– Un te, si us plau. En Carles s’asseu a un tamboret proper a la barra i demana sense esma,fullejant els llibres que duu a la mà. Aviat la tasseta és prop de les seves mans, alça els ulls i en descobreix el somriure, tot s’esborra i perd sentit.

Hores més tard, tots dos es troben en un altre bar; ella ha acabat de treballar no fa gaire i no l’entusiasma la idea d’haver quedat amb un estrany. El veu de lluny i segueix la seva forma, s’apropa, vol acabar amb aquesta història. En veure’l la pell se li ha tibat i endins seu sap que ell és un signe. Espera que encengui una cigarreta, no recorda haver-lo vist fumar i li sap greu exagerar-ne la seva necessitat d’omplir els llavis, la boca i el cos d’una fum que la satisfà. N’observa el rostre, el posat tranquil i la morenor del cos, el cabell tot negre, la foscor a les mans i la llum als ulls. La conversa s’inicia. Paraules breus que cerquen color, combinació de mots per presentar-se, l’atreviment marcant l’espai, no senten el perill d’equivocar-se, però els atura l’advertència, la llum en roig que encén el cor, el dubte inexacte que no és manifesta, però se’l sent a prop. L’eclipsen els seus gestos, la manera de creuar les cames i el seu dialecte lleidatà. Canvia aviat d’idea i es disposa a compartir-ne la existència amb la brevetat d’una nit. En Carles se sent còmode, quelcom ha despertat endins seu; la sensació agradable que transmet l’aire, els mots de la noia i el somriure. Proposa marxar, canviar l’escena per un indret més tranquil.

Arriben a la platja amb els nervis creuats a l’estómac, seuen entre roques, allunyats l’un de l’altre. Una mateixa solitud els omple i aclapara, la pau és més enllà, entre altres. L’equilibri de les pedres els ensenya a no caure, a mantenir la serenor en un temps d’amargor i els cal narrar el temps viscut, se’n guarden noms i detalls. Els cerquen els somnis, la boca els dóna vida, els ofereixen al món i ells no se n’adonen de l’inici d’un temps que els tornarà lleugers. Només la claror de l’encenedor els envolta, fumen herba mentre construeixen un vocabulari nou per reprendre la vida i escapar a temps d’un mal d’amor. Els estels són lluny però n’endevinen l’aroma; la mar a la vora, la fressa de les ones ennuvola l’aire i una xafogor salada els envaeix el cos. En Carles assenyala amb el dit un lloc perdut, un far lleuger d’ombres, una costa que es fa propera en pronunciar-la i li regala el somni de veure Cap de Creus si es tanquen els ulls.

Miren l’hora, s’aixequen per abandonar-se, inicien el camí de tornada, on podran continuar la dita i esborra-hi després les passes, batejant les roques, reduint l’espai conforme al nom que rep cada esfera. Fronteres de nom imaginari, retall de vida que se’n desprèn d’ells perquè pertany a aquell racó, al refugi buscat, a l’encert d’unes hores que els ha calmat l’ànima, i és així que es troben de nou amb la sorra, on els peus no encerten amb la seva funció. Oloren l'adéu, no hi ha cap bes, ella s’estima més el desig, sempre intens a un record que minva per acabar de desaparèixer. En Carles li acarona les galtes, li demana què recordarà d’ell quan ja no hi sigui, "les teves mans sobre el meu rostre, el temps acordat en un parèntesi".