|
|
Número 23. Tercer trimestre 2001
Editorial
Passat i present
Dediquem el monogràfic d’aquest número 23 a recuperar la memòria sobre el nostre passat. Un seguit d’articles ens assenyalen alguns dels aspectes més significatius o més desconeguts d’una de les etapes més traumàtiques i que més marquen el nostre present. Es va perdre el fil de la història. Max Aub ens ho recorda constantment.
Hubo un tajo y todo volvió a crecer, se curaron heridas, lo destrozado se volvió a levantar, ni ruinas quedaron. La gente se acostumbró a no tener ideas acerca del pasado. Ahora, tal vez, empieza a variar para los que todavía no están en edad, pero tardará todavía mucho para llegar a formar una minoría educadora (si la dejan nacer).
Però, quins són els resultats de la desmemòria a la Catalunya d’avui? Segurament aquest és un dels aspectes de la nostra mentalitat col·lectiva més difícil d’analitzar i de detectar. És un efecte similar al sostre de vidre –teoritzat pel moviment feminista– i que té una clara aplicació en aquesta qüestió. Aparentment vivim en una societat democràtica i moderna, però al dessota hi continuen pervivint els tics del passat en formes noves i camuflades.
Evidentemente los que lleguen a tener acceso a la gestión pública, el día de mañana, lo harán desde criterios de madurez –es decir, desde la valoración del dinero, o del poder, o de la técnica– pero no habrán sabido nunca lo que haya podido ser el idealismo, el radicalismo –no digamos la revolución– en una vida.
Per tapar l’oblit es generen un seguit d’estratègies. Una de les quals és la fascinació per qualsevol idea vinguda de fora. Sembla com si els referents propis no existissin. Moltes de les idees que s’intenten traslladar aquí no tenen sentit ja que estan pensades per situacions, societats i cultures concretes. És un problema que ve de lluny. Els progressistes catalans es van fascinar per idees, països, persones i ideologies molt llunyanes: Lenin, Mao, Castro o el Che Guevara. URSS, Xina, Vietnam o Cuba. I més recentment per qualsevol cosa vinguda d’Europa. Amb l’avantatge que gràcies n’hem tingut que els europeus ens donen cent voltes. Ara bé potser n’hem fet un gra massa.
Un altre exemple de la desorientació és l’intent de recuperar la idea de la subsidiarietat. És un fet que només denota el desconeixement de la rica tradició del republicanisme federal filosòficament molt més elaborat i precís. El federalisme català sorgeix com una idea central del lliurepensament. És a dir, per sobre de la voluntat popular no hi ha cap més poder. El ciutadà s’autodetermina –escull la pròpia via a la felicitat–, els municipis decideixen confederar-se. És la nostra forma d’entendre el dret a l’autodeterminació.
Podríem posar molts més exemples actuals sobre les conseqüències de la desmemòria. La desideologització de l’esquerra no és el producte d’un fat irremeiable sinó la conseqüència de l’oblit de la tradició progressista.
Tota una generació de resistents s’ha anat morint els darrers 20 anys. Persones anònimes que han mantingut amb una dignitat incommensurable les idees de la llibertat i la justícia. Milers de catalans han suportat morts, exilis, tortures, presó, humiliacions de tota mena, mentre la nostra classe política no els ha rendit l’homenatge públic que es mereixien. Quina ha estat la raó darrera d’aquest abandó?
¿Miedo a qué? ¿A la policía? Sólo en ínfima parte. Miedo a no saber lo que son.
Recuperar la memòria no és l’únic camí, l’única tasca a fer, però és segurament imprescindible si volem de debò "saber el que sabien" i sobretot i més important saber el què cal fer d’ara en endavant.