Nm.38 Segon trimestre 2005
Malgrat tot: ens fot
Xavier Domnech., historiador
Des dĠuns anys en, tothom dna voltes i voltes entorn la desaparici de la centralitat del treball. Hi ha discursos per a tots els gustos i tots van a raure al mateix lloc.
Per a la dreta neoliberal es tracta que ens acostumem a no tenir una feina fixa, que practiquem el reciclatge professional constant, que abandonem la cultura de viure en un lloc i ens fem, tots plegats, professionals del viatge. La imatge s la del professional liberal, lĠexecutiu agressiu o el tcnic especialitzat. La realitat s la precaritzaci dels contractes, els acomiadaments i els aturs de llarga duraci. Els joves cobren poc i treballen en unes condicions que difcilment haguessin estat acceptades pel moviment sindical dels setanta, i els grans, quan passen una certa edat, viuen en el temor constant de perdre la seva feina. Ells han mantingut els seus fills, els fills en la seva precarietat difcilment mantindran els pares.
Desprs, tenim lĠesquerra ben intencionada, que de bones persones el mn nĠs ple, i va com va que deia lĠOvidi Montllor quan cantava sobre les velles cultures de classe. Per a ella hi ha aspectes positius del procs. Per fi ens podrem alliberar de lĠexplotaci de lĠsser hum per lĠsser hum i construir una societat en qu lĠoci cultural ens faci lliures. LĠtica del treball, i no els falta part de ra, sempre ha estat una invenci capitalista per convncer els humans que es deixessin explotar. El treball us far lliures, no era pas el lema que donava la benvinguda als presoners dĠAuschwitz? Doncs aix, la nova situaci sĠha dĠaprofitar. Passem llavors de la Rosa de Foc que havia estat Barcelona, a la Rosa de la Pau, del bon rotllo i del Frum. Un mirall on ens veiem ms bells, per poc ms. La gent segueix aixecant-se cada mat i per molta festa que li posis, sĠenfronta als mateixos problemes: arribar a finals de mes, pagar la hipoteca, no perdre la feina i anar al psicleg si lĠha perdut. La psicologia ser la feina del futur, quan els miralls en qu ens projectem no tenen res a veure amb com som.
Finalment tenim lĠextrema esquerra. Aquesta ha descobert un nou subjecte social. La classe obrera, la centralitat del treball, els sindicats, la cultura de classe han mort. Han emergit els precaris que viuen en "la precarietat que travessa les nostres vides". I en aquesta emergncia han descobert que ells no volen reivindicar la feina fixa que mai no han tingut, ni pagar els lloguers, ni viure en un sistema en el que no creuen. Per hi viuen i es fan grans i un dia paguen el lloguer i han de treballar, i all que pensaven que seria positiu esdev, de nou, negatiu.
Jo ja s que Marx ha mort, que lĠesquerra fa anys que ha renunciat a tocar el mercat laboral per por a que tot lĠedifici econmic sĠesfondri a Espanya –si hi ha realment una cosa precria s el nostre model de desenvolupament– i que tots tendim a fer de la necessitat virtut, per, com a mnim, podrien tocar el tema de lĠhabitatge, no? Somnis petits i reals sempre seran millors que miralls falsos.