Tornem a estar a les portes d’unes noves eleccions. Ara les generals. Des d’aquestes pàgines saludem la creació de l’Entesa Catalana de Progrés al Senat. IC, ERC i PSC s’han posat d’acord per aconseguir un grup parlamentari català d’esquerres al Senat. Ja era hora! Per als lliurepensadors aquesta és l’opció lògica que reprèn el fil de la història més fecunda de l’esquerra. Que federalistes i independentistes vagin junts no fa altra cosa que continuar la tasca dels millors polítics del nostre país. Cal recordar ara que Josep Narcís Roca Farreras escrivia fa 125 anys sobre el "catalanisme progressiu" i el podríem considerar el primer independentista democràtic. Aquest es declarava com a federalista. També es declarava hereu de la tradició de Pi i Margall en Josep Conangla qui va redactar la Constitució de l’Havana per encàrrec de Francesc Macià. Ens sembla que aquest compromís de l’esquerra catalana és un bon motiu d’alegria. Ens agradaria que en aquest procés aprenguéssim a conviure des de la diferència i també que es comencessin a elaborar estratègies d’ampliació de l’estat de benestar, un camí poc explorat i que pot donar molt joc en el futur.

Des de sempre el Moviment Laic i Progressista (MLP) ha tingut la voluntat d’influir en la dinàmica política i molt especialment en les polítiques adreçades a la infància i la joventut. La Fundació Ferrer i Guàrdia porta 12 anys funcionant com un think tank pel que fa a les polítiques de joventut. Sempre hem fet propostes per tal que els partits d’esquerres les incloguin en els seus programes electorals. Unes vegades hem tingut èxit, moltes d’altres ni hem tingut l’oportunitat de saber on adreçar-les.

Aquests darrers mesos el partit socialista ha demanat a un grup de persones vinculades al MLP l’elaboració de propostes polítiques per a la joventut. Han participat en la redacció de 196 propostes per a la joventut, que recentment han estat editades. Són un conjunt d’idees que tenen com a objectiu l’emancipació juvenil: lluita per la plena ocupació, per acabar amb la precarietat i l’actual model d’ETT i contra la mortalitat i l’accidentalitat laboral juvenil; polítiques actives de construcció d’habitatges de lloguer i de compra per als joves. A més, la defensa i democratització de l’ensenyament públic i laic. Es pretén despenalitzar el consum de porros, despenalitzar l’Okupació, no tirar endavant el Servei Civil, i promocionar de veritat la participació associativa i política dels joves, i la cogestió del Instituto de la Juventud amb les entitats juvenils.

Tot això, es proposa que es faci seguint els principis lliurepensadors del federalisme, entès com a la lliure autodeterminació de l’individu i la plena assumpció dels criteris de la democràcia radical. Per fer–ho, es crearia el Ministeri de la Joventut que hauria de ser capaç de decidir conjuntament amb les comunitats autònomes les polítiques juvenils. En l’esfera local i comarcal es proposa crear les Taules d’Emancipació Juvenil, en què s’acompanyarà els joves en el seu procés d’emancipació.

Pensem que és possible canviar les coses en dues direccions. Fent més justa la societat en aconseguir que l’estat de benestar s’ampliï i arribi directament als joves per tal que es puguin emancipar, i fent més lliure la societat tot impulsant que els joves participin més i aconsegueixin millorar la nostra democràcia.

De totes formes la vocació del MLP és col·laborar amb totes les forces polítiques de progrés de Catalunya (ERC, PSC, IC) a l’hora de proposar polítiques per als joves. Creiem que no hi ha tres formes de fer política. A més pensem que les forces d’esquer-res haurien de considerar els joves com una de les seves prioritats polítiques. És impossible fer polítiques de progrés sense el suport entusiasta dels joves. El nostre oferiment és ferm i públic, ens agradaria que els propers mesos es pogués oferir a la societat catalana un projecte de consens per als joves catalans que reforci la col·laboració dels tres partits d’esquerres.

Estem farts del govern conservador del Partit Popular, però també estem cansats d’estar setmanes i setmanes raonant si convé anar a votar o no, i al final votar sense cap mena d’il·lusió. I el que es pitjor, sortir del col·legi electoral pensant que potser allò que hem votat millor que no guanyi. Esperem que el clima canviï. No ens rendirem!