Espai de Llibertat



Nœm.38 Segon trimestre 2005

Malgrat tot: ens fot

Xavier Domnech., historiador

Des dĠuns anys enˆ, tothom d—na voltes i voltes entorn la desaparici— de la centralitat del treball. Hi ha discursos per a tots els gustos i tots van a raure al mateix lloc.

Per a la dreta neoliberal es tracta que ens acostumem a no tenir una feina fixa, que practiquem el reciclatge professional constant, que abandonem la cultura de viure en un lloc i ens fem, tots plegats, professionals del viatge. La imatge Žs la del professional liberal, lĠexecutiu agressiu o el tcnic especialitzat. La realitat Žs la precaritzaci— dels contractes, els acomiadaments i els aturs de llarga duraci—. Els joves cobren poc i treballen en unes condicions que dif’cilment haguessin estat acceptades pel moviment sindical dels setanta, i els grans, quan passen una certa edat, viuen en el temor constant de perdre la seva feina. Ells han mantingut els seus fills, els fills en la seva precarietat dif’cilment mantindran els pares.

DesprŽs, tenim lĠesquerra ben intencionada, que de bones persones el m—n nĠŽs ple, i va com va que deia lĠOvidi Montllor quan cantava sobre les velles cultures de classe. Per a ella hi ha aspectes positius del procŽs. Per fi ens podrem alliberar de lĠexplotaci— de lĠŽsser humˆ per lĠŽsser humˆ i construir una societat en qu lĠoci cultural ens faci lliures. LĠtica del treball, i no els falta part de ra—, sempre ha estat una invenci— capitalista per convncer els humans que es deixessin explotar. El treball us farˆ lliures, no era pas el lema que donava la benvinguda als presoners dĠAuschwitz? Doncs aix˜, la nova situaci— sĠha dĠaprofitar. Passem llavors de la Rosa de Foc que havia estat Barcelona, a la Rosa de la Pau, del bon rotllo i del F˜rum. Un mirall on ens veiem mŽs bells, per˜ poc mŽs. La gent segueix aixecant-se cada mat’ i per molta festa que li posis, sĠenfronta als mateixos problemes: arribar a finals de mes, pagar la hipoteca, no perdre la feina i anar al psic˜leg si lĠha perdut. La psicologia serˆ la feina del futur, quan els miralls en qu ens projectem no tenen res a veure amb com som.

Finalment tenim lĠextrema esquerra. Aquesta ha descobert un nou subjecte social. La classe obrera, la centralitat del treball, els sindicats, la cultura de classe han mort. Han emergit els precaris que viuen en "la precarietat que travessa les nostres vides". I en aquesta emergncia han descobert que ells no volen reivindicar la feina fixa que mai no han tingut, ni pagar els lloguers, ni viure en un sistema en el que no creuen. Per˜ hi viuen i es fan grans i un dia paguen el lloguer i han de treballar, i all˜ que pensaven que seria positiu esdevŽ, de nou, negatiu.

Jo ja sŽ que Marx ha mort, que lĠesquerra fa anys que ha renunciat a tocar el mercat laboral per por a que tot lĠedifici econ˜mic sĠesfondri a Espanya –si hi ha realment una cosa precˆria Žs el nostre model de desenvolupament– i que tots tendim a fer de la necessitat virtut, per˜, com a m’nim, podrien tocar el tema de lĠhabitatge, no? Somnis petits i reals sempre seran millors que miralls falsos.