Núm. 30 Segon trimestre 2003

Editorial
Trenquen la legalitat internacional i ho volen fer pagar als altres!

Bush, Aznar i Blair, amb el suport incondicional de Sadam Hussein, s’han carregat la legalitat internacional. L’Aznar, a part, s’ha carregat l’esperit del que hi havia de més aprofitable a la Unió Europea. I ho han pagat, evidentment, els morts, les víctimes civils. No caldria continuar parlant de cap més pagament.

És prou clar que s’ha tractat d’una guerra d’agressió, fruit de l’unilateralisme imperialista de la dreta fonamentalista embogida i mentidera que representen el Bush i l’Aznar, preferentment, amb la surrealista aportació de Blair. Tampoc no hi ha massa dificultat per considerar que aquesta guerra és un atemptat al sistema internacional que, tot i que amb prou incapacitats, representen les Nacions Unides. I que afavoreix, fonamentalment, algunes de les grans empreses nordamericanes –no tan sols les del sector energètic petrolier– com les químico-farmacèutiques i les que es dediquen a la tecnologia de seguretat... Per cert, s’ha insistit prou en què el vicepresident nordamericà Cheney continua –encara!– cobrant un milió d’euros a l’any d’Halliburton, una d’aquestes empreses tecnològiques que contracta amb el Pentàgon?

Però, i la guerra, materialment, qui la paga? Porten molt de temps dient que s’acaba l’Estat de benestar –tan escàs i tan lleuger, i tan tard com aquí l’hem pogut intuir!–, que com que la població envelleix i treballa tan poc no podran garantir-se les pensions i les prestacions socials en un futur més o menys proper i que, per tant, s’ha d’invertir en plans de pensions. Porten molt de temps dient que no n’hi ha prou amb l’estalvi tradicional i que, a més, com que han anat baixant els tipus d’interès –el preu del diner– val més invertir en els mercats de valors, o en els fons d’inversió, que és allò que pot fer qui no té ni prou temps ni prou capital com per invertir directament. I, mentrestant, una bona part de les entitats financeres, la majoria dels fons de pensions i molts dels fons d’inversió han anat invertint en actius del mercat mobiliari –diners, fonamentalment dòlars– i en accions de les grans companyies energètiques, tecnològiques i químiques nordamericanes. Tot això, fins ara, semblava rendible. Portem un parell d’anys veient que no. Que no hi havia cap garantia, perquè quan la irracionalitat fonamentalista s’instal·la en l’Administració –i Bush n’és un clar exemple– tot pot anar malament. Els estalvis invertits en els fons, els actius comprats per les entitats financeres, els plans de pensions, han servit per finançar el creixent dèficit nordamericà que, bàsicament, s’ha canalitzat cap a la despesa militar (en Cheney, en Rumsfeld... han de cobrar!). I que és el que serveix per pagar la guerra. I, a més, per perdre diners. Els fons d’inversió no han resultat sempre rendibles, si n’exceptuem els molt minoritaris "fons ètics", que precisament no inverteixen en tecnologia militar ni en les grans indústries impulsores del procés bèl·lic actual. Els fons de pensions no han fet res més que perdre, amenaçant el futur d’una part dels qui s’hi havien refiat. Les entitats financeres que han contribuït a pagar els dèficits per compte corrent i el dèficit públic dels Estats Units no han fet res més que veure com els estalvis que canalitzaven cap a la compra de dòlars es feien servir per a la guerra de Bush. La irracionalitat del sistema ha arribat a fer pagar la guerra, paradoxalment, a una part considerable dels petits inversors o estalviadors que, molt probablement, s’hi oposen.

L’Estat del benestar, les pensions, les prestacions, es poden mantenir amb una fiscalitat redistributiva que s’adeqüi a les circumstàncies internacionals i posi fre a l’especulació embogida, amb un procés de regularització de la població immigrant, amb una política activa de desenvolupament i de reforma d’estructures de les zones empobrides del món, amb voluntat democràtica, en definitiva. Ho hem anat dient altres vegades. Ara, a més de la fonamentació ètica de la defensa del dret a la vida lliure i a la dignitat, de la solidaritat

i de l’oposició a la pràctica de la dreta imperial més salvatge i frenètica, també hi podem adduir arguments econòmics: no és veritat que fos ineludible fer el que han fet amb els diners de molts (quan es decideixin a deixar de pagar el dèficit nordamericà s’enfortirà més l’euro), com no és veritat gairebé res del que diuen i que els permet retallar la llibertat amb l’excusa de la defensa de la seguretat. Seguretat que ells mateixos posen en risc per tal de presentar-se com a garantia d’ordre i conservar, així, el poder i els privilegis.

Ja n’hi ha prou, també en això. Els hem de fer fora, començant pels que tenim més a prop: l’Aznar, a qui es podria encausar davant el Tribunal Penal Internacional. I ara, aquest mes de maig, és una bona ocasió per començar.