El compromís de viure (apunts de memòria)
Joan Colomines. Columna. Barcelona, 1999.
Aquest llibre va guanyar el III Premi d’Assaig Fundació Ramon Trias Fargas, una paradoxal mostra de civilització del nostre país, atès que el Dr. Colomines i el professor Trias Fargas mai van tenir excessius punts de coincidència i des de 1978 van representar posicions força diferents al si de Convergència Democràtica de Catalunya. El propi llibre d’en Colomines prova aquesta afirmació ja que pràcticament ignora Trias Fargas, justa contrapartida, potser, de la ironia amb la que el professor liberal tractava el metge de l’Eixample.
En qualsevol cas, els apunts de Joan Colomines són, al meu parer, de lectura obligada per conèixer la petita història del nostre país, un país definitivament petit un cop t’adones de la quantitat de noms que et sonen o de persones que has conegut d’entre les esmentades al llibre. En Colomines no s’avergoneyeix de ser enormement subjectiu, dóna la seva visió del que ha viscut o del que ha conegut, però ho fa amb l’honestedat de qui sap que els fets poden contrastar-se a altres fonts. No crec, tanmateix, que digui tot el que sap i guarda silencis "patriòtics" sobre persones amigues com Batista i Roca, Viusà i Martínez Vendrell.
El llibre està ben construït. Lliga la descripció cronològica amb experiències més recents de forma prou creativa, i recolza el relat amb un complet aparell bibliogràfic i amb referències a l’arxiu de l’autor. Es més descriptiu que crític. Dóna bons referents sobre les relacions entre catolicisme i nacionalisme, una de les claus sense les que és impossible entendre la Catalunya actual. (J.F.P)

Diccionari de les cabronades
Víctor Alba. Laertes SA de Ediciones. Barcelona, 2000.
Víctor Alba (Barcelona 1916), força conegut com a periodista i autor de nombrosos llibres, és un testimoni d’excepció del segle XX per la seva independència de criteri i capacitat d’observació i de crítica, així com per la seva actitud sempre compromesa amb la realitat del seu temps i les situacions que li han tocat viure. Fou militant del POUM, partit marxista, revolucionari i antiestalinista. Visqué i participà en la revolució i la guerra de 1936-1939. Col·laborà amb diverses publicacions de França i Mèxic, entre elles Combat d’Albert Camus al que l’uní una estreta amistat. Va ser professor de ciència política a la Universitat de Kent.
Diccionari de les cabronades constitueix de fet el cinquè volum de les memòries de Víctor Alba que porten el títol de Sísif i el seu temps. En aquest diccionari l’autor, a partir de les notícies dels dos últims anys fa un recull i tria de cabronades de tot tipus –polítiques, culturals, socials, de la vida quotidiana, etc.– que comenta amb agudesa i ironia. Aquest llibre permet constatar que estem vivint un dels temps més cruels i paradoxals de la història de la humanitat i en constitueix una denúncia. Amb tot no és
descoratjador, ja que conté també exemples d’humor i de petits plaers que ajuden a suportar –no acceptar– les cabronades. (A.C.D)

¡Esa luz!
Carlos Saura, Galaxia Gutemberg & Círculo de Lectores, Barcelona, 2000.
Diego Larios, periodista a El Socialista, viu a Madrid l’esclat de la guerra civil l’estiu de 1936, mentre Teresa i la seva filla queden atrapades a la zona nacionalista i han de refugiar-se a Zamora. Aquesta òpera prima de Carlos Saura descriu, amb el ritme cinematogràfic propi de l’ofici de l’autor, els dos escenaris paral-lels en que viuran els protagonistes, compromesos amb els valors de la república democràtica i, per tant, en una situació de perill des de les posicions d’intolerància nascudes de la divisió fratricida dels republicans i del fanatisme religiós dels nacionalistes. ¡Esa luz! ha de convertir-se en una recomanació obligada per a l’educació de les noves generacions en la democràcia, perquè amb tècnica novel·lística manté la tensió del lector i el fa viatjar en el temps a través del nostre passat col·lectiu. El resultat de la lectura és, de la ma d’un desenllaç inevitablement tràgic, una forma de despertar sentiments de rebuig al feixisme ibèric. (J.F.P)

El Dios de la modernidad. El desarrollo del nacionalismo en Europa ocidental.
Josep R. Llobera. Anagrama. Col. Argumentos 185, Barcelona, 1996.
En el pròleg, l’autor constata que, com a construcció ideològica, el nacionalisme ens ha estat perseguint durant dos segles, però en certa manera no l’hem entès. Les acusacions puerils o malintencionades sobre el fet que és o era una ideologia en decadència o que el nacionalisme (dels altres) era i és molt perillós, no han frenat el seu avenç a través de la història, devastador de vegades, transformador sempre.
Partint d’aquesta constatació l’autor se submergeix en l’edat mitjana i segueix el procés de construcció de la identitat nacional a través de les elits intel·lectuals i artístiques de la societat teològica medieval, de l’impacte que té la construcció de l’Estat absolut i finalment la seva consagració com a ideologia revolucionària amb la Declaració dels Drets Humans de 1789 i la primera constitució republicana.
Entronitzada la constitució, la nova fe religiosa, amb un déu que és el poble-nació, uns practicants que són els patriotes i uns ritus i símbols sagrats, es constitueix en una idée force (una idea per a l’acció) que començarà a avançar autònomament a través dels estats. grups socials i minories de tota Europa, predicant la fe que calen unitats polítiques identificades amb identitats culturals.
I és en aquest moment quan l’Estat s’apropia de la nació ja que el pot enfortir creant fidelitats quasi religioses. I inicia el procés de construir identitats culturals homogènies a través de la institució clau que és l’escola.
Però davant la constatació que la identitat nacional només té uns nivells d’integració inferiors als de l’Estat, i que hi ha raons molt clares que demostren la impossibilitat de desenvolupar-se per sobre d’ell, l’Estat nacional modern pensat des de l’homogeneïtat ha de gestionar la diversitat cultural per a la qual políticament no està en absolut preparat. (J.S.C)