Núm. 34 Segon trimestre 2004

Editorial
Doncs sí que sabíem qui érem!

El 15 de febrer de 2003 vam sortir al carrer, vam ocupar pacíficament moltes ciutats —Barcelona, sobretot— per manifestar la nostra oposició a una guerra injusta, il·legítima i pensada en contra de la gran majoria de l’opinió pública, però, això sí, ben orquestrada amb els cops de cap del senyor Piqué davant d’en Bush. D’aquelles mobilitzacions se n’ha mantingut una memòria viva en la dinàmica de les reivindicacions socials i de les alternatives polítiques a l’autoritarisme oligàrquic del PP. I alguns es pensaven que allò ja era aigua passada. Però és que allò no anava sol. Veníem de l’ús autàrquic i autista d’una majoria parlamentària ultraconservadora, lliurada als interessos dels sectors més reaccionaris de la gran empresa financera i de la Conferència episcopal. Veníem de Gescartera, del repartiment del poder entre els amics de l’Aznar en grans empreses com Telefònica, Ibèria, Endesa, Argentària, Repsol... Veníem de la LOCE i de la reinstauració de la religió obligatòria, de Perejil, de la repressió contra la joventut, contra la immigració, contra el pensament, contra la cultura. Veníem de l’especulació immobiliària i la precarietat laboral. Veníem de l’ofensiva irresponsable contra el govern de Catalunya. Veníem de l’insult com a únic argument i de l’ocupació dels mitjans de comunicació. Veníem de l’ofec, el cansament i el fàstic. I havíem mantingut aquella memòria, just quan s’intentava tornar a enganyar i a manipular l’opinió pública jugant amb la mort de cent noranta-un innocents assassinats a Madrid. L’aznarisme posava en perill la democràcia. I nosaltres tenim memòria. El 14 de març els hem fotut al carrer. Havia valgut la pena mobilitzar-se. Aquesta ha estat la clau de la revolta democràtica contra el PP. Valdrà la pena col·laborar a construir una democràcia més jove, més viva, més valenta. I per fer-ho cal atrevir-se, sempre, a no perdre la memòria.