Núm. 27 Tercer trimestre 2002

Editorial
No és veritat

No és veritat que nosaltres no existissim. I que, per aquest motiu, no ens comptessin en els sucosos comentaris estadístics del Govern i dels seus lacais mediàtics posteriors al passat 20 de juny. Perquè nosaltres, com la gran majoria de la societat catalana, no vam pas fer d’esquirols el 20-J, jornada d’una vaga general que, a part del component sindical de defensa del relatiu sistema de protecció social dels aturats i d’oposició a la mesura autoritària de retallar-ne, encara més, les condicions de la prestació, tenia una intencionalitat clarament política. No és veritat que no fos legítim que una jornada de reivindicació de drets laborals no pogués tenir, a més a més, aquesta segona intenció, de crítica profunda a la càrrega regressiva i ultraconservadora de l’actual majoria governamental. No és veritat que gairebé no es notés. A Catalunya, la gran majoria vam plegar. La manifestació d’aquell dia va tenir una dimensió insospitadament satisfactòria per a les expectatives que s’havien suscitat. No és veritat que la consciència de molta gent, doncs, estigui endormiscada o resignada davant la inexorable fatalitat d’una política agressiva, antidemocràtica i antisocial. No és veritat que no sapiguem que no ens n’hem de refiar, de les manipulacions de molts mitjans d’informació, no tan sols els més directament vinculats a l’administració.

No és veritat que només hi hagi una sola versió de les coses. No és veritat, doncs, que només existeixi un sol mètode per gestionar correctament i amb eficiència la societat contemporània, com no es cansen de repetir moltes veus, com ara la de Joseph E. Stiglitz, premi Nobel d’Economia 2001, gens sospitoses de fer de portaveus de cap radicalisme estèril pretesament antisistema. Això ja ho sabia Keynes, que l’economia requeria, com la política, d’una direcció democràtica. Que les xifres macroeconòmiques no poden ser llegides amb trampa. Que la inflació no es combat principalment amb la contenció de la massa salarial, perquè el salari forma part de la demanda, no pas dels costos, condició essencial per al creixement. No és veritat que no hi hagi exemples des de l’esquerra que demostrin que això pot fer-se bé i amb una finalitat redistributiva: s’ha de créixer, per tal de poder distribuir i finançar millores socials, augmentant l’ocupació i evitant despeses produïdes per la manca de cohesió social. Ho estaven fent a França, ho continuen fent a Suècia, a Finlàndia (no és veritat que, després de la sortida d’en Jospin per l’error divisionista dels pretesos alternatius ens hàgim quedat sense referent europeu!)... No és veritat que no se sàpiga que potser caldria vigilar més els augments de preus indiscriminats, tant de productes com de serveis, i no pas queixar-se tant. No és veritat que tot funcioni millor ara que abans, ni que sigui més barat perquè s’hagin reduït els impostos. No és veritat que rebaixar les tarifes de l’impost sobre la renda signifiqui incrementar la capacitat de consum o d’estalvi de la gent, perquè, paral·lelament, augmenten els impostos indirectes i els preus dels serveis indispensables oferts per les companyies subministradores privatitzades que, ara, ningú no controla. I això perjudica molt més les capes de la població de renda més baixa. No és veritat, per tant, que privatitzar equivalgui a liberalitzar, perquè aquestes companyies actuen com a oligopolis i el públic usuari no n’ha sortit, en absolut, beneficiat (pensem en l’electricitat per a usos domèstics, per exemple). No és veritat que sigui millor desfiscalitzar les relacions financeres i els mercats de capitals i reduir la inversió pública per tal d’arribar a l’objectiu del dèficit zero. Això no és més que dogmatisme, pensament tancat, no precisament liberal, entestat a llegir la realitat des d’unes ulleres excessivament ideològiques –i de cul de got– que no serien del gust dels defensors d’una societat oberta ni en la versió del mateix Popper. Potser sigui un dogmatisme fruit d’un dèficit crònic de laïcitat, no gens estrany, d’altra banda, des de Bush fins a l’Aznar. Només cal veure l’augment exponencial de la delinqüència, de la sensació d’inseguretat ciutadana (real o explotada amb perverses intencions) que no és culpa de la immigració, sinó de la desinversió en serveis públics de seguretat. Pensem en l’exemple dels Estats Units, màxim paradigma desregulador, on més d’un 3% de la població adulta masculina és a la presó o en llibertat condicional, i cada pres costa, pel cap baix, més de trenta mil dòlars, sense comptar els costos de la seguretat privada. A més desinversió pública, menys cohesió social, més malestar, més inseguretat, a més a més, més despeses... i, per tant, més facilitat manipuladora per obtenir una reacció de por (que sempre és conservadora) per part del públic.

No és veritat que Espanya estigui al marge dels corrents xenòfobs i autoritaris que sorgeixen, com a conseqüència, arreu d’Europa. Aquí, els tenim a dins. Ja són al Govern.

No és veritat tampoc que en aquest país s’hagi assolit cap sanejament econòmic ni cap bé social positiu: aquí, hi ha hagut un increment brusc de la delinqüència des de 1996, per molt que Espanya sigui el segon país d’Europa amb més població empresonada –després de Gran Bretanya, seguint el model nordamericà i fent abstracció de les xifres de població–, la tendència a la desfeta del sistema públic d’ensenyament, la caiguda de la inversió en formació i en investigació, els retalls a la cooperació per al desenvolupament, el suport indiscriminat a l’escola catòlica d’elit i l’augment de les partides pressupostàries destinades a compensar l’escàs èxit autofinançador de l’Església. I les mentides contínues del Govern. No és veritat que il·legalitzar Batasuna, amb la nova llei de partits, serveixi per combatre el terrorisme; ben al contrari, els seus partidaris es presenten com a víctimes i obtenen nous suports. No és veritat que l’esquerra no hagi de ser capaç d’unir els seus projectes i d’evitar la fractura, davant la unanimitat d’interessos de la dreta mentidera, manipuladora, dogmàtica, autoritària, neofranquista, que ens ha tocat patir. Ja no tan sols per raons d’higiene democràtica i de solidaritat social, com en altres ocasions hem afirmat. Es tracta de simple higiene mental.