L’home sense cara
Markus Wolf. Quaderns Crema. Barcelona, 1999.
L’home sense cara, el mític Misha, fou el responsable dels serveis secrets exteriors de la tenebrosa Stasi, els serveis d’intel·ligència de la fenescuda República Democràtica Alemanya. Tot i que "intel·ligència militar" és una contradicció en els termes, en aquest cas té molt de sentit. Wolf ens sorprèn amb un llibre que pretén ser una justificació, ideològica, política i cultural del seu règim. I és curiós ja que resulta força convincent. Quan tant es parla del llegat del socialisme real, Wolf en fa una anàlisi des de dins tan clara i tan ben escrita, que segur que us fa pensar llargues estones. He pogut entendre perquè Willy Brandt dimiteix per l’escàndol de l’espia Guillaume, de què serveixen els espies, i sobretot perquè es va enfonsar el comunisme de la forma que ho va fer. La capacitat de Wolf d’explicar les coses –bones i dolentes– des de l’anàlisi de la condició humana, fa que l’escrit sigui molt més que la justificació d’una tasca injustificable. Wolf és capaç de superar als millors relats sobre espies de John Le Carré. (J.S.B)

El animal público
Manuel Delgado. Anagrama, Colección Argumentos 229. Barcelona, 1999.
Comença amb la frase d’Elias Canetti "Jo sóc exactament el que veus –diu la màscara– i tot el què tems darrera", que resumeix la reflexió sobre l’aparença en front de la realitat. Analitza l’alteritat (la construcció de l’altre), i com l’urbs és el lloc on l’alteritat és impossible ja que no hi ha cap identitat perquè els carrers són llocs de trànsit cultural entre rols complementaris o fins i tot contradictoris, però en tot cas privats i volgudament secrets. El carrer apareix com a lloc de llibertat absoluta i de risc absolut per al poder. Llibre ric en propostes i intuïcions, il·lumina la raó de ser i sobretot el sistema cultural de construcció dels outsiders socials (sectes, joves, marginats, etc.) i el seu rol social. Fa una incisiva reflexió sobre l’urbs com a cos social ric, dinàmic i secret, versus la polis, i sobre com la convivència de vegades esclata, i una onada indeturable arrasa temporalment el poder, retornant novament al secret el transeünt anònim que amb identitat secreta.es dirigeix a un destí desconegut. (J.S.C)

Momentos decisivos
Félix de Azúa. Anagrama. Barcelona, 2000
La darrera novel·la de Félix de Azúa incorpora el llenguatge (els jocs amb el llenguatge) com un dels protagonistes del llibre, un llibre definible per la tesi continguda a l’inici: "Seria injusto burlarse de un pasado que siempre es erróneo para los supervivientes y veraz sólo con los difuntos". Aquest passat, recent i llunyà és una data imprecisa en els primers anys seixanta i el lloc és Barcelona, molt especialment el bar de la Facultat de Dret (ara de la UB, llavors només "la facultat"). L’estil narratiu deixa el lector que a poc a poc entri en el món dels personatges d’un temps de foscor i de mediocritat anestesiat per una ingestió constant de cubalibres. Un món, però, en què ja trobem la confusió de catolicisme, de comunisme i de nacionalisme que hauria de caracterizar l’avorrida Catalunya vint anys després i quasi quaranta anys després, el país en què neix la neta d’Helena, aquella estudiant de qui mai sabrem si va acabar la carrera de Dret. (J.F.P)