Vivim uns moments en els quals amb la postmodernitat ens volen fer creure que hem superat de cop moltes etapes històriques. Es tracta només d’una petita capa de vernís. Les societats avancen lentament. Molt més lentament del que els militants laics voldríem. Algunes vegades fins i tot tenim la sensació que en termes intel·lectuals anem enrera. Posem un exemple. Fa 200 anys que els primers anticlericals i progressistes van començar a sospitar que la racionalitat era essencial per conduir la vida comunitària cap a una societat millor i més justa. Aquests primers progres van esdevenir republicans. Afirmaven que la sobirania rau en el poble. Alhora van lluitar pel sufragi universal. Cada ciutadà s’autodetermina. Es va encunyar la idea del federalisme.

Han passat 200 anys i s’ha posat de moda el principi de subsidiarietat. Es diu que allò que pugui fer una administració inferior no ho faci l’administració superior. És una delegació de la competència. Sembla que ningú es faci la pregunta següent: per què té la competència la institució superior? Què li dona aquesta legitimitat? Les explicacions que es donen abonen la idea que es tracta d’un problema d’eficàcia. Mal assumpte. No es tracta d’una qüestió que es refereixi a la democràcia. El principi de subsidiarietat es fonamenta en una idea catòlica. El rei ho és per voluntat divina i delega graciosament les competències quan li plau o quan considera que cal ser més eficaç. Aquesta idea irracional –hi ha algú per sobre amb més criteri que nosaltres: Déu, el rei o el president de la República, tant li fa– es trasllada fins als nostres dies i acaba sent la clau de volta de les polítiques de les institucions europees.

Hi ha altres supersticions, és a dir idees que no es fonamenten en raons. Una d’elles és que els nens i les nenes ens han de dir als adults què cal fer per construir una societat millor. És la idea de la "ciutat dels infants" que tant agrada a les nostres institucions públiques. El principi també és catòlic com ho és l’inspirador d’aquesta pseudoideologia. Es tracta d’admetre que no tenim criteri racional de com fer les ciutats més habitables i per tant hem de preguntar als nens com fer-ho. El problema és que entre els nens i els adults sempre hi ha la figura d’un adult que investit amb poders demiúrgics, escolta els nens, els interpreta i transmet les seves propostes a les institucions. Es tracta de l’antiga figura del capellà. Ara no és qui interpreta el llibre sagrat sinó la voluntat –divina?– dels nens.

Una altra superstició dels nostre temps és pensar que hi ha un centre polític. Què vol dir ser de centre? No ho sap ningú. En l’Assemblea francesa els conservadors es situaven a la dreta de la sala i els revolucionaris a l’esquerra. Els que quedaven al centre no tenien identitat política. Algú ha llegit mai un llibre sobre les propostes polítiques del centre polític? Quan ens referim al centre polític volem dir que ens dirigim a persones situades en les classes mitjanes? Si acceptem aquestes premisses irracionals, voldria dir que els que voten a la dreta són classes altes? Hi ha alguna societat en que les classes altes siguin majoria? No sembla més lògic analitzar qui no va a votar –classes baixes i joves– i veure quines raons tenen per no participar? Cal dir que el més important és tenir un projecte de país més progressista. Un cop es tingui aquest projecte llavors cal veure quins instruments s’utilitzen per aconseguir una victòria. Sembla que a vegades es plantegen els arguments al revés: primer què cal fer per guanyar i llavors ja farem un projecte. El problema és que a sobre es pot perdre ja que la ciutadania activa no vol simplement guanyar, això no motiva ningú, sinó poder fer allò que fins ara no s’ha fet. Buscar el centre és com buscar el graal.

Cal reivindicar de bell nou el racionalisme, és a dir la recerca de la millora social, cultural i política per mitjà de la raó. S’han provat molts sistemes, l’únic que sabem és que 200 anys després cometem els mateixos errors.