Núm. 31 Tercer trimestre 2003

La mascarada informativa o perquè el llenguatge periodístic és una farsa convencional

Francesc Reina, lingüista

No començaré dient que els mitjans de comunicació són sospitosos, sovint, de manipular, modificar i alterar els fets i la seva interpretació. Tampoc no diré que tenen ideologies i representen a grups (o lobbies) polítics i empresarials. Sé que els meus lectors (si els hagués) són persones intel·ligents, honrades i dignes perquè viuen en aquest món de vanitats i no es menteixen més del necessari per subsistir. M’interessa, en la meva condició de lingüista i professor de llengua, reflexionar sobre alguns paranys lingüístics que –des dels mentideros mediàtics a l’ús– van arrelant en el lèxic públic i en l’expressió oral de la majoria dels anomenats professionals de la comunicació.

El volum d’informació que circula en la nostra vida ordinària és considerable. Són a la nostra disposició –previ pagament, és clar– una varietat de mitjans d’informació sobre els aspectes més dissímils i impensables. En aquesta jungla de punts de vista i dosis de reconstrucció i deconstrucció de la realitat, el mitjà de transmissió –la llengua oral i les seves implicacions comunicatives– és la xarxa imprescindible per aconseguir que es transmetin els missatges. Faré servir alguns llocs comuns per il·lustrar aquesta impressió sobre determinats usos fraudulents de les convencions lingüístiques.

Els famosos i desgraciats danys col·laterals

El conegut eufemisme "mals (efectes) col·laterals" va expressar, crec que fou per primera vegada en la guerra dels Balcans, el perjudici material i humà d’un bombardeig sobre una població civil. La justificació que va rebre era que la intenció d’un atac bèl·lic és acabar exclusivament amb els recursos estratègics de l’enemic però, és clar, no sempre s’arriba a l’objectiu de manera neta i precisa. Com a conseqüència moren persones alienes a l’acció i es destrueixen habitatges, edificis i infraestructures de naturalesa civil. La fugida de la veritat, en aquest cas, és suau i correcta. Sabem, després de tot, que ningú acceptaria un titular que digués Hem atacat a l’enemic amb la intenció de matar i destrossar la vida de tants homes i dones, a més de totes les seves cases i les seves escoles. El poder local serà a les nostres mans i controlarem els recursos energètics. Molts analistes de la complexitat interessada, dirien, fins i tot, que aquesta suposició tendeix a la demagògia, per parcial i reduccionista. El públic assisteix a una explicació tècnica per a un fet comú i fàcil d’entendre malgrat els bons propòsits de les anomenades armes intel·ligents, els atacs selectius, les resolucions pacífiques i els ultimàtums pacifistes. La col·lateralitat dels danys és una conseqüència menor que justifica i no permet la crítica o la sorpresa davant el fet que el problema és el propi atac, no les seves conseqüències.

Sobre la vacuïtat simpàtica o la presentació Està amb nosaltres...

En moltes entrevistes, i per una suposada cortesia i educació, el presentador acostuma a crear un clima previ de simpatia; no només en les condicions i la selecció de materials audiovisuals (siguin televisius o fotogràfics) sinó també en la introducció oral del protagonista. De manera que trobem, sovint, l’oració inicial "està amb nosaltres" com principi de la literària captatio benevolentia usada pel periodista. Se sol acompanyar amb fórmules del tipus, ha fet un buit en la seva atapeïda agenda per estar amb nosaltres aquesta tarda... o, està a punt d’entrar en una reunió...

En primer lloc, sembla que ens està fent un favor (com si a ell o a ella no li donés cap rèdit per a la seva popularitat la presència en un mitjà de comunicació) i que els altres (els oïdors) som gent ociosa i diletant, sense agenda, ni massa feina que no és mereixedora del judici i les paraules del protagonista. Aquesta simpatia té més de buit retòric que d’emoció personal, més d’escenografia que d’argument. El conductor de l’entrevista ens adverteix, abans de començar, que hem de tenir consideració a un convidat tan insigne. L’egolatria permanent d’alguns periodistes davant els personatges rellevants des del punt de vista públic crea un espai jeràrquic, classista i distant a canvi de no res.

Sobre els enunciats
El poble espanyol creu i L’opinió pública ha manifestat...

Encara que no de manera absoluta, si és cert que la doble possibilitat d’aquest subtítol sol correspondre amb la divisió ideològica entre mitjans conservadors i mitjans progressistes. Malgrat tot, i des del punt de vista semàntic, la interpretació d’ambdós predicats respon a un prejudici intencionat per raons polítiques d’acord amb el context declaratiu en què es produeix. Quan escoltem coses com El poble espanyol ha manifestat la seva repulsa davant la violència de gènere... o L’opinió pública està contra el creixement de la immigració il·legal... costa saber quin subjecte col·lectiu es troba darrere i quin ús posterior farà l’emissor d’aquests enunciats. No ja per la quantitat d’individus que formin aquesta totalitat (interpretació impossible des del punt de vista de la quantificació purament estadística), sinó per les conseqüències en termes polítics que té per al missatge final que vol transmetre l’emissor. Les versions més concorregudes com La gent o La ciutadania ja estan en desús. Aquesta simplificació evident dels fets, se suposa que perquè ens entenguem (no sé exactament què és el que hem d’entendre), no és innocent en absolut. En el primer cas (El poble espanyol), l’imaginari d’implicacions referencials ens situa davant una massa homogènia que s’identifica amb un territori i un estat (és curiós observar, d’altra banda, que l’adjectiu no se sol aplicar a tots els països ni amb la mateixa freqüència ni en idèntics contextos, àdhuc malgrat trobar paraules traduïbles en la majoria de llengües pròximes; no és comú llegir el poble francès, ni el poble nord-americà). La seva força expressiva es troba en l’ús de les connotacions del terme poble, que seria impensable en altres enunciats, per referir-nos a la majoria de la gent i que aporta un perfil sociològic jeràrquic i estamental (jo diria fins i tot anacrònic). Amb la identificació, a més, del subjecte locutiu de l’emissor amb el subjecte gramatical poble, ell passa a formar part d’aquesta massa. En canvi, si s’usa el nom a seques, el poble, les connotacions adquireixen un caràcter més obert i solidari (pensem en el clàssic eslògan en castellà El pueblo unido jamás será vencido).

En el segon cas, en canvi, s’apel·la i s’apropia del valor dels judicis i les opinions de la gent sobre un assumpte particular. Es tracta d’una expressió més abstracta i més crítica encara que, de nou, s’evita per proferir afirmacions sobre temes no controlats políticament. Amb l’atribució, als productors d’opinió pública, de major intel·ligència, perspicàcia o sentit crític, l’emissor està guanyant-se a l’audiència i s’allunya del tuf barroc (en el pitjor sentit de la paraula barroc) de l’expressió conservadora.

Les estratègies pragmàtiques i les intencions semàntiques de la comunicació humana són tan subtils i variades que és difícil creure que la pretensió de claredat i honestedat no siguin, en casos tan arriscats com els elegits en el meu comentari, més que un somni infantil.

El panorama informatiu dels mitjans de comunicació fa dubtar, no ja de la fiabilitat o la veracitat dels assumptes tractats, sinó d’aquestes traïcions permanents a la intel·ligència i la sensibilitat dels també anomenats ciutadans. Als codis ètics de la professió periodística convindria afegir-hi un manual de retòrica de l’honestedat en què les trampes semàntiques, els eufemismes indecents, la diplomàcia de la violència i els vestits lingüístics dels interessos creats fossin assenyalats amb la formidable lliçó de la franquesa i l’exercici responsable de la funció comunicativa.