L’home de qui us vull parlar va ésser el meu heroi durant la infància. No va guanyar cap guerra ni va inventar cap aparell. No, ni tan sols volava com el Superman, ni va fer cap pel·lícula, ni sempre guanyava. De fet em va amargar força l’existència amb les seves extravagàncies. El pare sempre en feia alguna... Recordo que intentava fer aprendre La Internacional a la Gertrudis, la cotorra, tancada en una cambra fosca. El pitjor però va ser quan en Franco va dinyar-la, crec que tots els veïns van tenir l’oportunitat d’escoltar Els Segadors. Em ve a la memòria el seat cent vint-i-quatre atrotinat... Fou una tortura, portava tot de cartells enganxats en els quals es podia llegir Llibertat i autonomia. Vaig ser la riota de l’escola i el punt de mira d’un mestre franquista.

Van passar els anys i vaig créixer, l’heroi va esdevenir el que sempre havia estat, un pare. Un dia, ara fa cinc anys, li van diagnosticar un càncer.

La malaltia va envair cadascun dels racons de la casa, les parets semblaven més velles, la Gertrudis va morir, la llum havia deixat d’entrar per les finestres i per primer cop el pare no podia resoldre un problema. Vaig conèixer aquests altres passadissos de la mort esperant que li injectessin la dosi diària de medicina nuclear. Vomitava fins a l’última gota d’esperança. Va perdre fins i tot el pèl de les celles... Però no va deixar de riure ni un instant, no tenia por.

Bé, això no és un conte, és millor, és una realitat amb un final feliç.També és un homenatge a totes aquelles persones que es veuen obligades a lluitar contra una malaltia. Sé com és de dura la soledat dels malalts i la poca solidaritat que es té vers ells. Ens és més fàcil donar diners a condició que no ens haguem de moure de la cadira, que anar a compartir un minut del nostre temps amb algun parent o amic malalt.