La invenció de l’Home. L’equívoc antropològic en el si de la filosofia política
Ferran Sáez Mateu
Editorial Pòrtic. Barcelona, 1998.
Tal com tota l’antropologia moderna ha comprovat i demostrat, l’autor reconeix que "l’universalisme il·lustrat, en totes les seves derivacions, xoca de forma molt violenta amb la diversitat cultural i alimenta l’abisme d’un relativisme inassumible o bé d’un etnocentrisme inacceptable". A partir d’aquesta constatació inicia un procés no de desllorigar aquesta contradicció (acció que admet de moment impossible), sinó d’entendre’n l’origen i la composició. I amb observacions sardóniques i a voltes cruels n’analitza els efectes en el pensament modern. Per arribar-hi, l’autor inicia un viatge al segle XIV quan els pensadors occidentals enfrontats a l’Altre (els indis americans absents dels textos sagrats), van intentar primer deduir-lo de l’esquema cristià derivat de la bíblia i la seva interpretació, amb totes les conseqüències polítiques, filosòfiques i culturals. I finalment descriure’l i entendre’l aplicant les bases del pensament laic i científic. En aquest procés, els nostres historiadors progres en surten malparats a nivell professional.
Plantejat el part del concepte d’home, el problema és que en aquest procés, en el pensament occidental, s’hi van adherir conceptes molt anteriors com la idea de progrés lligada al pensament cristià que s’inicia amb l’expulsió del paradís i culmina en la salvació; o la del bon salvatge incardinada amb l’edat d’or inicial, també hereva directa de les històries del paradís; o la teoria dels quatre estadis (caça, pasturatge, agricultura i comerç) que al segle XIX ens du a la creació del subdesenvolupament. Segueix l’evolució d’aquests mites renovats que entraven per la porta del darrere a través d’altres encara més antics, com el de la substancialització de la memòria que ens duria directament al racisme més obtús. O la substitució del qualitativisme aristotèlic, lligat naturalment a l’astrologia, pel quantitativisme newtonià, que ens ha conduït a l’extravagant i abusiu ús dels factors de correlació estadística. I és que a diferència de la teologia medieval, que plantejava un coneixement finit però un concepte d’home clar i ben estructurat, aquesta acumulació, de vegades contradictòria, de conceptes que construeixen l’home modern, ha permès un creixement infinit del coneixement que ha guanyat totes les batalles a la teologia gràcies a la potència del seu utilitarisme, però com que ens entenem molt pitjor i tenim estructures dèbils i trencadisses, ens ha instal·lat, malgrat nosaltres, al mig d’una incòmoda provisionalitat.
Ben estructurat, irònic sovint, lúcid sempre, és un llibre que sap assenyalar amb valor els mites del progrés i sobretot la contradicció que, fantasmagòricament, plana sobre la política de la societat occidental ara que ha de conviure amb l’Altre amb una contradicció en l’esquema de pensament que arrenca amb en Montaigne i desemboca en nosaltres, que generacions d’intel·lectuals dogmàtics han obviat, negat o amagat covardament. (JSC).