Núm. 28 Quart trimestre 2002
El cálculo de Dios
Robert J. Sawyer. Ediciones B; Col. Nova. Barcelona, 2002.
Un dia qualsevol aterra una astronau davant el Museu de Ciències de Toronto,
en baixa un aràcnid que després de barallar-se amb la porta giratòria,
s’acosta al taulell d’informació i demana, en perfecte anglès,
per parlar amb el cap del Departament de Paleontologia. "De què? li pregunta
aquest després de recuperar-se de la sorpresa. "De les proves científiques
de l’existència de Déu", li contesta l'aràcnid.
Així comença un divertit diàleg entre un científic
ateu amb càncer terminal i un extraterrestre, al voltant de la validesa
de les proves inductives de l’existència de Déu i sobretot de
la seva naturalesa i del nostre rol en el seu pla.
Els universos paral·lels, la reproductibilitat limitada de l’ADN, el Big Bang,
les diferències de percepció de la realitat segons l’estructura
biològica, es barregen hàbilment amb l'experiència vital
de la malaltia, l’amor pel fill adoptat i la propera mort per càncer
d’un dels protagonistes.
Ambdós acumulen arguments científics i mentre que l'extraterrestre
fa servir la navalla d’Occam per defensar la necessitat d’un ésser creador
en l’univers, el terrestre argumenta la manca d’una prova científica
directa per negar-lo.
Lluny, doncs, dels debats abstractes sobre Déu que duen al fonamentalisme,
com el que practiquen uns terroristes que destrueixen part de l’exposició
de restes del càmbric per ser trampes del dimoni, la novel·la ens exposa
una visió laica i lliurepensadora de l’Univers i del lloc que hi ocupem.
Dóna, però, una visió més aviat pessimista de les
prioritats públiques de les societats occidentals, més preocupades
de l’espectacle i de figurar que d’afrontar la realitat i els seus desafiaments.
[J.S.C.]
Historia de Carmen
Ana Romero. Planeta. Barcelona, 2002.
Ana Romero ha escrit les memòries de Carmen Díez de Rivera, qui
va ser cap de gabinet d’Adolfo Suárez els anys 1976-1977 i molt més
tard eurodiputada del CDS i del PSOE. Va morir de càncer a finals de
1999 i abans va xerrar llargament amb l’autora i li va lliurar els seus diaris.
El resultat és un llibre molt ben escrit en el qual respira l’esperit
lliure, contradictori i despert d’una dona amb personalitat que va viure amb
passió la lluita per un país i per un món millor. Creient
o agnòstica, segons les èpoques de la seva vida, Carmen Díez
de Rivera no deixa mai de dubtar –la qual cosa constitueix un dels trets característics
dels laics- i de defensar el seu criteri i la seva capacitat de pensament lliure,
fins i tot quan això li crea problemes amb els seus companys de partit
o de grup parlamentari. En la seva etapa agnòstica escriu al seu amic
J.M. Llanos –el mític padre Llanos–: "el agnóstico [...]
es un hombre que une su propio destino al de los otros hombres; un hombre que
se siente amarrado al destino de la humanidad entera [...] Para mí, no
hay más vida que ésta, más lucha que la de aquí,
una lucha solidaria, en movimiento, transformadora [...] una lucha con todos
aquellos que hayan asumido que la salvación del hombre es el otro, está
en el otro, en los otros". [J.F.P.]
La noche detenida
Javier Reverte. Plaza & Janés / Círculo de Lectores. Barcelona,
2002.
L’amor en temps de guerra, la guerra mateixa o qualsevol altre sotrac són
vies que et treuen de la monotonia de la quotidianitat i afegeixen un element
d’intensitat a uns dies, a unes setmanes, que transformen aquest temps en un
punt de referència indeleble per a la resta de la teva vida. Javier Reverte
recrea en aquesta novel·la una d’aquestes situacions i ho fa amb un llenguatge
atractiu i amb un ritme àgil que manté la tensió i l’interès
sobre un final que anuncia reiteradament infeliç. Sarajevo, la ciutat
laica abatuda per una guerra terrible de religions i d’interessos, contempla
durant la seva destrucció una història d’amor i de passió
i, al seu voltant, una descripció de tipus humans feta amb un coneixement
radical de les conductes i de les actituds de les persones. Dues frases: "Amigo
español..., el crimen del nuevo siglo será el nacionalismo, y
de hecho ya lo és aquí mismo, en Sarajevo" i "–¿y qué soy
yo para tí?– una luz en la noche, ¿te parece poco?". [J.F.P.]
El mismo amor, la misma lluvia
És una pel·lícula de Juan José Campanella, amb Soledad
Villamil i, un altre cop genial, Ricardo Darín.
Una història d’antiherois, és a dir, de persones, que no sempre
són –som– capaces de viure les relacions personals en el context present,
en el moment adequat, en el raconet més oportú. Entre les persones
i aquest context (molt hàbilment tractat) s’estableix un joc en què
les contradiccions de cadascú ens permeten adonar-nos d’alguns tics d’aparent
evolució i de les seves mateixes negacions. Potser és que l’evolució
no sempre és cap endavant, potser és que no hi ha progrés,
tal i com es dedueix del reflex del rerefons històric argentí
en què s’emmarca la circumstància, amb un to de magistral ironia
que, com que és més basat en la realitat del context, supera àmpliament
l’aparent humor surrealista, melancòlic i benintencionat de El hijo
de la novia. I és que, "per molt repiola que estigui la mina, buscar
laburo da más laburo que tener laburo". Però el que sembla més
segur, en el fons del fons de totes les contradiccions, tan vives com la vida
quotidiana que si les punxes, els hi surt sang, és que potser sí
que cal córrer el risc de sortir al carrer en calçotets, encara
que no sigui sota la mateixa pluja, per si de cas es retroba el mateix amor.
[V.M.O.]