Núm. 30 Segon trimestre 2003

Isidre Molas, senador socialista per l’Entesa, ex-vicepresident del Parlament de Catalunya, professor i especialista en dret constitucional i ciència política. Autor, entre altres obres, de Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia, El sistema de partits polítics a Catalunya. 1931-1936, La ciutat llunyana, Per un nou pacte social, i Les arrels teòriques de les esquerres catalanes.

– La Ma. Aurèlia Capmany deia, mig en broma –però només mig...–, que a Catalunya continuava manant la Lliga, si miràvem els orígens familiars, les nissagues, els cognoms d’una bona part de la nostra classe política (la de la transició i la d’ara), fos quin fos el seu perfil polític.
– La qüestió de les nissagues és només relativament certa, perquè les grans nissagues de Catalunya van desaparèixer en la dècada dels anys 50 i 60. Les persones que han continuat les grans famílies continuen existint, però no han assumit el protagonisme i el lideratge dels avis. S’han dedicat a fer diners, a construir i comprar-se una barca a Llafranc; i d’altres ni això: es van dedicar a viure de renda del que havien fet els avis, a tallar el cupó. Els grans cognoms que van dirigir amb mà de ferro aquest país ja no hi són. Els Girona, els Sedó, els Fabra, els Arnús, els Güell, els Ferrer-Vidal ¿on són? Si totes les colònies tèxtils se’n van anar a can pistraus... N’hi ha hagut més que han sortit de les pedreres de la política, que eren molt limitades, com ara la Universitat, i a mitjans de segle hi accedia molt poca gent que no fos dels sectors ben situats. Els polítics actuals han tingut un tipus de sensibilitat que ha tendit a reproduir l’aprenentatge familiar, sigui de l’avi o de l’oncle, que no tenien perquè haver estat importants. Recordem que hi ha hagut gent econòmicament atrotinada que en la política han seguit fent d’empresaris, però fora del gran poder econòmic.

– I en el teu cas, ¿has tingut referents familiars?
– El meu pare era partidari d’en Companys i va ser president del sindicat de músics. Era un home d’esquerres, tot i que les meves referències de petit venien també de les dones: la meva mare i la meva tia, perquè, com que el meu pare era músic i anava molt de tournée, no era gaire a casa, tret de quan no treballava. Quan va esclatar la guerra el meu pare era a Mallorca, tocant en un cabaret, i la família va quedar separada. L’àvia, la tia, la mare, el meu germà Joaquim i el meu germà Jordi, que es va morir, van quedar a Barcelona (jo vaig néixer després de la guerra, un cop es va retrobar la família) i mai no van entendre per què es barallaven els seus, ni per què mataven tants capellans. A casa hi havia un ambient no doctrinari, no utòpic, d’una certa sensibilitat vital democràtica, però no creien que mai els gossos es lligarien amb llonganisses, confiaven més aviat en què tu mateix t’havies d’espavilar... La meva àvia, fins i tot, explicava que no deixava que un cosí seu, que era d’un comitè, entrés a casa amb escopeta, havia de deixar-la a l’escala! I no passava res! Jo vaig aprendre la cançó dels tres tambors, la versió de la guerra, la de Pere Quart:

I també vaig aprendre un tros de la Internacional, en català, que cantava la meva mare mentre fregava plats, com també cantava trossos de cançons de la Concha Piquer. A la meva mare li agradaven molt els cuplets.

– Les arrels de l’esquerra catalana –que has estudiat– es troben, fonamentalment, en el republicanisme federalista, el lliurepensament i els diversos corrents del moviment obrer... ¿Per què és tan desconegut el republicanisme en general del XIX? ¿Hi ha hagut oblit, desmemòria, menysteniment?
– Pi i Margall, com el Noi del Sucre, eren noms que jo havia sentit a casa. Eren mites populars. I pertanyien a una gamma molt àmplia de gent. Com en Verdaguer o en Gaudí. Ara, les idees contemporànies acostumen a reconèixer-se en elements del passat. La dreta, per exemple, s’ha reconegut en la figura de Balmes, que ha tingut una acceptació, segurament inferior a la que es mereix. Per la banda de l’esquerra, al segle XIX, hi havia una altra figura del segle XIX, en Pi i Margall, que marcava molt i que va tenir una certa continuïtat. La dreta moderna, per dir-ho així la dreta noucentista, el va considerar una romanalla de l’antigor, i va intentar esborrar tot record i tota crítica: l’última polèmica escrita sobre Pi i Margall es va fer l’any 29. El 1936 va viure com una gran provocació el fet de posar el monument a Pi i Margall al Passeig de Gràcia-Diagonal, davant les cases de tots els senyors que havien après a odiar-lo, perquè era lliurepensador de l’esquerra social que volia la redistribució, perquè era un republicà que els anarquistes respectaven i perquè no el podien atacar per dissolut, perquè era d’una rigidesa moral molt superior a l’estàndard mig del país. Per tant, en acabar la guerra van treure ràpidament el monument a Pi i Margall i el van dedicar a la "victòria". L’esquerra, derrotada el 1939, quedà esmicolada, els seus caps se’n van, i els qui queden aguantaren tot el que van poder. Les generacions noves no van tenir tant interès a mantenir la vinculació històrica com a adquirir un cert disseny de la solidesa d’allò que era nou, dels corrents que vénen de fora, i això potser va donar més aviat un cert doctrinarisme...

– Però, ¿on trobar la seva herència política? Per exemple, en l’Esquerra Republicana de Sabadell s’hi troba una continuïtat amb Pi i Margall...
– Home! Els republicans de Sabadell van ser sempre federalistes. A Sabadell, quan comença la guerra, el partit federal ingressà a Esquerra Republicana. Ara, a l’Esquerra Republicana actual només hi ha una part dels qui hi havien estat abans. A més a més de l’Estat Català, que eren els separatistes, hi havia tota una sèrie de gent que no eren d’un credo massa rígid, sinó d’una actitud republicana, democràtica, federal i laica, que consideraven que els obrers els eren amics. Entre aquests hi havia una certa herència d’en Pi. Però després de la guerra, els partits van canviar molt, i la tradició pimargalliana va quedar tancada en aquests militants més vells. En la meva joventut jo tampoc no ho tenia gaire clar. Quan el meu germà es va fer càrrec de la direcció de la col·lecció de l’Antologia Catalana em va encarregar una antologia del Pi i Margall; jo li vaig dir que potser era una mica massa antic, que era un pèl passat. Recordo que em va dir: "Ens intenten esborrar de l’existència i nosaltres hem de mantenir el record que formem part d’una llarga cadena, i ell és una anella de la llarga cadena de Catalunya". Va ser llavors quan vaig llegir Pi i Margall i vaig descobrir que deia algunes coses que em semblaven molt encertades, amb les que jo coincidia. Potser perquè era el normal de les esquerres d’aquí, que hem estat sempre laics, tolerants (que cadascú faci el que vulgui en la seva intimitat), demòcrates, liberals, federalistes. I això vol dir, més que no pas una cosa concreta, una manera de veure la vida, d’entendre les relacions amb els altres... Aquesta visió de la vida, més ètica que ideològica, em sembla una actitud coherent.
Pi i Margall té, a més, una gran i activa vocació filosòfica, que es barreja amb la seva acció política; pretén ser, també, un pensador. Aquesta fou una part del seu èxit en aquells moments. Hi havia d’altres filòsofs, però els seus escrits no eren llegits, com Salmerón, per exemple, que era filòsof de professió i avui és conegut només com a polític pràctic. O Giner de los Ríos, que no practicà un programa d’acció política. Pi i Margall va fer les dues coses. Després això aquesta combinació ha estat més estranya, encara que hi hagi filòsofs políticament compromesos.

– I aquest concepte de llibertat i igualtat com una mateixa cosa... És com si Pi i Margall o Roca Farreras ho tinguessin claríssim. I, en canvi, ara trobem en Giddens intentant trobar una simbiosi entre el paper de l’Estat i una orientació liberal...
– Aquesta unitat és molt pròpia de l’esquerra d’aquí. Es tradueix en una concepció evolucionista, més aviat reformista, que fa que el pragmatisme no sigui incompatible amb la solidesa de les conviccions. Es tracta d’una via d’un cert anarquisme reformista. És a dir, com l’anarquia no és ara possible, hem de fer política. Es tracta d’anar dispersant la concentració de poder entre la societat, perquè estigui més a prop de la gent. Sempre és més bo que el poder estigui a prop de la gent.

– Potser la tradició més semblant sigui la del socialisme liberal italià, del Partito d’Azione, i de gent com Piero Gobetti, que tenia aquell lema de "mètode liberal i finalitat socialista"...
– També en Lusu, en Lombardi. Però els socialistes liberals italians tenien un perfil de crítica i d’enfrontament amb el socialisme marxista. Aquest no era el cas de la crítica al marxisme d’Henri de Man, que va tenir un final molt negatiu. En Gobetti procedia del liberalisme i va fer una evolució cap al socialisme, semblant a la d’altres a l’Europa d’aquell temps, com Besteiro, com d’altres que vénen de la tradició democràtica i adhereixen al socialisme... Parlo del socialisme com a ideal, no com a partit. Jo crec que el socialisme ha de descobrir les arrels de llibertat que porta en la seva base, en la seva tradició. Potser exagero, però crec que la finalitat del socialisme no va ser fer un Estat més potent, sinó una societat més lliure, amb un poder proper al poble i controlat. Hi ha una certa coincidència entre les utopies de Bakunin i de Marx, que pensaven que l’Estat no era imprescindible, i el liberalisme avançat, el de Spencer per exemple, que creia que l’evolució de la societat mercantil faria innecessari el poder estatal militar i, per tant, del que es tractava és d’afirmar la llibertat de la persona. A Anglaterra, sobretot, aquesta tradició liberal és viva. Algú haurà d’explicar algun dia com és que el partit liberal ha sobreviscut tants anys anant a les eleccions sense guanyar mai, i és que són idees que encara compten amb prou gent. Aquest és un liberalisme que no té massa cosa a veure amb el liberalisme de l’opulència i el lliurecanvi, amb el d’Ortega, o amb el dels liberals francesos. Això ho diferencien bé els italians: n’hi ha uns que són liberals i uns altres que són liberalistes, només partidaris del lliure comerç. I aquesta distinció tampoc no és del tot contradictòria, perquè el liberalisme té dues potes: l’una afirma la llibertat de les persones; l’altra diu que la societat avança, perquè la condueixen una elit dels millors, seleccionats per la lliure competència, però aquesta elit s’ha de conservar, perquè, si no, la societat no avança. I això pot portar a la por a què guanyin, democràticament, els altres, els de baix; i s’ha d’impedir que això passi. Una pota del liberalisme és la pota reaccionària, l’altra és la pota progressiva. Això passa gairebé amb totes les opcions polítiques, també el socialisme, que tenen una pota progressiva i una altra reaccionària que nega els valors que donen sentit a tot allò que diu.

– ¿Com interpretes les darreres aportacions de l’Ernest Lluch sobre el segle XVIII?
– No sóc especialista en el tema, però em sembla una interpretació coherent i sòlida. En els últims anys vam parlar molt, gairebé sempre drets i al carrer. Posava molta passió pels austriacistes... A la història sempre hi ha continuïtats, i és molt important no oblidar-les, perquè sorgeixen quan et pensaves que ja no hi eren. Hi ha moments en què les idees es transformen i es revaloren i, d’altra banda, hi ha canvis socials que afavoreixen aquestes transformacions... És a dir, i perdoneu el toc d’estructuralisme, la mateixa cosa pot seguir existint, però en canviar un element, canvia el conjunt. Aquests factors de continuïtat i de novetat són el nus de tota anàlisi, i la que en fa el Lluch em sembla tan sòlida com la seva erudició. Hi ha una tradició que podem dir-ne austriacista i que, des del nostre context, podem jutjar si és o no catalanista, però això tant se val, que entronca amb la tradició que representa el partido aragonés, que no és pròpiament austriacista però que defensa una concepció diferent... I això serà visible a les Corts de Cadis, i en Capmany... La resposta social a l’Estat-nació dels liberals s’articula des d’aquí, amb una proposta que, després, en direm federalista, perquè hi ha una tradició de continuïtat. És una certa estructura mental i una certa forma de vida que s’articula en una societat en expansió. Hi ha un altre intent, el de Víctor Balaguer, més canalitzat cap a l’acció política, des de l’esquerra liberal, que mantingué sempre la voluntat d’articulació amb els constitucionalistes. Entroncava amb una tradició catalana: per exemple, el nom dels carrers de l’Eixample conjuga el record del passat de Catalunya amb els de la tradició liberal o els de la guerra de la Independència.

– ¿Els socialistes fan prou pedagogia sobre això, que ens torna a situar en l’horitzó del federalisme?
– Quan s’utilitza el terme federalisme es pensa en una solució de tècnica política, però abans ha de començar amb el reconeixement que l’altre és diferent, però que podem viure junts i que podem tenir coses en comú. Aquesta actitud és abans de la política: garantir la convivència fent ciutadans lliures. La gent té algunes coses en comú però, per la resta, són diferents. Òbviament es tracta d’entendre que el fet que siguin diferents, no implica que siguin dolents.
Es tracta que els espanyols ho entenguin, i que els partits ho impulsin, com a mínim que no ho obstaculitzin. És pedagògic formar un grup parlamentari propi al Senat. Però per a mi és més important dirigir-se a la societat que no pas als partits. La gent que té la mà estesa són molt, són molts més, i ells han de ser el primer punt de referència. En Rodríguez Zapatero això ho entén prou bé: sap que els governants es deuen, primer, a la societat i que la seva funció principal no és insultar o separar, sinó més aviat sumar i fer és fàcil la vida en comú.

– ¿Quina experiència en tens, del grup parlamentari al Senat?
– Esplèndida. La categoria política i humana dels senadors de l’Entesa Catalana de Progrés n’era ja una garantia. Des del catalanisme, i des del pluralisme intentem de fer avançar una concepció de l’Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüística, que és la que hi ha en la realitat tal com sempre ha dit Pasqual Maragall. El catalanisme és patrimoni de tots. Hem denunciat l’ascens d’un nou centralisme, que ha avançat durant els darrers anys amb l’ajut de CiU, que per a mi em resulta incomprensible. Potser tenien raons, però deuen estar amagades o, com a mínim, a mi se m’escapen. L’Entesa té també una manera diferent de veure al Senat, i ha posat els fonaments per fer possible les reformes que permetin l’existència d’una veritable cambra de representació territorial des d’una concepció federalista. L’Entesa és un grup plural, producte de la coincidència entre el Partit dels Socialistes, Esquerra Republicana i Iniciativa; i en la nostra pràctica hem descobert l’existència d’uns amplis denominadors comuns que són més importants que els elements que ens diferencien. En alguna ocasió hem fet un vot no homogeni, però en la pràctica hi ha grans coincidències sense necessitat de la disciplina orgànica. Repeteixo és una experiència molt positiva.

– ¿I ara, quan gairebé tothom es posiciona en contra del PP, no és com un pacte de Sant Sebastià a l’inrevés, que surt més de l’oposició comuna que no pas d’un esperit cooperatiu, federal?
– Les dues coses han d’anar, i solen ara, juntes. Al PP quan els van maldades sempre treuen dues coses, dos temes: la lluita contra el terrorisme, i el tema de l’enfrontament entre Comunitats o d’aquestes amb l’Estat, El Pla Hidrològic Nacional i l’aigua o els transvasaments en són una mostra. Actuen amb una arrogància fins i tot en coses irrellevants, que els fa perdre simpaties dels més propers i allunya als seus aliats. És just la via contrària que necessitem. He pogut comprovar com han anat perdent aquell aire centrista que tenien a finals del segle passat.

– ¿Podem somniar amb una Catalunya de progrés, a l’avançada, com va ser la de la Generalitat republicana? ¿Què creus que canviarà després del proper cicle electoral?
– Quan Catalunya tingui un govern progressista s’haurà aconseguit que aquest sigui un país normal, i que avanci amb els dos peus, no només amb un, com fins ara. Tot Govern acaba acostumant-se un pèl massa a què tot és fàcil i a què la continuïtat és normal. I es converteix en un fre. I Catalunya es troba ara en aquesta situació. Fa tants anys que CiU governa que ja no té ni esma ni entusiasme per dibuixar noves propostes. És una anar fent, mentre que Espanya i el món canvien. Només des de l’oposició es renoven les propostes i maduren les persones. Jo vull que quan una persona, qualsevol ciutadà de Catalunya, entri a la Generalitat, consideri que allò és casa seva, i per això és necessari també que hi hagi un canvi. L’Administració és de tots, no és d’un partit, és de tots els ciutadans. Crec molt important que els ciutadans tinguin aquesta apropiació subjectiva, que creguin que allò és seu. Això vol dir integrar un sol poble de veritat. I en política això vol dir el canvi.
Com passa en un país normalitzat: que les institucions nacionals són no només acceptades i respectades per tothom, sinó sentides com a pròpies, en les seves maneres d’actuar en l’exercici de les seves competències. I ara n’hi ha que tenen la sensació fonda que allò sigui és casa seva, i uns altres es pensen que allà poden fer el que vulguin i que els altres no hi ha d’entrar.
D’altra banda, més que somnis, m’importa més que la Generalitat futura sigui la del segle XXI. Penso que hi ha alguns grans temes nacionals que s’han d’enfocar amb sentit d’Estat, i això és difícil que ho pugui fer el govern actual: la presència a Europa, la presència exterior en un món en procés de globalització, la immigració nova. amb les conseqüències que això té sobre la llengua, l’establiment d’unes xarxes de comunicació adequades per al creixement, i l’avanç en el repartiment dels beneficis de l’Estat de benestar que, tot i que és insuficient, és prou important.

– I en la proposta d’Estatut, quan es parla dels sistemes de finançament, ¿no insinuava alguna cosa d’aquestes també Pi i Margall?
– Nosaltres no tenim el criteri del concert econòmic, però el sistema global ha de convergir. No pot ser que el resultat final sigui desequilibrat, amb alguns més afavorits que els altres. Es tracta que tots paguem en proporció i rebem en proporció. Pagar segons la riquesa i rebre segons la població. Cal garantir el creixement i assegurar més bé el repartiment.

– ¿Quan t’ho has passat més bé, al Parlament o ara al Senat? I, en tot cas ¿tens alguna experiència o anècdota sucosa en la teva vida parlamentària?
– Jo vaig passar-m’ho molt bé durant els quatre primers anys al Parlament. Tot era per fer i jo hi participava directament. Fixeu-vos com estaven les coses: quan em van elegir vicepresident del Parlament (amb els vots dels socialistes, del PSUC i de l’Esquerra), el dia següent vaig presentar-m’hi a les nou del matí i em vaig trobar que no hi havia previst cap despatx. Sort que hi havia un espai en què no hi havia ningú i m’hi vaig instal·lar; no hi havia res, només una taula. Després, quan va trencar-se la relació amb l’Esquerra i es va aprovar el reglament, vaig passar a ser vicepresident segon; i em vaig trobar un altre cop sense despatx, perquè aquell era destinat a la vicepresidència primera.
I la història es va repetir. Van haver de desmuntar una capella barroca que hi havia i allà vaig tenir el nou despatx. Però ni els secretaris, ni els grups parlamentaris, no tenien pas cap despatx previst. Només s’havia pensat en el despatx del president. És així com vaig viure el començament de la primera legislatura autònoma. La sensació de construir va ser molt intensa. De la política és més interessant construir que no pas tirar-se els plats pel cap.