| |
Núm. 34 Segon trimestre 2004
Joan Tugores
Rector de la Universitat de Barcelona
Joan-Francesc Pont i Gemma Martín, Espai de Llibertat
Joan Tugores es llicencià en Económiques i en Dret. Catedràtic de Teoria Econòmica és especialista en microeconomia i economia internacional. Autor d'una vintena de publicacions, presideix el Comitè de Normativa i Ètica Professional del Col·legi d'Economistes de Catalunya.
- A la contraportada dEspai de Llibertat hi posem aquell
vell lema icarià, probablement de la colla de Narcís Monturiol,
"Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos
i sereu feliços"... Potser podria servir per plantejar quina és
la funció actual de la Universitat, duna Universitat que viu el
debat entre formar per a la cultura o formar per a les professions...
- Dentrada, cal dir que linici de la frase encaixa perfectament
amb el que és lemblema de la Universitat de Barcelona -Libertas
perfundet omnia luce: La llibertat difon per tot la llum- i aquesta ha
estat la funció daquesta institució que represento al llarg
dels darrers cinc-cents cinquanta-quatre anys, formar per construir la llibertat.
De sempre, aquesta casa ha estat la dipositària daquest vincle
entre la instrucció i la llibertat. Daltra banda, en aquesta tensió
que sha plantejat entre els objectius culturalitzadors i professionalitzadors
de la Universitat no hi ha contradicció en el mig termini, sinó
complementarietat. La Universitat tan sols assumeix lencàrrec que
li fa la societat si respon a la vegada a ambdues fites. No es tracta de formar
grans professionals sense cap mena de riquesa cultural, que no podran mai exercir
de debò com a ciutadans, ni tampoc de dedicar-nos a una saviesa especulativa
sense saber com articular-la en el món real, cosa que seria poc fructífera.
És veritat que hi ha tensions i conflictes en el moment actual, però
a mitjà i llarg termini és clar que shan de resoldre afavorint
la simultaneïtat de les dues visions.
- Un dels teus predecessors, a començament de segle XX, col·laborava,
com a rector de la Universitat de Barcelona, amb lEscola Moderna de Ferrer
i Guàrdia... Ara, un segle després, som aquí -la Universitat
i la Fundació Ferrer i Guàrdia- i veiem com es pot col·laborar
a lextensió de la cultura. Ara, precisament, hem vist que lAula-capella
era plena, dedicada als cursos per a la gent gran...
- És que seria una llàstima -i un malbaratamen- que la Universitat
reduís la seva tasca al segment de població dedat compresa
entre els divuit i els vint-i-quatre anys. Des de linici de la modernitat
industrial hem vist com els coneixements que té una generació
queden depassats en més dun cinquanta per cent en el decurs de
la generació següent, i això ha fet més evident la
funció de difusió de la Universitat que ha darribar als
més amples segments de la població. Es tracta dincorporar
aquest rol formador al nucli dur de la vida universitària -com fem
ara- contribuint a la difusió del coneixement més enllà
dels compromisos estrictament acadèmics -en línia, daltra
banda, amb aquell precedent de la col·laboració entre rector i Escola
Moderna que heu esmentat i que superava el perfil acadèmic i oficialista
de la Universitat de lèpoca. A més, la meva experiència
personal és que no hi ha públic més agraït que aquest
que omple a vessar les Aules de la Tercera Edat. Això és una tasca
que reivindiquem amb orgull i que creiem que forma part de les nostres obligacions
amb la societat.
- Això contradiu la idea segons la qual la cultura no està
de moda i lèxit és, només, sortir en programes de
lestil de Gran Hermano. Que la gent vulgui continuar formant-se, a qualsevol
edat, per amor al coneixement i no només buscant-hi una utilitat, és
molt interessant...
- Però això no vol dir que lèxit social estigui
lligat amb el fet de sortir a Gran Hermano, per exemple. Potser es tracta que
a la gent li agrada veure aquestes coses per superar les frustracions, tot veient
algú que és encara més dissortat... Com en els jocs romans
hi havia aquells que morien i patien davant els lleons, en comptes de lespectador.
Allò que respecta la societat, quan ho troba, és la cultura i
la serenor, no aquesta mena de comportaments mediàtics. No sha
de confondre laudiència amb lèxit.
- I realment estem aconseguint que la Universitat sigui un espai per a
la cultura?
- No de manera tan satisfactòria com jo voldria. Fent autocrítica,
cal reconèixer que les darreres onades de plans destudi, fa deu
o quinze anys, han fet un cert mal eliminant moltes assignatures introductòries
i de visió general i substituïnt-les per una sobreespecialització
exagerada, omplint-ho tot de continguts massa específics, en contra del
que necessita la nostra societat, que són caps ben ordenats, amb formació
ampla i general que permeti anar absorbint els inputs canviants que van derivant
de la mateixa societat. Lexcessiva especialització no afavoreix
allò que ha de ser la base i que anomenem cultura. Un dels grans debats
que tenim ara a la Universitat catalana, espanyola i europea, que és
la inserció en lespai europeu deducació superior,
és sobre la millor manera dafavorir la combinació òptima
entre els continguts de formació general, ciutadana, i els més
especialitzats i professionalitzadors. No hem de repetir els errors dels darrers
deu o quinze anys, que han portat a una imatge dels alumnes com a màquines
de prendre apunts al llarg dun nombre excessiu dhores a la setmana,
sense temps per fer la decantació de coneixements que és la base
de la cultura, del capital humà. Des daquest punt de vista, les
Universitats hem de fer lesforç daprofitar loportunitat
de la inserció en lespai europeu deducació superior
per tal de corregir els errors daquests darrers temps.
- Hem viscut, doncs, una dècada dhiperespecialització
i ara hauríem de tornar a...
- A coneixements més generalistes. Aquest és el meu desig.
En èpoques de canvis ràpids és el que la societat necessita
i també el que el mercat comença a valorar: assimilar coneixements
canviants i tenir una ampla comprensió del món. Una visió
massa especialitzada té el risc de no saber assumir les noves dimensions,
en tots els sentits, del món.
- En les relacions entre Universitat i societat què és el
que demana la societat?
- A linrevés del que alguns pensen, allò que cada cop
més les empreses, per exemple, ens fan arribar és, precisament,
la necessitat daquests caps ben ordenats, oberts a tots els coneixements,
i no pas la de tècnics estrictament capaços de desenvolupar una
sola feina específica. Les empreses prefereixen aquesta primera formació
ampla i culturalment sòlida, perquè volen reservar-se per a elles
mateixes lúltima etapa de formació més professionalitzada,
dins el seu àmbit específic. També sens requereix
que la formació sigui adaptable als canvis, és a dir, que la gent
tingui capacitat per anar absorbint les innovacions que deriven de la mateixa
societat. Cada cop hi ha una convergència més gran entre les idees
que la majoria defensem des de la Universitat i les demandes que ens arriben
del teixit social, especialment del teixit empresarial. Això és
una bona notícia.
- En altres països el paper de la Universitat sha anat distribuint
entre la Universitat pública i la privada. Aquí, la Universitat
pública té el paper predominant. Això continuarà
així?
- Penso que sí, per poc bé que ho fem les Universitats públiques.
Com a mínim, a Catalunya, la confiança social en la Universitat
pública continua sent molt gran. I la Universitat pot respondre satisfactòriament
a aquesta confiança. En altres llocs dEspanya potser hi ha alguns
sectors de la població que atorguen valor a una certa diferenciació
elitista, classista i per això la Universitat privada té un cert
camp, per motius que a mi no em semblen ni massa presentables ni socialment
defensables. Però a Catalunya, afortunadament, com ja he dit, per poc
bé que ho fem, el model actual persistirà durant molt de temps.
- Anem cap a la proliferació dUniversitats en el territori
o cap a una especialització?
- Segurament, ni una cosa ni laltra. El meu escenari ideal seria
el manteniment de lactual nombre dUniversitats públiques
a Catalunya... Daltra banda, el nombre de les privades ja ha superat el
seu nivell òptim. El que sí que veurem, encara que no sigui políticament
correcte dir-ho, és una certa jerarquització, dins el sistema
universitari europeu. Hi haurà una oferta homogènia de qualitat
en els primers cicles i, probablement, una tendència a la diferència
en els segons. Si lAdministració dissenya una oferta educativa
de qualitat, el mercat no actuarà, però si hi ha alguna mancança,
aleshores el mercat generarà la seva alternativa... Lideal seria
que els primers cicles fossin molt generalistes, perquè ara nhi
ha cent trenta o cent quaranta i potser podrien reduir-se a un màxim
de trenta o quaranta, de manera que totes les Universitats públiques
poguessin impartir una bona part daquestes titulacions de primer nivell.
Però en això no estic segur que els meus desitjos es facin realitat...
- I això ens torna a la idea de la Universitat com a focus de la
cultura...
- Sí, clarament. Totes les Universitats haurien de tenir uns primers
cicles molt més generalistes que en lactualitat. Una part dels
continguts generalistes shan de traduir en continguts culturals, de formació
bàsica, deixant lespecialització per al final dels primers
cicles i, sobretot, per als segons. Això és, socialment, més
que desitjable. Actualment, limprès de preinscripció, que
a Catalunya és el mateix per al conjunt dUniversitats públiques,
sembla una mena de jeroglífic amb més de tres-centes opcions,
la meitat de les quals ni un ciutadà mig ni un professional universitari
no sabem exactament què són. No té sentit que als disset
o divuit anys shagi descollir entre cent quaranta camins alternatius
i amb això es comprometi bona part de la vida laboral o professional.
Es pot saber si tagraden les tecnologies, els temes socials, les humanitats,
les ciències de la salut o els experiments de laboratori i a això
han de respondre els primers cicles, a una especialització raonable als
divuit anys... Aquest primer cicle ha de proporcionar un marc estructural sòlid
que permeti enfrontar després els reptes dels canvis continus. Una altra
cosa és si políticament i internament, dins la pròpia Universitat,
serem capaços de resistir les dinàmiques privatitzadores que consisteixen
a pensar que la meva assignatura ha de ser, necessàriament, en el primer
curs, perquè és molt important i perquè, daquesta
manera, el meu departament tindrà més poder... Aquesta és
una feina que tenim ara els universitaris i els polítics, cadascú
en el seu terreny, però la pressió social per anar en el camí
correcte és, realment, molt clara.
- Una de les coses que es constaten és que la gent llegeix molt
poc. No hauria dincentivar més la lectura, la Universitat?
- Sí, certament. A mi, ja fa anys, sem va demanar, per part
duna de les múltiples agències davaluació de
la qualitat que tenim en el nostre entorn, que elaborés un informe sobre
la qualitat duna determinada titulació en diverses Universitats
catalanes. I en un debat públic posterior, algú em va demanar
que em deixés de rotllos i que definís un indicador de qualitat.
Vaig dir -i ho continuo creient- que el meu indicador preferit seria
el nombre de llibres en préstec de la biblioteca duna Escola o
Facultat dividit pel nombre de fotocòpies dapunts fetes en el servei
del mateix centre en el mateix any. Amb això vull dir, efectivament,
que sestà perdent la lectura de llibres i que la gent estudia no
ja només amb els apunts de classe, no sempre de clara fiabilitat, sinó,
de vegades, amb fotocòpies dels apunts dels altres. I això va
més enllà de qualsevol plantejament raonable. Fins i tot he pogut
constatar, passejant per aules de diferents centres, que, de vegades, la unitat
de compte de la suposada dificultat duna assignatura és el nombre
de pàgines dels apunts o de les fotocòpies dels apunts... I la
setmana abans dun examen es diu: setanta pàgines dapunts,
dividits pels dies que em queden, doncs cada dia me nhe destudiar
deu... Hi ha moltes raons daixò i una delles és, segurament,
causada per plans destudi que han encarcarat els alumnes en trenta hores
de classe de promig, a base de prendre apunts, i sense temps material de reflexionar,
destudiar. Una altra qüestió que shauria de revisar
és la semestralització de la docència. Abans, quan les
assignatures eren anuals, entre octubre i març hi havia temps, si es
volia, danar a la biblioteca, llegir i treballar els dos o tres llibres
fonamentals... Ara el curs comença al setembre i a mitjans de novembre
ja shan de preparar els exàmens del primer quatrimestre. No hi
ha temps material, molt sovint, per estudiar decantadament, amb serenitat, per
tocar fins i tot materialment les obres clàssiques de la matèria
que sestà tractant. Hi ha aspectes de la vida quotidiana de les
nostres Universitats que no estem cuidant prou perquè pugui haver-hi
lectura, serenor, treball personal. Podem dir que la culpa és de la societat,
que la gent no llegeix, que els mitjans audiovisuals ho inunden tot, i parcialment
és així, però la pròpia organització interna
dels centres educatius ens fa responsables daquest fenomen.
- Ens agrada molt lal·lusió que fas als clàssics,
perquè lesment als clàssics ha desaparegut no tan sols en
els treballs universitaris sinó també en lobra de molts
joves investigadors i això vol dir que, probablement, no els han llegit,
quan, daltra banda, gairebé tot està en els clàssics...
- És molt empobridor oblidar o menystenir els clàssics. Fins
i tot en àrees de molt ràpida innovació, en àmbits
on es potencia la modernitat, els raonaments dels clàssics són
absolutament impagables. En el meu àmbit més proper, leconomia,
que no és ni molt postmodern ni molt antic, gairebé pots trobar
les intuïcions bàsiques del funcionament dels mecanismes econòmics
en Adam Smith i en Ricardo... Bé, i també en Keynes... I un cert
culte a la modernitat porta a lerror de partir sempre de zero i haver
de descobrir sempre la Mediterrània. Cada generació creu que el
món comença amb ella i això provoca errors estratègics
en la investigació i també en la docència, realment molt
notables. Potser forma part de la vanitat de la professió universitària
i hauríem de reconèixer amb humilitat que som els hereus duna
cadena destudi que ve de fa molts segles en alguns casos i de la qual
shan derivat moltes coses de profit. Jo això ho veig cada cop més
clar a mesura que envelleixo. Cada cop redescobreixo més el molt que
havien dit els clàssics i cada cop ho faig amb un plaer més gran.
- I ara que està tan de moda això de fer llibres deconomia
per a no economistes, si haguessis de recomanar dos llibres, quins serien?
- Per a no economistes... Nhauria de dir tres: La riquesa de les
nacions dAdam Smith, que continua sent un clàssic tot i el
caràcter una mica feixuc dalgunes parts; els Principis deconomia
política de David Ricardo, que continuen sent insubstituïbles,
i després, per entendre els problemes de leconomia daleshores
i davui en relació amb el conjunt de la societat, sens dubte lobra
de Stuart Mill.
- I quan avalues la teva pròpia influència en la societat,
què creus que influeix més, la teva obra científica o els
teus articles de premsa?
- Evidentment, qualsevol dels meus articles. Un article a La Vanguardia,
per exemple, té més repercussió -no impacte social,
òbviament- que qualsevol de les coses que hagi fet de material docent
o dinvestigació. Això és el que penso a priori. Ara,
a mesura que em faig vell i em vaig retrobant per la vida amb una bona quantitat
dalumnes que he tingut -i tels trobes en els llocs més
insospitats- te nadones que hi ha una dimensió de la qual
no nets conscient, i és el grau dinfluència dallò
que dius a classe, que va més enllà del que sospitaries. I això
em sembla molt positiu. Per això, malgrat que no tingui el mateix impacte
que la premsa, magrada recordar com pot acabar dinfluir el que ve
del treball oral fet a classe, com sacaba esculpint en una part dels qui
tescolten. Això mha sorprès agradablement.
- Hem començat parlant de la instrucció, el lema inicial
que hem esmentat... I si parléssim de lassociació i de lamor?
- Bé, jo diria que lassociació és, potser, un
mal necessari... Els que som profundament individualistes hem de reconèixer
que associar-se és imprescindible per tal de ser forts. Fins i tot els
qui no tenim cap mena de plaer intrínsec en el fet de ser forts, de vegades
hem de recordar aquella cita bíblica que diu que molt sovint els fills
de les tenebres són més preclars que els fills de la llum. Lúnica
forma de compensar-ho és que el nombre de fills de la llum sigui més
gran que no pas el dels fills de les tenebres. I tot i així... Per això
dic que associar-se és un mal necessari, perquè conviure i, sobretot,
conviure democràticament té les seves servituds, que podem enfrontar
amb la cultura i amb un cert grau de maduresa. I enllaçant-ho amb la
resta de la proposició, només et pots associar si tens un grau
damor, destima, pels teus consorciats suficient com per assumir
les inevitables friccions de la convivència. I això és
igual de vàlid des de les formes de parella més elementals, legalitzades
o no, fins a les associacions aparentment més cohesionades per algun
tipus dideologia forta comuna. Les associacions, tal com demostra la història,
sorgeixen per ser forts i han de basar-se en una estima que permeti que el preu
que es paga humanament pel fet de ser forts no sigui insuportable. Si no, realment
és molt difícil.
- Fem una pregunta final dirigida a saber què aconsellaríeu
als joves associats, que són bona part dels nostres lectors, però
no sé si ens atrevim a fer-la després daquesta resposta
sobre lassociació...
- Bé, sense que ningú no interpreti que rectifico brutalment
el que abans he dit, els diria que sassociïn especialment quan són
joves, quan tenen força i energia, perquè quan siguin més
vells i vulguin viure més sols i tranquils ho podran fer només
en funció dallò que quan, de forma associada i enèrgica,
hauran aconseguit mentre eren joves. Per tant, associeu-vos, per fruir de joves
i també, a més, com una inversió per tenir un futur en
el qual sigueu lliures de continuar associats o no.