Núm. 34 Segon trimestre 2004

Cròniques des del Foro. El Bigoti passa a la Història
Quique Toledo, educador

Després dels terribles esdeveniments succeïts a Madrid l’11-M i del tomb en les eleccions del diumenge 14, la meva atenció es fixava en la guerra de dades desfermada pels senyors Zaplana i Acebes, amanida per les declaracions de la propera exministra d’Educació i Cultura, per les de la ja gairebé esborrada ministra en funcions d’Afers Exteriors, per les "espontànies" manifestacions dels joves lleons del PP al carrer Gènova, per les darreres remors de l’exalcalde de Madrid, o pels comentaris sobre el possible cop d’estat promoguts per vés a saber qui. El meu cap processava la informació procedent de la ràdio (ràdio, beneïda ràdio!), de la premsa (nacional i internacional), de la multitud de correus i missatges de mòbil, tot intentant posar ordre en les meves idees.

Tot d’una, l’ordinador va fer el sorollet de l’arribada de correu. El meu amic Paquito –sempre amatent a aquestes coses– m’havia enviat un missatge amb un arxiu adjunt i un senzill text: "Espanyols: Franco és mort". Afegeixo l’arxiu perquè és digne de lectura, atès el seu caràcter històric innegable.

Efectivament. Allò realment important (sense menystenir en absolut els fets terribles del dijous anterior) era que es tancava una pàgina de la història d’aquest país.

Això m’ha portat a fer la reflexió sobre el personatge que hem tingut al capdavant del govern i el seu indubtable protagonisme en aquests darrers anys. Interessat pels meus propis pensaments, he regirat en la meva memòria (i en algun llibrot d’història) a la recerca d’uns paràmetres que m’expliquin en poques paraules què dimonis ha fet aquest senyor, desitjós de comparar-se amb personatges de la història. Posats a fer comparacions amb personatges històrics, la semblança que he trobat sobre el paper del senyor del bigoti en la història espanyola és un remix, una mena d’amanida que intentaré resumir en les següents ratlles.

Francisco Franco
A més a més d’allò del bigoti, i de que els dos són baixets (un cert complex?), i de la seva ideologia i forma de vida compartida, i d’allò de la baraka (en sobreviure a l’atemptat d’ETA l’any 96), la meva mare, una mena d’abuelita Paz, no hi veu res, així que jo tampoc.

El comte-duc d’Olivares
El famós valido de Felip IV, arribat al poder després del dessagnament dels fons de l’estat i dels casos de corrupció succeïts al llarg del període del duc de Lerma (o sigui, els sociates). Les seves promeses de neteja es van trencar al cap del temps. D’aquí a uns mesos veurem què en surt dels calaixos de despatxos com els d’en Cascos, què va passar de veritat amb Gescartera, allò dels crèdits de la família Rato, allò del lli, allò de la parada de l’AVE a Guadalajara (just enmig de la finca de la família de donya Esperanza Aguirre...).
L’afany del comte-duc per ascendir dins la societat estamental que caracteritzava la dinastia dels Àustries podria comparar-se amb el fet de casar la nena a l’Escorial (les senyores amb mantellina, cotxes de cavalls, retransmissió per la tele... Un esdeveniment!). Si això ho acompanyem amb el seu afany de protagonisme en la política exterior (allò de posar les potes al damunt de la taula del seu amic Geooorge, feliç i content de fer-se les famoses fotos del trio de les Açores (el mundo es mío), dels reportatges fent footing, del pàdel... el resultat és el d’un pretenciós infeliç. Res més. I pensar que es va sentir Grande de España...! No tinc més remei que referir-me al refranyer: dime de qué presumes y te diré de qué careces.
El comte-duc, en el seu intent de mantenir o restituir el "lloc d’Espanya" en el món, ens va sotmetre a dècades de guerres inútils que van provocar la ruïna i la fragmentació d’Espanya. ¿No va ser en el seu govern quan va esclatar la història dels Segadors? La seva visió d’Espanya-castellana, enfront de l’Espanya Plural (que existia aleshores i existeix ara) ha estat reproduïda pel senyor del bigoti com si es tractés d’una fotocòpia. El seu tancament ha estat a punt de provocar una fractura sense precedents. A veure si som a temps d’arreglar-ho.

Ferran VII
Quan era candidat (més ben dit, hereu) al tron, el príncep no deixava de llençar floretes a les idees de la Il·lustració francesa, prometent tota mena de meravelles als ingenus demòcrates del seu temps. La seva arribada al poder va comportar un retrocés als temps medievals. El mateix va passar amb el senyor del bigoti, paralitzant tots els mecanismes de la democràcia i provocant un salt enrere en el desenvolupament del sistema polític d’aquest país. Sense comptar les mentides i manipulacions davant la vaga general, davant la LOCE, el chapapote, les mentides de Gescartera, les mentides del Yak-42, les mentides de la guerra, les mentides sobre el cas Nevenka, les mentides sobre les vaques boges... I és que, com diria el refranyer: s’enxampa abans un mentider que un coix.

Torquemada
És indispensable per entendre el personatge l’esperit credor de la Síndrome de Torquemada al que m’he referit alguna vegada. El seu Santiago y cierra España, el seu antieuropeisme, la seva punyetera mania d’uniformitzar el pensament i d’anatematitzar la dissidència. El seu caràcter ultraortodox (sense parlar de la seva senyora, la regidora, vinculada amb sectes preconciliars), el seu discurs menyspreador i insultant, la seva manca de capacitat per al diàleg, el seu entestament en l’estudi de la religió catòlica finançat amb fons públics en un estat aconfessional... Encara sort que se’n va, perquè jo em veia venir allò de les penitències públiques. Sense anar més lluny, viure a Madrid, amb l’Álvarez del Manzano, s’havia convertit en una cursa per superar un doble tràfic: el dels vehicles i el de les processons.
D’altra banda, la cacera de bruixes (indispensable per a un exercici inquisitorial del poder) ja s’havia posat en marxa des de feia anys, tot i que amb les iniciatives de la cultura contra la guerra més d’un estava esmolant els ganivets.

Godoy
Un altre personatge, freturós per promocionar-se i ascendir. L’anomenat (el nom fa gràcia) Príncipe de la Paz, va ser un mentider i un oportunista. Quan es va produir el famós motín de Aranjuez, el valent s’havia amagat dins un armari, que va ser allà on el va trobar el poble revoltat. Comparat amb aquest personatge, el senyor del bigoti ha recolzat una guerra i després s’ha amagat darrere del seu amic americà, i també ha donat la culpa als serveis d’intel·ligència de les seves manipulacions informatives després de l’11-M.

Cristobalito Gazmoño
Llegendari personatge de contes i acudits, el típic pesat que acusa i malparla dels altres, amb habilitats socials iguals a zero, ple de tòpics i prejudicis sobre tot allò que no és capaç de comprendre, com el dret a discrepar, el respecte per les minories i la cura de les formes. El que subscriu ha pogut investigar en els anys escolars del senyor del bigoti per poder constatar aquesta comparació. És verídic i la meva font és fiable (el va conèixer al cole).

Sigmund Freud
Com a representant de la psicologia i les seves aportacions al coneixement de la ment i de les desviacions de la conducta humana. L’ús reiterat d’allò que en psicologia s’anomena projecció com a mecanisme de defensa (això que tant li agrada dir, com als nens: "i tu més"), o culpar l’altre de fer el que un mateix faria (vostè posa els seus amics, i després ens col·loca el seu col·lega a Telefònica, per exemple).

Carles V
Aquesta semblança surt a partir de la creguda i desmesurada comparació realitzada pel ja expresident davant d’un prestigiós diari francès a escassos dies del tràgic esdeveniment i com a conclusió de la seva hipotèica gloriosa retirada. No van esclatar la revolta dels Comuneros i la de les Germanies en el regnat de l’Imperator? El senyor del bigoti va aplicar una visió d’Espanya un pèl antiquada, no?, centralista, castellana vieja. Per no parlar de la seva concepció del poder com a ordeno y mando, tot oblidant la importància del contrast i la negociació.
En la seva superada visió de treure’ns del racó de la Història, el senyor del bigoti ens n’ha fet protagonistes de ple. I tant si ho ha aconseguit! A base de posar-nos dins una guerra ell tot sol (con dos cojones) i de carregar al damunt de les seves espatlles amb dos-cents cadàvers. Que li pesin! Que li pesin, per mentider, llepaculs i imperialista! Que li pesin per retrògrade i antidemòcrata! Com abans, la Història l’escriu el poble, la gent. Aquests dos-cents cadàvers han escrit la Història amb la seva sang.

Santiago Bernabeu
Al meu amic Paquito, que em va provocar la reflexió que us transmeto, li vaig contestar el seu missatge tot dient-li que mala sort. És madridista. Tots tenim un costat fosc. Segons que diu un altre col·lega descaradament antimadridista, com el que subscriu, el Madrid només guanya la Copa d’Europa quan hi ha un bigoti en el govern. Sembla que en Rodríguez Zapatero, afortunadament, no es planteja aquesta possibilitat. Quedaria horrible.