Els periodistes no volen tenir principis, volen ser neutrals. Simplement viuen per l’espectacle que els alimenta. Davant d’això, pot el ciutadà ser neutral? Els polítics de tots colors s’apunten a tot. Després que el mestre Blair els donés una lliçó magistral d’oportunisme polític, tothom el vol imitar sense cap gràcia. Els ciutadans, més informats i sols que mai, responen en bloc, sense fissures.

No es tracta que des d’aquestes pàgines ens oposem a tot. L’únic que reclamem és un petit espai de llibertat on poder exercir el lliure pensament davant d’un món que es mou cada dia més en clau de l’espectacle mediàtic i la superstició.