Núm.38 Segon trimestre 2005

Una història de la dignitat: Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell

Jordi Serrano i Blanquer. Pròleg de Teresa Pàmies. Editorial Montflorit, 2005.

Hi havia hagut èpoques en què la historiografia assumia alguna moda. Per exemple, el positivisme, que es limita a l’amuntegament de dades sense gaire explicació, fent d’això una pretensió científica. O una antiga versió del marxisme, centrada tan sols en la història de la lluita de classes. O l’escola dels Annales de Marc Bloch i Lucien Fèbvre, que emmarca les dades estructurals en l’exposició i comprovació d’una tesi. I hi ha també, afortunadament, llibres com aquest, escrits en clau humanista i ciutadana i sense descuidar, ni molt menys, l’afany documentalista de la història local, prou viu a Catalunya. Un llibre que documenta, explica, narra amb molt encert allò que constitueix la clau de la recuperació de la memòria dels vençuts en una guerra, que no hauran estat mai, però, els vençuts en la lluita per la defensa de la vida i d’un humanisme posat al servei de la llibertat. Memòries a recuperar, encara, avui i en aquest país... El protagonista és un home, i la seva història personal i social –entranyablement ciutadana­– perquè en Josep Xinxó és un exemple concret, lluny de qualsevol teorització ideològica, del compromís amb la construcció de la Ciutat, del compromís amb la idea d’un món més lliure, més igual i més fratern. En Jordi Serrano ens deixa amb molt bon regust –el llibre està molt ben escrit i les fonts de primeríssima mà són la mateixa memòria viva d’en Josep Xinxó- quan ens presenta la història d’un militant resistent de Sabadell, de Catalunya i d’una certa idea del socialisme, a qui tant devem, entre altres, els qui podem viure sense patir per quins llibres, cartells o documents tenim a casa. Cosa que no és cap frivolitat, tractant-se d’aquest racó de món. En Josep Xinxó, Sabadell, les JSUC: una història de la dignitat. Dignitat que duu en Josep Xinxó a tornar a Catalunya, el 1942, amb tan sols divuit anys, i tornar a comprometre’s, fins al final, amb la reconstrucció de l’antifeixisme a la clandestinitat. Aquesta dignitat comporta una complicitat ètica, tant en la narració biogràfica com en els horitzons polítics defensats per l’autor i el seu biografiat –ambdós inscrits en la millor tradició renovadora i antidogmàtica d’una de les vivències del socialisme català– i un seguiment, fil per randa, del rigor documental, en aquest cas, a prova de bombes. Dignitat sense cap renúncia, ni per la vida, ni per la memòria, ni per les opcions polítiques, ni per la passió per Sabadell, símbol del lliurament d’aquells que opten, sense defallir, per la construcció d’una millor Ciutat universal. Com va dir l’autor en la presentació del llibre: "Honor i glòria a en Josep Xinxó i a tots els resistents de la llibertat!".

(V.M.O)

El fin de la ciencia. Los límites del conocimiento en el declive de la era científica

John Horgan; Edit. Paidós; Barcelona, 1998.

Com un vent fresc en el món resclosit de les ciències "dures", l’autor es planteja que ja hem descobert la taula periòdica, els quarks o l’ADN… Què ens queda per descobrir? És la ciència una eina puntual de la qual l’home s´ha dotat transitòriament, o bé un nou paradigma de pensament?

Òbviament, podrem construir ordinadors cada cop més petits i eficients, allargar fins a límits insospitats les expectatives de vida, fer nous materials de caraterístiques inimaginables... Però les grans descobertes, la mecànica quàntica, el sistema químic de valències, la genètica sobre la qual es basa la vida, ni tenen contradiccions fonamentals ni problemes de comprovació que deixin entreveure nous paradigmes científics.

Però no hem avançat ni un centímetre en la resolució dels conflictes humans i de les desigualtats socials. Tenim, això sí, "teories": la del caos, la de la indemostrabilitat de Gödel, però cap ni una no ens ha permès avançar gens en la comprensió dels sistemes complexos, que són aquells en què es desenvolupa la vida de l’ésser humà.

I, mentrestant, les preguntes sobre la consciència, el lliure albir, la intel·ligència, l’origen de l’univers, l’origen de la vida, etc. esdevenen, cada cop més, carn de debats teològics escrits en llenguatge matemàtic i no pas processos d’assaig i error que ens hagin de dur a cap lloc.

Horgan, escriptor de la revista Scientific American, entrevista desenes dels millors físics, matemàtics, biòlegs, cosmòlegs, del món anglosaxó, fent molts cops un retrat físic i, sobretot, psicològic, de vegades irònic i a voltes cruel d’homes que estan a la punta de llança del saber de la raça humana.

(J.S.C)

L’ou com balla

Vicenç Molina. Editorial Clavell, Premià de Mar, 2004.

Des d’El Pianista de Manolo Vazquez Montalbàn –sobretot la primera part–, El pes de la palla de Terenci Moix i el llibre XX de Maruja Torres no s’ha escrit una obra tan brutalment bella.

Són els seus records d’infantesa? És una obra literària? És una tesi filosòfica sobre el sentit de la vida? O del no sentit? No us sabria dir què és, és tot això i moltes més coses: sorpreses, intriga, atrocitats, amor... la vida.

Poble sec és un Estat on es desenvolupen un seguit de peripècies, cap d’elles gratuïtes, que ens descriuen una ètica civil republicana en estat pur. Tan bestial, tan sincera, tan antiga, tan actual, tan, tan... És l’essència del que sóm una part dels ciutadans d’avui. I ens passem el dia esforçant-nos per no assemblar-nos a aquesta realitat sincera, palpable, viva, de la condició humana. Un Poble sec, una Barcelona, una Catalunya que ha quedat tapada, sepultada, per tones d’autoritarisme i que, el que és pitjor perquè es nota menys, per tones de transversals montserratines.

Quan tot just avui descobrim les nostres pròpies repúbliques, en Vicenç en fa la dissecció, la reivindicació i la crítica. Tot alhora. I el que és encara més increïble, sense notes a peu de pàgina, sinó simplement amb una narració que t’atreu fins a la fi.

Només ens queda una crítica per fer. Encara que ja hem acceptat la seva màxima de que tot està escrit, si us plau, escriu-ne un altre més llarg!

(J.S.B)