Al voltant del país del conte d’on jo vinc, perquè vinc d’un conte invenció d’un il·lustre, el paper s’havia esgotat de tants anuncis que les autoritats havien emprat per demanar ajut al poble en relació a un assumpte força delicat i feixuc. De fet, s’havia creat un aldarull que sobrepassava les previsions dels teòrics i savis, pitjor que això, per una vegada col·lectius eclesiàstics i científics es posaven d’acord en acceptar que no tenien arguments per explicar aquell esdeveniment. En el fons ambdós estaments justificaven la seva existència a partir d’un control sever de la realitat.

El cas és que d’ençà d’una nit de llamps i trons el cel havia deixat d’ésser el punt de referència que orientava les nostres vides. Vull dir que els estels no eren al mateix lloc de sempre ni tan sols podem dir que fossin els de sempre tampoc podem dir que fossin realment estels. Anys i panys d’estudis i estudiosos per no res. I el més greu era que bona part de les llumetes havien adquirit un color vermellós, roig. Ni verd esperança, ni blau ni groc precisament roig. L’enemic de les idees i creences.

Sembla ser però, que els astrònoms els van comptar un per un, i tot i no estar en el seu lloc habitual hi havia la mateixa quantitat d’estels menys un. Si, tal i com ho llegiu, faltava un estel. D’això ve el problema del paper car les autoritats havien envaït el país de fulls oferint una recompensa a qui trobés l’estel com si es tractés d’un fugitiu.

La gent buscava sota les pedres i els bolets, van regirar el món de dalt a baix, van cercar dins el mar, van escorcollar totes les cases, fins i tot van inventar aparells per detectar estels, van descobrir animals que creien extingits, van trobar ruïnes de pobles antics, van topar amb l’home de les neus congelat... Van trobar el que sempre havien estat buscant però ni rastre de l’estel.

L’assumpte es va convertir en problema d’Estat en rebre un comunicat espacial en el qual es deia que la rebel·lió dels estels havia estat un èxit ja que havien enderrocat el règim mil·lenari de l’óssa més gran en pro del cannis minor. Feia la sensació que el cel s’havia transformat en una granja d’animals avalotats que reivindicaven la no eternitat. Era qüestió de dies que els astrònoms descobrissin que l’estel que faltava era el que havia format part del llarg govern de l’Óssa Major. Cercaven una igualtat en l’univers sense predominis lluminaris ni guies, tanmateix i d’aquí l'èxit de la contesa, no volien sevir d’orientació terrestre. Que cadascú es busqui el seu propi camí...

Potser perquè es tracta d’un conte, es pot parlar d’un triomf doncs ja mai més el cel ha tornat ha ser el mateix, cada nit és diferent, i no hi han previsions que valguin vinguin d’on vinguin.

El cap més visible de les autoritats està un xic preocupat perquè la seva imatge s’ha vist alterada per un gra en la punta del nas, és un gra que el compromet, brilla amb força quan està en públic i el fa esternudar a l’hora de dir les veritats. Es parla de metamorfosi espacial i ara fins i tot el col·lectiu ecologista està preocupat per aquesta darrera signatura del mandatari on es proclama a l’ós com animal sagrat.