Diario privado de la guerra vasca
Antoni Batista.
Plaza y Janés Editores. Barcelona, 1999.
Mai s’havia parlat tant d’Euskal Herria com ara, precisament quan es viuen uns dels moments més esperançadors dels últims 30 anys. Batista és periodista i ha seguit el conflicte basc des de fa 20 anys. Primer des de l’Avui i després des de La Vanguardia. En aquest llibre podrem trobar un acostament al conflicte, molt interessant, per una persona que s’ho coneix com ningú. Fa bo llegir un llibre que trenca amb tantes anàlisis interessades de persones poc informades que pontifiquen a tort i a dret sobre una qüestió tan complexa. Molt recomanable per a tots aquells que vulguin formar-se una opinió personal sobre el que està passant. (J.S.B).

Vigilar y Castigar, nacimiento de la prisión
Michel Foucault.
Siglo XXI Editores. Madrid, 1998.
A través de la reflexió sobre el naixement de la presó i la desaparició de la tortura com a element de càstig de la desviació social, Foucault basteix una anàlisi excel.lent i perturbadora de la transició d’una societat estamental a una d’"igualitària".
Abans el poder era brillant, llunyà, indiferent a la vida del súbdit, fora d’esclats de repressió brutal, que estaven més dirigits a l’exemple general que a la solució de fets concrets.
Ara el poder és opac, proper, regula cada cop més cadascun dels aspectes de la vida d’un ciutadà que creu ser lliure, però que cada cop està més predeterminat per les institucions (l’hospital, l’escola, l’empresa, la llar d’avis o la pròpia TV). Ara bé, aquesta regulació del temps, de les habilitats útils i inútils, de la funció, de l’espai, aquesta "creació" de la "normalitat", és l’aparició del poder positiu, ja que quan hi ha una norma, classificació de malalts, d’habilitats, d’accions, etc., apareix un coneixement, i els qui se n’apropien tenen el poder, siguin metges, empresaris o jutges. Dins d’aquest complex esquema que dibuixa Foucault, quin paper juga la presó? (i la resta d’institucions de gestió de la marginació), la de reintegrar el ciutadà al sistema? Mai de la vida! L’autor demostra, per reducció a l’absurd, que la funció de presons, manicomis, llars d’acollida i d’altres, és la de gestionar la marginació, creant un circuit vital paral·lel que permet al marginat circular-hi al llarg de tota la vida i, sobretot, classificar-lo i marcar-lo culturalment.Així es manté, amb una brillant economia de mitjans i de violència, la majoria de la població dins dels límits estrictes de la societat disciplinària. (J.S.C)