Núm. 36 Quart trimestre 2004

Cultura versus política?

Josep Sellarès, llicenciat en Antropologia

Acabem de tancar el Fòrum de les Cultures i els diaris ens il·lustren que, mentre des de Catalunya assolir que a les matrícules hi consti la comunitat autònoma d’origen és un objectiu ambiciós, des de Madrid ho consideren una qüestió de "paletos".

Sense entrar de moment en el tema, tan rellevant o irrellevant com qualsevol altre en el camp de la cultura, vull assenyalar només l’aparent ús per ambdues parts d’arguments irracionals i de reaccions estrambòtiques, per exemple l’associació de venedors de cotxes ha amenaçat d’incomplir la llei, algunes Administracions catalanes incomplien la llei anterior posant el Cat a la matrícula.

Per entendre-ho cal fer una petita marrada. Com assenyalava el IX Congrés d’Antropologia, fou des de l’antropologia com a ciència, des d’on es va reclamar per a la noció de cultura un paper protagonista en els debats sobre les causes de la diversitat i, per extensió, de les desigualtats humanes. Amb la construcció d’aquest concepte, juntament amb els avenços en la genètica, es volia desautoritzar científicament la pretensió que hi havia algun fonament racial i, doncs, insuperable en la diversitat de formes humanes de pensar, fer i dir i, doncs, en la seva classificació en superiors i inferiors. L’origen de l’heterogeneïtat humana —com a fet canviant, dinàmic, determinant, però també determinat per la historia— quedava lligat amb aquesta noció de cultura, a la capacitat dels éssers humans no només de viure en societat, sinó de generar i transformar constantment la societat on viuen.

La raó és que el constructe cultural de Nació com a comunitat d’habitants d’un mateix territori i participants d’una mateixa tradició històrica, és extremadament recent i sobretot lligat a l’Europa occidental i derivats. Totes les comunitats anteriors, des de les tribus brasileres als grans Imperis asiàtics, havien basat l’estructura social en sistemes classificadors lligats a la família o l’estatus (lligams de sang reial o mítics), a la religió (proximitat amb Déu i al seu poder discrecional) o generalment a un mix.

Finalment van ser les basades en la idea de Nació les que van realitzar la Revolució industrial i, van conquerir a les altres, amb un únic argument raonablement possible: que eren inferiors i havien de ser salvades d'elles mateixes.

Ara bé, per construir una comunitat d’aquest tipus calen pedres no naturals

i és aquí on la cultura entra en joc. Tots els països occidentals comencen per construir llengües nacionals, sigui per imposició d’una de les del territori (França o Anglaterra), sigui per la construcció d’una llengua artificial mix de tota la resta (Itàlia o Alemanya). Això porta l’aparició de la literatura nacional, la cançó nacional o el folklore nacional com per exemple l’entronització de la sardana, un obscur ball de l’Empordà que es va decidir que havia de ser el ball nacional, en detriment de la molt més divertida Jota Ampostina. I la marginació de totes aquelles tradicions culturals que entren en conflicte amb el projecte nacional. Per exemple, l’"oblit" per part de la literatura nacional catalana de la llarguissima i riquísima tradició de bandolerisme, filibusterisme i subversió marginal contra l’Estat per part de la població catalana.

A més aquest procés no es fa al marge dels enfrontaments de classe que van marcar totes i cadascuna de les fases de construcció nacional, a través d’arguments culturals interposats.

Per posar un exemple ben nostrat, la figura de l’hereu, element central de la cultura pagesa catalana, encara fortament arrelada en moltes valls pirinenques, està lligada a l’ideari catalanista conservador com queda clar a Terra Baixa de l’Àngel Guimerà, on l’amo Sebastià de la terra baixa contamina amb els seus fluids l’honor del mas de la terra alta; un cop executat l’amo per part de l’home del mas al crit de "He mort el llop, he mort el llop!", s’acaba amb l’obra.

La dona queda reduïda a un premi que cal conservar o guanyar. Paper subsidiari del de l’home al marge dels seus sentiments, ja que l'única funció és la de parir i criar els resultats de la inseminació masculina, perquè el semen i no la sang és la línia de transmissió de l’herència. Qui tingués herència, naturalment.

L’Esquerra, que volia una comunitat basada en la igualtat d’oportunitats i no en els privilegis heretats, va combatre aquesta tradició "tan catalana" ja que al cap i a la fi el que s’intentava era mantenir situacions d’opressió i privilegi a partir d’arguments culturals interposats que no admeten cap altra defensa que la irracionalitat i l’estrambotisme.

Acceptat el constructe Nació com també assenyalava el IX Congrés d’Antropologia, la idea de cultura, lluny de l’objectiu inicial buscat per l’antropologia d’assenyalar la diversitat i la constant variabilitat de les societats humanes, s’utilitza com un succedani de la idea de raça i serveix d’una manera molt més subtil per a les mateixes finalitats, que no són altres que la naturalització de les asimetries socials i la justificació de l’exclusió social.

La discriminació, la segregació i la marginació són avui, essencialment "culturals". Abans es parlava de races inferiors, avui de cultures incompatibles amb els nostres valors. Els partits xenòfobs ja no parlen de puresa racial, sinó que parlen dels riscos del mestissatge i de la integritat racial de les seves nacions.

Encara són vigents les acusacions d’espanyolisme que fa Convergència als Socialistes… per part d’un exgovern que ens ha dut a la cua d’Espanya i d’Europa en despesa pública sanitària, educativa i social en general.

D’altra banda les grans institucions polítiques i els partits majoritaris utilitzen la idea de cultura per justificar la inferiorització de milers d’éssers humans, aprovant lleis que els neguen l’accés a la justícia i la igualtat.

Aquestes mateixes forces polítiques parlen de tolerància entre cultures, de multiculturalisme o d’interculturalisme no com el fenomen evident de la pluralitat i mobilitat d’estils de vida presents en una mateixa societat, sinó com la d‘un mosaic de compartiments estancs que tanquen a cada individu en la seva identitat ètnica. L’antirracisme oficial assumeix com a propi aquest discurs i assenyala que serà una millor comprensió entre cultures el que permetrà superar les injustícies brutals de les quals són víctimes tantes persones. És inserit en aquest discurs social on queda desdibuixat el fet que l’exaltació del mestissatge cultural, amaga una premissa racista, la de que és possible l’existència de cultures pures. I és simptomàtic que qui faci aquest tipus d’afirmacions siguin els membres del projecte polític dominant en cada societat (els membres de les grans famílies que dominen política i finances a cada país), que difuminen el seu poder a través d’un subtil "passe-par-tout" cultural. Així a Catalunya, per als benestants catalans la qüestió identitària ha estat fonamental en els darrers vint-i-cinc anys, però per al catalanoparlant que s’ha casat amb una castellanoparlant, que van a la fira d’Abril i són andalusos, estiuegen a Cadis a casa els parents i són "los catalanes", parlen castellà entre ells i són xarnegos i parlen català als fills i segons aquests discurs estan integrats, la qüestió fonamental és que funcioni l’ensenyament públic, la sanitat pública i que, si cal, s’apugin els impostos a qui pot pagar-ne més, que són els que tenen casa a la Cerdanya i a la Costa Brava. Per exemple, i sense menystenir prioritats, preocupa molt més a l’establishment català el finançament del Teatre Nacional que l’educació d’adults (potser perquè la immensa majoria són immigrats, mentre la totalitat d’espectadors del teatre són catalans?)

Davant d’això la societat ha de mantenir el concepte de comunitat de ciutadans i hem d’entendre les dificultats d’integració dels nens provinents d’altres comunitats, com feien els nostres avis que sí que entenien les dificultats d’integració dels obrers (valencians, aragonesos, murcians) a l’escola, i per això van instituir l’esmorzar a l’escola, perquè els nens en comptes de vagarejar pel carrer per trobar un tros de pa, anessin corrents a escola a esmorzar,i a aprendre de lletra, les quatre regles matemàtiques i a integrar-se en la societat on havien nascut.

En canvi, oblidant que la democràcia no s’hereda, sinó que s'ha d'aprendre, quan un partit com el PP elabora una llei que entre altres coses prohibeix el dret de reunió, associació i manifestació pel simple fet de no ser espanyol, malgrat ser ésser humà, i els altres partits simplement no surten al carrer a defensar els drets humans, difícilment els "membres d’altres cultures" aprendran que han deixat de ser súbdits d’un representant de Déu o simples membres d’una extensa família, per ser ciutadans d’una comunitat amb tradicions culturals múltiples i contradictòries però amb drets i obligacions civils comuns i respectats.

Al cap i la fi admetem que milers de dones vagin amb el cap tapat, és clar que són monges… i, ens horroritzem quan hi van les magrebines. Això em recorda l’agre discussió dels anys trenta de si les dones podien anar a missa sense mocador al cap, ja que fer-ho era mancar el respecte a

Déu. Quan el debat era el reconeixement dels drets civils i, sobretot, el de vot i ser votades.

I finalment però no menys important, si no perseguim l’explotació laboral i no reconeixem els drets socials a tots els treballadors residents a Espanya, expulsant a tots aquells que no ho siguin, estem permetent la transmissió de renda generada per un ésser humà sense drets, cap a un altre sense cap contraprestació i d'això no se’n diu mestissatge, se’n pot arribar a dir esclavitud.

Mentre mantinguem el concepte de comunitat de ciutadans, continuarem necessitant noves fibres per bastir l’entramat cultural que legitima el constructe nació.

Em pregunto per què no es pot tenir en compte el Ramadà per establir el calendari festiu de moltes empreses o per què tothom ha de fer festa a setmana santa i no existir vacances de primavera, quan és evident que una racionalització del calendari laboral i educatiu (demanat a crits per les empreses i molts professors des de fa anys), eliminaria moltes fonts d’enfrontament cultural alhora que racionalitzaria la vida dels ciutadans.

Ara bé, aquestes fibres només poden ser l’acceptació i promoció d’aquells trets que com ha passat amb la Feria d’Abril, serveixin per enriquir o substituir tradicions anteriors alhora que ser miralls d’identificació dels nous grups de ciutadans. Si deixem que aquests nous ciutadans s’organitzin i negociïn lliurement amb la resta de la societat, ells mateixos els trobaran, si no reduirem la societat a una sèrie de grups aïllats, enfrontats i empobrits.