Núm. 30 Segon trimestre 2003

Mi vida sin mí
Una pel·lícula d’Isabel Coixet, amb una interpretació suau i radical, magistral, de Sarah Polley.
A qualsevol de nosaltres ens podrien dir, demà mateix, que només ens queden dos o, com a molt, potser tres mesos de vida. Això és universal i intercanviable. Sense mesura ni raó. Perquè és així. Podem reaccionar o no. Podem optar per continuar vivint, més vius que mai, sense grandiloqüència ni especials dramatismes, amb una senzilla i discreta dignitat. Segurament, no hi pot haver dignitat que no sigui senzilla i discreta. I podem aspirar, en un termini tan breu de temps, a fer algunes de les coses que volem fer. I que hauríem de voler fer encara que no sabéssim que patim una malaltia terminal. També hauríem de saber que "mirant els ulls d’un altre, pots descobrir-hi la meitat d’aquella persona; i quan es pretén descobrir-hi l’altra meitat, és quan ens ho carreguem tot". Una bona pel·lícula que tracta de l’ètica humanista de defensa de la vida lliure i digna, mentre la tenim, i, per tant, de la consciència de la mort. Sense més, que no és pas massa poc.
(V.M.O)

Amén
Dirigida per Constantin Costa-Gavras, basada en l’obra teatral de Rolf Horchhuth El Vicari.
Costa-Gavras, nascut a Grècia l’any 1933, i que ja ens va despertar els més interiors sentiments revolucionaris a Z (1968) i a Missing (1982), torna a remoure les nostres entranyes amb Amén, una crítica implacable del paper complaent de la majoria de ciutadans alemanys, creients o no, durant l’holocaust, així com sobre la complicitat culpable del silenci de la Santa Seu (la ficció jurídica d’Estat que conserva l’Església Catòlica) més preocupada per aprofitar-se de l’ofensiva anticomunista dels nazis que de reconèixer els terribles crims contra la humanitat que estava encobrint. La llavor antisemita del cristianisme apareix també reflectida quan la diplomàcia vaticana formula una tímida protesta perquè els nazis han detingut "conversos"!
Ulrich Turker resulta convincent com el químic alemany Kurt Gernstein, inventor del gas Zyklon B i tinent de les SS, destrossat pel dilema entre el suposat servei al país i les seves conviccions. Gerstein col·labora en l’extermini, però ho fa per donar testimoni i facilitar proves i per tractar d’aturar-lo mitjançant inútils contactes amb els ambaixadors suec i nord-americà i amb l’entorn de Pius XII. Inculpat per un tribunal desnazificador es suïcidarà a la seva cel·la, però el seu report serà fonamental per als processos judicials i per a la història. Mathieu Kassovitz fa el paper d’un jesuïta italià de la noblesa vaticana, Ricardo Fontana, qui s’immolarà amb els jueus italians deportats, tot compartint la seva mateixa sort. La darrera escena, que han criticat alguns escriptors catòlics progressistes –els conservadors i els fanàtics com J. Miró no poden suportar la pel·lícula–, mostra l’ajut d’un cardenal a la fugida cap Argentina d’un metge nazi carnisser, cap d’un dels camps d’extermini. És una escena fictícia, com la del cardenal pantagruèlic, però gens llunyana de la realitat.
L’holocaust romandrà sempre sobre la consciència col·lectiva d’Europa com l’evidència que l’ésser humà pot convertir-se –com digueren Plaute i Hobbes– en el pitjor llop per a ell mateix. Amén contribueix a la tasca irrenunciable de no permetre l’oblit de l’holocaust.
(J-F.P)