Núm.38 Segon trimestre 2005

Malgrat tot: ens fot

Xavier Domènech., historiador

Des d’uns anys ençà, tothom dóna voltes i voltes entorn la desaparició de la centralitat del treball. Hi ha discursos per a tots els gustos i tots van a raure al mateix lloc.

Per a la dreta neoliberal es tracta que ens acostumem a no tenir una feina fixa, que practiquem el reciclatge professional constant, que abandonem la cultura de viure en un lloc i ens fem, tots plegats, professionals del viatge. La imatge és la del professional liberal, l’executiu agressiu o el tècnic especialitzat. La realitat és la precarització dels contractes, els acomiadaments i els aturs de llarga duració. Els joves cobren poc i treballen en unes condicions que difícilment haguessin estat acceptades pel moviment sindical dels setanta, i els grans, quan passen una certa edat, viuen en el temor constant de perdre la seva feina. Ells han mantingut els seus fills, els fills en la seva precarietat difícilment mantindran els pares.

Després, tenim l’esquerra ben intencionada, que de bones persones el món n’és ple, i va com va que deia l’Ovidi Montllor quan cantava sobre les velles cultures de classe. Per a ella hi ha aspectes positius del procés. Per fi ens podrem alliberar de l’explotació de l’ésser humà per l’ésser humà i construir una societat en què l’oci cultural ens faci lliures. L’ètica del treball, i no els falta part de raó, sempre ha estat una invenció capitalista per convèncer els humans que es deixessin explotar. El treball us farà lliures, no era pas el lema que donava la benvinguda als presoners d’Auschwitz? Doncs això, la nova situació s’ha d’aprofitar. Passem llavors de la Rosa de Foc que havia estat Barcelona, a la Rosa de la Pau, del bon rotllo i del Fòrum. Un mirall on ens veiem més bells, però poc més. La gent segueix aixecant-se cada matí i per molta festa que li posis, s’enfronta als mateixos problemes: arribar a finals de mes, pagar la hipoteca, no perdre la feina i anar al psicòleg si l’ha perdut. La psicologia serà la feina del futur, quan els miralls en què ens projectem no tenen res a veure amb com som.

Finalment tenim l’extrema esquerra. Aquesta ha descobert un nou subjecte social. La classe obrera, la centralitat del treball, els sindicats, la cultura de classe han mort. Han emergit els precaris que viuen en "la precarietat que travessa les nostres vides". I en aquesta emergència han descobert que ells no volen reivindicar la feina fixa que mai no han tingut, ni pagar els lloguers, ni viure en un sistema en el que no creuen. Però hi viuen i es fan grans i un dia paguen el lloguer i han de treballar, i allò que pensaven que seria positiu esdevé, de nou, negatiu.

Jo ja sé que Marx ha mort, que l’esquerra fa anys que ha renunciat a tocar el mercat laboral per por a que tot l’edifici econòmic s’esfondri a Espanya –si hi ha realment una cosa precària és el nostre model de desenvolupament– i que tots tendim a fer de la necessitat virtut, però, com a mínim, podrien tocar el tema de l’habitatge, no? Somnis petits i reals sempre seran millors que miralls falsos.