Núm. 36 Quart trimestre 2004

Josep M. Plans

Jordi Serrano, director d’Espai de Llibertat

En Josep M., per a tots aquells que no el vau conèixer, va ser un soci fundador de la Fundació Ferrer i Guàrdia des dels seus inicis i subscriptor inicial del primer número de la revista Espai de Llibertat.

Va ser un metge engagé, compromès, d’una raça que ja no en queden. De jove va militar en organitzacions catòliques i, poc temps més tard, en el PSUC. Era tan comunista que en la seva taula de consulta hi tenia una petita estàtua de Lenin, d’aquelles que venien a les festes de Treball. Quan anava a veure’l, un dels rituals habituals era que li amagava. Ni la caiguda del mur no el va fer desaparèixer.

Quasi totes les reivindicacions antifranquistes a la ciutat de Sabadell en defensa de la salut van ser obra seva —denúncies, informes, estudis. A més, era metge compromès en un dels barris més difícils de la ciutat: La Planada del Pintor. Atenia gent humil que no sabien a qui recórrer. Ho feia gratuïtament i els derivava amb cartes cap a amics seus, per tal que tinguessin un bon tracte. Algunes vegades, alguns individus, sabedors de la seva generositat, li prenien el pèl i els diners. També hi anaven dones quan els anticonceptius eren il·legals. No fa tants anys, no us penseu… La dictadura franquista tenia aquestes coses.

Quan les eleccions municipals de 1979 es va fer regidor. Potser era el càrrec menys discutit en les llistes: Plans regidor de sanitat. Qui, si no? Va fer un programa sensacional, eren temps on els altres no sabíem què era governar un Ajuntament, amb més de dues-centes pàgines que el seu amic Joaquim Clusa va convertir, per a sorpresa de tots, en un full on hi era tot. El Quim les té, aquestes coses: és capaç de posar 2000 folis en un de sol. La presentació del programa al col·legi de metges va suposar un xoc ciutadà: resultava que qui en sabia més de sanitat a la ciutat era un comunista! Quins temps aquells que, quan amb un fill ferit en Josep M. es dirigia a l'l’hospital de Sabadell, un reconegut metge franquista es va negar a atendre’l. Sí, aquestes coses passaven.

Ja a l’Ajuntament li va faltar temps per analitzar totes les aigües de la ciutat… segons comentava amb sornegueria, no sabia com no teníem morts pel carrer! Va tancar moltes fonts. El més increïble és que molta gent protestava pel tancament. Va muntar el primer centre d’atenció a les drogodependències quan aquest era ja un tema sagnant. Fins i tot, va aconseguir tenir llits per a les cures de desintoxicació. Va crear el centre de salut mental i el centre de planificació familiar. Les dones, per primera vegada, tenien un servei que els ajudés en les seves decisions. Eren uns temps en què els regidors, davant d’un problema, no es plantejaven: tenim competències? Simplement feien tot allò que podien. Fins i tot va idear un sistema per tal que ens poguéssim fer les anàlisis als ambulatoris. Un taxi recollia les mostres i les portava al laboratori. No semblava tan difícil resoldre-ho!

No en tenia prou, i va construir la primera experiència de centres de salut mental, amb tres experiències pilot d’Espanya! D’aquí n’ha sortit la reforma de l’assistència primària que han fet totes les comunitats autònomes, excepte la catalana en la que encara manca un 30% d’aplicació real. I, per fi, va posar les bases del consorci hospitalari del Taulí.

Mai no va deixar d’exercir com a metge al CAP. A mitjans dels anys 80 això creava incomoditat als companys regidors. Amb mitja jornada en tenia prou per haver revolucionat la salut pública sabadellenca… Per què havia de ser-hi tot el dia i deixar la seva professió? Però els temps estaven canviant i va deixar de ser regidor, inexplicablement, l’any 1987. Potser la raó és que, essent coordinador del CAP de Can Deu, no va estalviar a Jordi Pujol una manifestació cada vegada que s’acostava al barri. Era el temps del consens, de la política democràtica, de les mitges tintes, del no mullar-se, no sigui que...

En l’etapa del conseller Trias van intentar que es cansés, no el coneixien. Li feien de tot, però amb el temps va acabar per trobar que l’etapa Trias encara era passable. Les noves generacions de tecnòcrates a la sanitat van ser, per a ell, nefastes. Tres o quatre persones deuen tenir problemes per conciliar el son. I ara l’amic Josep M. s’ha mort; amb ell se’n va una manera de fer de metge —en la qual escoltar hores i hores era essencial, i en que per molt que n’havia vist de tots colors, sempre patia per cada pacient que es posava malalt o que tenia una desgràcia. Mai no va saber acceptar la mort i es defensava com podia. També se’n va una manera de fer política. Va ser un ciutadà exemplar, incòmode al partit, a l’Ajuntament, al Departament de Sanitat de la Generalitat, però fidel i sensible als ciutadans del carrer. Com va dir la seva amiga i lluitadora Esther Lopera ,en la cerimònia de comiat, es creia el que deia.