Núm. 34 Segon trimestre 2004

El dret a la mandra

Vicenç Molina. Professor d'Ètica empresarial

Paul Lafargue, gendre de Marx, era un actiu propagandista de la Internacional obrera. I també aspirava a viure com déu... Ep, si pot ser! Va decidir suïcidar-se quan tenia setanta anys (que era bastant, atesa l’esperança de vida de l’època), després de reconèixer que havia fet el que havia volgut, havia viscut prou i prou bé i no volia enfrontar-se amb els patiments i les malalties de la vellesa. Abans, havia escrit Le droit a la paresse —Georges Moustaki té una cançó relacionable— defensant l’existència del dret a tenir mandra, a no deixar-se endur per rictus de comportaments productivistes, molt renunciatius, molt fonamentats en els valors de l’eficiència i de l’excel·lència, un tant impregnats d’un tarannà rigorista d’origen més o menys purità, procedent del calvinisme, que impregnen alhora la mentalitat burgesa i la de l’esforç redemptorista constant de la classe obrera. I és que, com deia a l’exili mexicà en Joan Macià, fill del primer president de la Generalitat republicana, "hi ha anys en què hom no té ganes de fer res..."

De vegades, la feina —la feina dels altres, fins i tot— se’ns enduu la possibilitat de parar un moment, d’aturar-nos a reconèixer les necessitats de l’ànima, d’espolsar-nos de rutines i d’inèrcies, i de fixar-nos en la vida interior. En la nostra i en la dels altres. I de fer-ho sincerament, mirant-nos els ulls de fit a fit.

De vegades, passen coses que trasbalsen l’existència habitual, que voldrien una mica de calma, un reconeixement explícit d’aquest dret a tenir mandra, per poder dedicar-nos més a allò que és fonamental: saber qui som, què ens cal, buscar la complicitat en els ulls dels altres. De vegades, sovint, això mateix se’ns fa evident sense que hi hagi hagut cap fet desencadenant, tan sols perquè ja era hora de parar una mica. Perquè ja era hora d’estar per nosaltres mateixos, al marge de quotes i d’hipoteques socials. I fer això implica alterar els ritmes dels mecanismes que no sempre s’han escollit i que, més o menys, tothom dóna per sobreentesos. Què tant treballar! Què tant pensar en el futur! Ara és ara, i no demà. Aturem-nos una mica. Tinguem una mica de temps per tenir mandra. Fixem-nos, també, en nosaltres. Mirem-nos als ulls.