Vivim uns dies on el ciutadà es troba, ens trobem, desconcertat. No té res d’estrany. L’economia de les grans empreses multinacionals ho mana tot. Una sola empresa gestiona més diners que l’Estat espanyol. Pot un estat discutir de tu a tu i posar condicions als interessos econòmics en una economia global? No. D’aquí se’n deriva una de les causes de l’abandó del ciutadà de l’esfera de les decisions col·lectives. Sap que hi ha poc a fer.

La progressiva concentració de capital formulada per Karl Marx fa més de cent anys, esdevé avui profètica. Està arribant a uns nivells molt perillosos. Un sol grup empresarial controla a Catalunya molts aspectes de la vida quotidiana de la major part de ciutadans: gas, electricitat, telèfon, aigua, peatges, estalvi, préstecs, accés al mercat immobiliari, etc. Semblava que la liberalització crearia competència, i ens trobem presoners d’aquest únic grup empresarial, i sense possibilitats de recanvi.

Vinculat a la concentració empresarial s’està produint un fenomen que fa perillar la llibertat d’expressió. Recentment hem pogut veure com l’operació entre el BBVA i Telefònica ha creat un grup empresarial en els mitjans de comunicació que fa que només quedin els mitjans públics (en mans dels partits polítics que governen), els de l’església catòlica i un sol grup privat en mans dels amics del govern de Madrid. Televisions, diaris, emissores de ràdio, revistes, portals, etc., depenen d’una sola voluntat. En poc temps només ens quedarà Espai de Llibertat!

Semblava evident que la major part de ciutadans estarien d’acord en convergir socialment amb Europa, és a dir, d’ampliar l’incipient Estat de benestar als nivells d’Anglaterra, França o Alemanya. Resulta que el capitalisme financer especulatiu només mira el curt termini. Intenta eliminar tots els obstacles a la maximització de beneficis, i, per tant, vol eludir tots els impostos. El resultat és clar: minven els impostos directes, augmenten els indirectes i l’únic que podem fer és defensar l’Estat de benestar, però ningú es pot plantejar la seva ampliació. Com que a més aquestes empreses controlen els mitjans de comunicació, qui pot reivindicar opcions alternatives? El capitalisme financer especulatiu no respon a cap més lògica que els rendiments econòmics a curt termini, per tant és irracional. El mateix sistema és el que posa en crisi països i continents sencers (Mèxic, Brasil, Rússia i Àsia, per exemple).

Fa un temps els interessos econòmics del capital (els actuals amos del món) tenien com a enemic el comunisme. Desapareguts els anomenats "països de l’Est", ara aquests mateixos interessos volen acabar amb qualsevol plantejament que despunti una certa racionalitat crítica amb el pensament únic.

Ara més que mai és clara la diferència entre ser de dretes i ser d’esquerres. El que està en perill no són solament unes determinades quotes de seguretat social, sinó les llibertats més bàsiques. No té res d’estrany, doncs, que guanyin polítics com Haider a Àustria o que es desenvolupin conflictes com el d’El Ejido, on el PP ha augmentat el seu suport popular. S’equivoquen els pretesos esquerranosos que pregonen el: "com més malament, millor". En aquests moments es més fàcil que ressorgeixi el feixisme que no pas les ànsies de llibertat i justícia.

Sembla evident que la ciutadania d’esquerres està desmoralitzada, desorientada i poc formada. Esperem alguna indicació divina, o ens posem a fer alguna cosa? Caldrà tornar al carrer a formar, mobilitzar i animar. El Moviment Laic i Progressista existeix per aquesta raó. Quants se n’adonen?