Hi havia dues vegades un cel sense estrelles, un planeta sense persones, una lluna sense poetes i un Déu sense creences.

Hi havia tres vegades un aneguet lleig que no era un cigne, un llop que no menjava caputxetes vermelles, un bou a qui no li agradaven els patufets, una rateta gens presumida, un gat i un gos que eren amics i una tortuga i una llebre que mai havien fet cap cursa.

I vet aquí que una vegada van existir els contes, contes a cau d’orella, a la vora del foc, històries per llegir, per escoltar, per riure, per jugar, per plorar, per somiar, per explicar.

Però...

Ara hi ha una vegada sí i una altra també, homes que maten perquè no pensem com ells, homes i dones que surten al carrer per esbatussar-se amb altres homes i dones. Homes i dones que temps ençà van tenir que marxar de la seva terra (encara que la terra no és de ningú) per poder menjar i ara són botxins d’aquells que avui marxen de la seva terra (encara que, repeteixo, no hi ha terra de ningú) per poder viure. HEM OBLIDAT. Com va dir l’il·lustre que em va crear: la memòria escull allò que oblida.

Tot i que heus aquí una dona esbojarrada, innocent, de poques llums i poca lletra, a qui un dia li van dir que no havia res impossible i per això creu que els contes poden existir. I el millor conte és aquell que expliqui les pàgines d’un món petit, tan petit que hi pugui cabre tothom, més xic encara perquè tots ens puguem tocar, un món minse que ens obligui a conèixe’ns, tan minúscul que ens obligui a respectar-nos, tan menut que tu puguis seure al costat de la xemeneia que fuma i explicar-nos un conte perquè hem après a escoltar.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat que aquest somni s’ha acabat.